Avui mateix l’Institut d’Estudis Catalans ha fet pública una declaració institucional davant l’excepcionalitat de la situació política que viu el poble català.
Amb aquesta crida l’IEC assumeix una actitud activa de lideratge moral com a institució que representa el bo i millor de la intel·lectualitat catalana. Un posicionament que ha declinat l’església catòlica autòctona -llevat de l’abat de Montserrat- i no té el conglomerat mediàtic editat a Barcelona que no surt del reducte autonòmic com va demostrar amb l’editorial conjunta de l’estiu passat.
També és significatiu el fet que l’IEC contempla la totalitat de la comunitat nacional catalana, no només la Catalunya estricta, fet que encara revaloritza la transcendència política del seu posicionament. La legitimació moral ha d’acompanyar la fonamentació jurídica de la reivindicació del dret d’autodeterminació del poble català. Ara cal que la representació política i el suport de les entitats socioeconòmiques completin i facin viable el procés cap a la independència.
Post Scriptum, 11 de març del 2017.
L’Institut d’Estudis Catalans ha publicat un llibre monogràfic titulat “Raó de Catalunya. La societat catalana al segle XXI”, dirigit per Salvador Giner i Oriol Homs, (editat pel mateix IEC i Enciclopèdia Catalana, al setembre de l’any passat) amb l’objectiu d’oferir “una anàlisi ambiciosa de Catalunya com a societat, com a regió econòmic i com a subjecte polític, a càrrec d’una trentena d’acadèmics especialistes en diferents disciplines”.
Trobo encertada la iniciativa i els continguts, llevat del capítol dedicat al dret públic que signa el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, Marc Carrillo López que ignora totalment la tradició jurídica del dret públic anterior als Decrets de Nova Planta (que l’anorrearen) i els intents durant l’etapa de la Mancomunitat i la Generalitat republicana per recuperar-lo. La seva aportació a l’obra col·lectiva és innòcua ja que es limita a resumir el dret autonòmic vigent entès com un subproducte del dret públic espanyol, i a més sense cap mena de sentit crític ni de catalanitat.
Sobta que hagi estat triat per contribuir a una obra orientada a la construcció nacional de Catalunya un individu que no participa pas d’aqueix objectiu sinó que el combat, negant l’opressió nacional que el franquisme – i l’actual règim postfranquista- exerceixen contra el nostre país com ell mateix ha deixat escrit en uns article infame que publicà el proppassat 18 d’agost del 2016 a l’edició catalana del diari madrileny El País, titulat “Y Sentís se hizo franquista“: “El caso Sentís no deja de ser otro entre tantos (Samaranch, Porta…), que desacreditan la obscenidad histórica y la miseria moral de afirmar que la guerra civil fue contra Cataluña”. Joan B. Culla va rebatre’l al mateix diari, el 25 d’agost, amb un article irrefutable pel seu rigor intel·lectual: “Contra Catalunya, sí“.
Dissortadament, Carrillo López no és una excepció, la majoria de docents universitaris participen en major o menor mesura d’aqueixa aversió al nacionalisme català i davant el conflicte en curs entre l’independentisme i l’ordre estatal s’inhibeixen o combaten el primer. Però el coordinadors de l’IEC haurien pogut trobar juristes -també excepcionalment dins el món acadèmic- qualificats per oferir una perspectiva centrada en la catalanitat i amb coneixements històrics sobre el dret català per cobrir el capítol del dret públic de l’obra esmentada amb contingut congruent amb el sentit general de la mateixa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!