Avui, trenta-sisè aniversari de la Constitució del 1978, és una jornada apta per a la reflexió sobre la seva vigència a casa nostra i sobre la perspectiva d’encetar un procés constituent català que culmini la proclamació de la independència. A la vista de l’assistència als actes commemoratius organitzats per les autoritats estatals i els partits unionistes hom pot concloure que només els hereus del franquisme i els progressistes refractaris a la catalanitat sostenen l’ordre establert, immutable segons els que es parapeten rere la interpretació mítica i dogmàtica que se’n acabat fent.
Fora d’aqueixos cercles residuals, la majoria social evoluciona cap a l’únic projecte real de canvi i prosperitat que és la perspectiva a curt termini de la creació d’un estat català, però les conferències d’Artur Mas i Oriol Junqueras, sobretot la d’aqueix darrer, apunten a un procés constituent català en el qual hom obvia el moment i la forma de ruptura amb l’ordre establert. Més significatiu encara resulta la insistència del secretari general d’ERC en el discurs esquerranista, propi del progressisme que prescindeix de la tradició republicana i contraposa els drets socials a la llibertat nacional, en la línea practicada durant els governs tripartits.
Si, efectivament, hi ha eleccions al Parlament de Catalunya abans de les eleccions municipals, encara que no hi hagi una candidatura independentista transversal, els dubtes que s’han generat les setmanes posteriors al 9-N s’esvairan i el procés s’accelerarà tot i que encara està per veure quina serà la darrera reacció dels partits espanyols, si oferiran alguna mena de tercera via o optaran per l’oposició total i frontal a qualsevol canvi d’status polític de Catalunya. Serà allavòrens quan es posarà a prova la consistència de l’independentisme, constructiu o reactiu, que emergeix des del 2010 ençà.
Post Scriptum, 6 de desembre del 2020.
La Constitució del 1978 és una carcassa buida del contingut democràtic que aparentment havia d’equiparar el nou règim als estàndards europeus, però al cap dels anys aflora brutalment el caràcter franquista de les elits jurídiques, econòmiques i fàctiques que tenen el monopoli d’interpretar-la. Per exemple, la noció de “nacionalitats” no ha estat mai desenvolupada perquè el pacte entre els militars colpistes i la nova classe política derivat del 23-F així ho va establir. Tampoc “l’especial respecte i protecció” de les llengües co-oficials amb el castellà als diversos territoris autònoms.
Els esborranys i projectes constitucionals catalans elaborats als darrers anys en el decurs del procés independentista expressen un sistema de valors totalment divergents dels constituents espanyols, però no tenen efectivitat si no van lligats al conflicte entre l’independentisme català i el poder espanyol. Els intents d’ERC i PDECat de reformar Espanya són estèrils i contraproduents, però manquen propostes concretes del Consell per la República de Catalunya per obrir nous camins a l’interior i a escala europea.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi em sembla un pèl injust dir que l’Oriol Junqueras “contraposa els drets socials a la llibertat nacional”. Més aviat diu que les dues coses han d’anar juntes. Em sembla que tots volem un país en què hi hagi drets socials, no? D’acord que la llibertat nacional té un valor en ella mateixa, però si ser independents volgués dir viure en la misèria o amb greus dèficits de llibertat personal, ningú no la voldria, la independència.
Les dues propostes tenen avantatges i inconvenients, però jo crec que anem bé i que Mas i Junqueras s’entendran.
Ja sé que les enquestes cal agafar-les amb pinces, però em fa l’efecte que totes donen més escons independentistes si els partits van a les eleccions amb llistes separades que amb una llista única…