La vigília de la Diada Nacional de Catalunya que enguany commemorem en circumstàncies crucials pel futur del nostre poble reprodueixo aqueix manifest del Consell de la Democràcia Catalana (publicat pel butlletí del Front Nacional de Catalunya, “Opinions”, -fet a Perpinyà-, número 56, corresponent al 15 d’octubre del 1946), com a homenatge a tots els patriotes que en els pitjors moments de la nostra història mantingueren viva la flama de la catalanitat que ens ha permès arribar fins avui:
“Catalans !
En la commemoració de l’Onze de Setembre, el dolor antic per la caiguda de Barcelona l’any 1714, es barreja amb el dolor per l’esclavatge en que novament hem caigut. Però el doble dolor conviu, dins la nostra ànima, amb el conhort de l’esperança. Una esperança que pren, cada dia més, la claredat d’una certitud: la del pròxim alliberament. Encara que aquest trigui, al capdavall vindrà, vindrà, vindrà.
Quan, avui fa 232 anys, la capital de Catalunya queia heroicament, tot semblava acabat per a la nostra Patria. I a despit d’aquella realitat ombrívola, els dirigents del segle van sentir la fe en el demà. En l’al·locució final, que és com el testament dels herois i dels màrtirs, invoquen la Catalunya de l’esdevenidor, la Catalunya que renaixeria al cap d’uns anys, d’uns decenis o d’uns segles, però que indefectiblement renaixeria. Els homes i els pobles que, en caure, tenen la visió del redreçament futur, no moren en veritat. La terra mare els acull, però no els colga.
Tota sola va lluitar Barcelona en aquell setge, Gloriosa soledat ! Havien caigut abans València i Aragó. Havien sucumbit les ciutats i el camp de Catalunya, i la figura trágica de Bac de Roda, executat a Vic, es projectava sobre el cel fosc de l’agonia barcelonesa. Els catalans havien estat abandonats pels seus aliats, amb incompliment del pacte de l’any 1705. Havien estat abandonats així mateix pel monarca que consideraven legítim. No es pot dir que Catalunya lluités per Carles d’Austria, per una dinastía ni per un rei. No es pot dir que lluités pels Austries contra els Borbons, ella que, no més de mig segle. s’havia alçat contra els Austria, Felip IV d’Espanya, i havia proclamat un Borbó, Lluís XIII de França. Catalunya lluitava aleshores per la seva llibertat i, com sempre, per la llibertat de tots els pobles ibèrics.
Els pobles caiguts no moren si conserven l’ànima nacional, el sentit de la dignitat i l’amor a la llibertat perduda; amor que no és un simple anyorament històric, sinó una força de resistència, invencible com totes les forces espitituals. No hi ha cap tiranía, cap opressió d’armes o d’urpes que sigui capaç de destruir un poble que vulgui ser viure. Ni clavat en creu, aquest poble no ha mort. Quan els opressors el donen per mort i enterrat, ve el miracle de la resurrecció. Ho hem vist dels Pirineus enllà. Ho veurem aviat dels Pirineus ençà.
Passa per damunt dels nostres caps la vibració dels grans fets històrics que transformen el món. Els catalans, que fins en els moments més llòbrecs d’aquest darrer deceni hem cregut amb la victoria de les democràcies, hem d’acabar rebent el noble premi de la nostra actitud. S’esquerda visiblement l’edifici de la dictadura franquista, feta amb més cartró que pedra. S’apaga el foc del falangisme, fet amb més encenalls que tions. S’acosta l’hora de la llibertat, de totes les llibertats, exiliades com milers i milers de germans. Tornarà a bategar la bandera catalana, que és l’alegria dels nostres ulls i el símbol de la nostra unitat. Tornarà el lliure exercici dels drets individuals i socials.
Davant dels esdeveniments pròxims, hem d’esforçar-nos a asegurar la confluencia dels tres grans moviments sortits de l’ensenyança viva del nostre poble: el moviment nacional, el moviment republicà i el moviment obrer. Si aquesta confluència es produeix satisfactòriament, el nou periòde de govern propi serà durador, fecund i constructiu, i agermanarà l’ordre i la justícia.
Serà un periode de dur treball, doble treball de braços i d’intel·ligència, perquè el feixisme no haurà deixat ací més que sang i ruïnes. Que demà pugui dir-se de Catalunya: “Va caure combatent, va alçar-se treballant”.
Aquest ha d’ésser l’últim Onze de Setembre passat sota l’opressió. Hem de creure que l’any vinent en aquest mateix dia, serem a la Ronda de Sant Pere, en aquell espai que correspon a l’antic baluard on la lluita de l’assalt va revestir la máxima violencia, i que hi trobarem altra vegada, dret i refet, el monument de Rafael de Casanova. El bronze també ressucita, quan té ànima. Tornarem a veure l’estàtua del darrer Conseller en Cap, amb l’espasa vinclada pel pes del cos ferit que defalleix, però no pas trencada.
Catalans !
Preparem-nos per a l’adveniment de la nova llibertat. Vosaltres, germans exliats, alceu els ulls vers la terra anyorada ! Nosaltres, els de l’interior, obrim els braços per a la rebuda garmanívola !
I tots plegats disposem-nos z reconstruir el nsotre poble trepitjat, escarnit i expliat !
Repetim els mots de Guimerà “Catalunya no ha mort !” No ha mort i no pot morir. No va morir l’any 1714, no és morta ara. Tots els catalans dignes la sentim ben viva al cor, al pensament, als llavis.
I mentre les corones invisibles, contra les quals no poden res els intrusos, cobriran avui l’invisible i indestructible monument, alcem en la nostra ànima, el lliure cant interior, que ningú no pot prohibir, i que és la salutació a la llibertat que torna.
Barcelona, Diada de l’Onze de Setembre del 1946, a les acaballes de l’opressió.
CONSELL NACIONAL DE LA DEMOCRÀCIA CATALANA
ACCIÓ CATALANA, ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA-ESTAT CATALÀ, UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA, MOVIMENT SOCIALISTA DE CATALUNYA, UNIÓ DE RABASSAIRES, FRONT NACIONAL DE CATALUNYA, PARTIT REPUBLICÀ D’ESQUERRA, UNIÓ CATALANISTA, PARTIT NACIONALISTA CATALÀ.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!