S’ha escrit força sobre la ruptura històrica que va suposar pel poble català la derrota republicana al final de la guerra del 1936-1939, però d’entre tots els historiadors que s’han dedicat a l’estudi d’aquest trauma col·lectiu vull recomanar l’obra de Daniel Díaz Esculies i d’Enric Pujol Casademont.
Conec personalment al Daniel Díaz Esculies (Sant Vicenç de Castellet, 1952) des de fa força anys, és un patriota de pedra picada, constant en la seva militància política, rigorós en l’anàlisi històrica i amic dels amics. Amb ell i Fermí Rubiralta, vàrem publicar conjuntament el llibre “Una història del Front Nacional de Catalunya, 1940-1990”, (Pagès Editors, Lleida, 2006). S’ha especialitzat en l’estudi de l’exili català, tot i que no defuig problemàtiques més recents com la que tracta en la seva darrera obra “El neoespanyolisme radical a Catalunya”, (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008). Entre la seva obra destaca “El catalanisme polític a l’exili, 1939-1959” (La Magrana, Barcelona, 1991), “L’exili català de 1939 a la República Dominicana” (La Magrana, Barcelona, 1995), “Entre fil-ferrades: un aspecte de l’emigració republicana als Països Catalans, 1939-1945”, (La Magrana, Barcelona, 2000) i “De la guerra civil, l’exili i el franquisme” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008).
Enric Pujol Casademont (Figueres, 1960), bon amic, company de militància i de projectes (plegats vam dirigir l’obra col·lectiva “Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014″), també ha dedicat la seva activitat historiogràfica a l’exili català contemporani. Així, ha coordinat l’obra col·lectiva, “L’exili català del 1936-1939: noves aportacions”, (Cercle d’Estudis Històrics i Socials”, Diputació de Girona, 2006), -llibre al qual vaig aportar el treball “Les actituds dels partits d’esquerra davant la qüestió nacional”-, i ha publicat amb Felip Solé l’obra “Exilis”, (Angle editorial, Barcelona, 2007).
També cal recomanar el dossier “La fi de la Guerra Civil als Països Catalans: l’inici de l’exili”, publicat a la revista El Temps, setmana del 13 al 19 de maig del 2003, en el qual hi participa Daniel Díaz i que dóna una visió sintética i de conjunt de l’èxode nacional català més important des de la Guerra de Successió.
Post Scriptum, 26 de gener del 2022.
Discurs de recepció d’Enric Pujol i Casademont com a membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica, llegit el dia 20 de gener de 2022: “L’exili català antifranquista (1939-1977): importància i significació“.
Post Scriptum, 6 de març del 2023.
Xavier Diez: “El cas Enric Pujol “, a la revista Mirall el proppassat 28 de febrer, del qual val la pena extreure’n aqueixos paràgrafs:
“Pujol és, probablement, un dels historiadors més brillants de la seva generació, dels pocs catalans que dominen l’epistemologia de la història, biògraf canònic de Ferran Soldevila, un dels principals especialistes en l’exili de 1939, també un artista plàstic talentós, a banda de membre de l’Institut d’Estudis Catalans i professor de la UAB. Ara bé, allà on ha destacat també és en el seu vessant de la gestió cultural. Va ser un dels arquitectes de la política de memòria històrica del país, a principis d’aquest segle, i per tant, un dels ideòlegs i artífexs del Memorial Democràtic, i qui va ser l’encarregat del projecte del que seria el petit gran Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (MUME), probablement un dels més rellevants de tot Europa sobre aquest fenomen.
Pujol ha estat cessat per viure en un país en què els administradors actuals de la Generalitat posen per davant la lleialtat al partit que el currículum objectiu; formar part d’una òrbita capelletista, abans que ser un professional de reconegut prestigi. No sense raó, Villatoro es referia que és normal que els càrrecs (estrictament) polítics puguin canviar cada vegada que hi hagi un canvi de govern. Tanmateix, el director d’un museu, (com d’un teatre, d’una òpera, d’una escola d’administració pública…) no és potser, un càrrec de caràcter tècnic on resulten més rellevants les aptituds professionals que no pas la possessió d’un carnet determinat?
El cas d’Enric Pujol ens presenta de manera crua la deriva actual de la Generalitat, en què els canvis de govern representen una era d’oportunitats per a aquelles persones per a qui la militància política reporta beneficis de caràcter personal i professional. O, en altres paraules, que acabem entenent l’administració com a una agència de col·locació. La qual cosa és com asfaltar una autopista vers la mediocritat com a nació i la degradació com a societat.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut, em dic Arnau Gonzàlez i Vilalta, sóc Professor de la UAB. T’escric per a demanar-te que em facilitessis una adreça electòrnica o telèfon d’en D. Díaz Esculies. Necessito parlar amb ell d’una qüestió referent a uns articles seus. Espero que em puguis facilitar aquesta informació, que no he pogut aconseguir per altra via, enviant-me un correu.