El poder espanyol, l’institucional i el fàctic, després d’un efímer acte de contrició per desempallegar dels aspectes més estridents del franquisme i reubicar-se al context europeu, del 1978 ençà va engegar la potenciació de la megalòpoli madrilenya fins a convertir-la en una mena de ciutat-estat via paradís fiscal extractiu dels recursos espoliats als Països Catalans, abocats a una sucursalització estructural. Especialment, durant l’etapa de govern del PSOE (1982-1996) Barcelona perd la seu borsària, la capitalitat editorial, cultural i firal, entoma l’absorció de les principals empreses catalanes del sector de l’energia (FECSA, ENHER, Catalana de Gas..) en benefici de les para-estatals i l’extinció programada de la banca autòctona i les caixes d’estalvi (La Caixa es desprèn de l’apel·lació de ¨Catalunya i Balears¨). L’any 1992 fou el moment apoteòsic del projecte de modernització nacional espanyol: Jocs Olímpics de Barcelona, capitalitat europea de la cultura a Madrid i Exposició universal de Sevilla. Fou el moment de glòria del PSC: Narcís Serra arribà a vicepresident espanyol i Pasqual Maragall creia refundar Espanya amb la cocapitalitat de Barcelona.
La reforma frustrada de l’Estatut simbolitza el rebuig del poder espanyol a tota proposta orientada a fer menys gravoses las condicions de dependència de Catalunya. El 28 de juny del 2010 el Tribunal Constitucional -autoatribuint-se la competència sense legitimitat per a fer-ho- liquidava l’Estatut reformat i referendat al 2006 actuant al servei del PP i el PSOE que l’havien impugnat per diferents vies amb la voluntat de que per cap mitjà Catalunya deixés d’ésser una comunitat autònoma de règim comú. Desconstruït el procés independentista ara som en plena involució cap a la infraautonomia, provincianisme de fet, sense cap projecte de país, només entomant els que des del poder espanyol es planifiquen.
Com escrigué ahir Ot Bou a Vilaweb: “Si l’autonomisme ha consistit a regalar la Generalitat a Madrid, ara ve l’espoliació, que consistirà a lliurar-li Barcelona. Madrid no vol una Barcelona pobra; vol una Barcelona provinciana. Vol forçar-ne tant com pugui el rendiment econòmic sense fer-la prosperar, vol una màquina de fer tants bitllets de cent com Barcelona pugui fer sense ser una capital. Mentrestant, per a corroir-ne fins al fons el poder polític, cal girar-la d’esquena a la seva tradició i desmanegar tot el territori que, en el curs dels segles, s’ha estructurat al seu voltant reconeixent-la com a capital. D’aquí ve, per exemple, la idea dels jocs olímpics al Pirineu, d’aquí ve que siguin compartits amb l’Aragó i d’aquí ve que la disputa vagi fins a extrems tan irrisoris com l’ha duta avui Javier Lambán, que ha reclamat que l’esquí alpí es disputi a l’Aragó i no pas a la Molina i la Masella.”
Pau Lozano, portaveu de Stop JJOO, reblava el clau abans d’ahir també a Vilaweb en l’article “Els Jocs d’Hivern: operació d’estat‘”: “Els jocs són una ocasió per al retrobament entre Catalunya i la resta d’Espanya”: aquest és l’argument central que ja ni dissimulen les cares visibles del règim del 78. A hores d’ara, ningú honest no ho pot posar en dubte: els jocs són una operació d’estat per a avançar en el tancament del conflicte, tapar la repressió i espanyolitzar el Pirineu i la resta de Països Catalans.”
Joan Puig, escrivia el proppassat 27 a La República.cat, “En camí d’espanyolitzar Catalunya“: “Ahir mateix TV3, la nostra, feia un reportatge de la festa que significava la tornada de la Selecció espanyola a Catalunya, una autèntica promoció de Vox i tot el seu entorn que va omplir l’estadi del RCD Espanyol de feixisme i de catalanofòbia amb crits contra Catalunya i alguns dels seus líders polítics. Una vergonya d’espectacle bastit amb la complicitat de la Federació Catalana de Futbol i de la directiva de l’Espanyol i amb el silenci dels socis més coneguts del club. L’espanyolització vista a l’Espanya-Albània és l’avantsala del que seran els Jocs Olímpics espanyols d’hivern del 2030, si malauradament s’organitzen, amb l’Aragó del nostre estimat Lamban, l’usurpador de l’art del Museu de Lleida. Per cert, solament recordar que la Plataforma pro Seleccions catalanes està en fase de liquidació i per això el seu actual silenci. Que lluny que queden aquells dies de celebrar i exigir les seleccions catalanes, en contrast amb veure el nostre país ple del nacionalisme espanyol més ranci i convertit en un espai de publicitat immillorable per a l’extrema dreta de Vox!
Per tal d’organitzar uns jocs olímpics per al nacionalisme espanyol, l’actual govern autonòmic català ha renunciat que els esportistes catalans puguin participar sota bandera catalana i, no cal dir, organitzar aquests jocs també vol dir renunciar a l’ús preponderant de la pobra llengua catalana que, si es fan aquests maleïts jocs, sens dubte en serà apartada dràsticament. L’espanyolisme no admetrà que es repeteixi la igualtat de llengües que va haver-hi a Barcelona 92. Estem molt pitjor que aleshores.”
Post Scriptum, 21 de juny del 2022.
Elss Jocs d’Hivern al Pirineu no tindran lloc al 2030, ni al 2034, malgrat que l’autonomisme governamental s’hi capfiqui, el poder espanyol no ho permetrà, com explicava fa sis dies Vicent Partal a Vilaweb: “El fracàs cantat dels jocs serà el fracàs del govern de Catalunya. El seu gran primer projecte estrella s’estavella abans de començar, però a Madrid ja n’han tret el suc que volien”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!