La desconstrucció de l’independentisme posterior a l’1 d’Octubre del 2017 no ha menat al retorn de l’autonomisme sinó al provincianisme, tant pel que fa a la mentalitat dels gestors com a les competències disponibles. La ficció del govern efectiu amb la infraautonomia subsistent obliga el Govern de la Generalitat a actuar al dictat de les polítiques estatals orientades a prioritats divergents respecte de les aspiracions catalanes: el dèficit fiscal continua creixent; persisteix l’incompliment sistemàtic de l’execució de les inversions estatals en infraestructures a Catalunya i s’intensifiquen les decisions judicials dirigides a convertir el català en una llengua progressivament marginal. El govern autonòmic, d’ ERC i Junts malgrat alguna discrepància circumstancial, actua amb esperit mesell, es desentén de les protestes populars i ho fa tot per tal d’oblidar el període d’excepcionalitat viscut la darrera dècada.
Esquerra és el principal responsable d’aqueix involució ja queha fet tot el possible perquè no hi hagi unitat d’acció del conjunt de l’independentisme, impossibilitant per la via de fet tot plantejament d’unilateralitat, però la CUP i Junts per Catalunya han fet seguidisme. El resultat és un govern autonòmic que es desdiu de tot rupturisme, no es defineix en contraposició de res: ni denuncia l’espoli fiscal, (Espanya ja no ens roba), ni la dominació política (el PSOE pot ser un aliat), ni la minorització del català (bilingüisme per sempre i acatament del 25% de castellà a l’escola), ni els agents socio-econòmics (connivència amb FTN i la Caixa i els sindicats espanyolistes) subalterns, abandonant la noció d’opressió/alienació nacional que ha caracteritzat l’independentisme des del 1968 ençà. Singularment, l’esquerra “nacional” cerca compartir espais amb el progressisme que no assumeix el poble català com a subjecte polític (pel PSC i els Comuns la nació és Espanya). L’eixamplament de la base sobiranista per aquesta via és una ficció, incapaç de concretar-se en un projecte de transformació social, menysté el potencial del nacionalisme com alternativa transformadora capaç d’aglutinar els interessos de la població que es veu perjudicada per la dependència econòmica i política del nostre país. L’eix Catalunya-Espanya que hauria de permetre articular blocs sociopolítics contraposats: d’una banda, els que es beneficien (de manera real o imaginada) de la dependència i d’altra banda, els que en són realment perjudicats (en tinguin consciència o no) es deliberadament desdibuixat per prioritzar el fictici dreta/esquerra, coincidint amb el PDECat que adopta la mateix actitud des de l’ideari centre-dreta.
A la Generalitat, a la Diputació de Barcelona i a l’Ajuntament de Barcelona campa la impostura, l’esperit mesell i la mediocritat pròpia dels gestors subalterns dels interessos dels poders fàctics, que imposen els seus projectes fàcilment: Jocs d’hivern al Pirineu, Copa Amèrica a Barcelona. Com ho resumia abans d’ahir Ot Bou a Vilaweb: “Si l’autonomisme ha consistit a regalar la Generalitat a Madrid, ara ve l’espoliació, que consistirà a lliurar-li Barcelona“. Som en una etapa molt més adversa que fa quarannta anys en absència de tot plantejament de cohesió social, prosperitat i reordenació territorial autocentrat en la catalanitat. I sense força per a la represa a curt termini de la lluita per la independència.
Post Scriptum, 12 d’abril del 2022.
Comparteixo plenament el sentit de l’editorial de Vicent Partal abans d’ahir a Vilaweb: “Un poc de Walter Benjamin, o per què els partits volen humiliar la gent imposant el castellà. Ja no és un debat sobre la llengua i prou i sobre si el castellà ha de ser a la llei o no. També és una prova a veure qui mana”.
Post Scriptum, 27 de juliol del 2022.
Vicent Partal retrata la realitat d’avui a Vilaweb: “Del govern del 52% al pacte del pollastre”.
Post Scriptum, 2 de maig del 2023.
Aqueix cap de setmana han estat a Catalunya tres figures de talla mundial: Barack Obama, Vruce Springsteen i Steven Spielberg, han vistat el monestir de Montserrat però cap representant institucional català, almenys que jo sàpiga. Això diu molt (poc) del nivell polític d’un país que fa només sis anys semblava que anava a independitzar-se i fa patent el provincianisme hispanocèntric dels que figura que ens governen.
Post Scriptum, 28 de setembre del 2023.
Comparteixo el titular de “La tertúlia proscrita” d’avui a Vilaweb: “Un parlament autònomic que pensa més en Espanya que no en Catalunya? Efectivament, es podien haver estalviat l’interrogant, no hi ha cap estratègia conjunta rere la moció compartida per ER, CUP i Junts per l’amnistia, només l’escenificació desigual de l’objectiu compartit de negociar amb el PSOE la investidura de Pedro Sánchez sense ni rastre d’autodeterminació. Esquerra ho farà tot per participar com a soci subaltern del PSC al futur Govern de la Generalitat.
Pel que fa a l’actualment presidit (aparentment) per Pere Aragonès, Vicent Partal el retrata així a l’editorial de Vilaweb: “Que aquest és un govern acabat i sense rumb ho sabem fa molt temps. Tinc la sensació que el partit es limita a aguantar-lo, a veure si tenen un cop de fortuna que canvie el seu declivi polític, i per intentar de minimitzar i reconduir la gran clatellada que els significarà perdre el poder. No tan sols pels milers de professionals del partit, sinó també per la trama d’empreses i interessos que s’hi vinculen i que reben una quantitat escandalosa de diners públics de molt difícil justificació i explicació –els mitjans, per exemple, sabem ben bé de què parlem.
Més enllà d’això no hi ha projecte visible. Parlar ara, com ha fet el president Aragonès, de l’acord de la claredat, amb tot allò que es mou a Madrid, resulta anacrònic i tot. I invocar la gestió sembla una broma macabra o una mofa del ciutadà.”
Pel que fa al president Puigdemont, els seus plantejaments són compartits, aparentment fins ara, per Junts, fins que arribi el moment decisiu de comprovar si es compleixen les condicions establertes en el seu discurs del proppassat 28 d’agost. De moment, però, desconstrueix el Consell per la República dissolent l’Assemblea de Representants pel fet que la militància que hi és representada no es correspon amb les directrius del Govern del mateix Consell. Un pas en fals, que a curt termini afeblirà la posició del president. Si, aquest falla per segona vegada, com ja va advertir Josep Guia, l’independentisme retrocedirà cap al provincianisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!