Avui ha acabat l’onzè congrés del PSC convocat amb el lema: “la Catalunya que sap on va”. De la lectura dels documents congressuals, de la transcipció de les intervencions i del resultat de les votacions se’n poden avançar algunes valoracions.
La primera és que el PSC pot celebrar els trenta anys de la seva fundació amb un balanç satisfactori pels seus objectius: és la primera força política de Catalunya sense cap mena de dubte, és el més votat, (llevat de les eleccions al parlament català), governa a totes les administracions, arriba a tots els sectors socials (des de la burgesia financera als col·lectius nouvinguts) i no té cap partit rival amb capacitat per disputar-li a curt termini la seva hegemonia.
La segona lectura que en podem fer és que el PSC, amb el seu pes a Catalunya i la seva participació en el projecte nacional espanyol que representa el PSOE, té una responsabilitat determinant en el balanç global que Catalunya ha de fer com a país dels trenta anys de règim constitucional i autonòmic. I malgrat la Catalunya optimista que dissenyen en els seus discursos, la realitat és que el nostre país ha perdut identitat, competitivitat econòmica i cohesió social. No he llegit en els documents congressuals cap autocrítica, cap anàlisi més enllà de les afirmacions políticament correctes sobre la transició, la democràcia borbònica, i la solidaritat amb “els altres pobles d’Espanya”. Ara són al capdavant de la Generalitat hi han de gestionar la dependència econòmica i política de Catalunya que ells mateixos han contribuït decisivament a consolidar.
El PSC és avui el partit català d’ordre: lidera un catalanisme d’integració espanyola que és sociològicament majoritari entre la ciutadania, és declaradament hostil al que anomenen “nacionalisme conservador” que identifiquen amb el pujolisme i tot i afirmar que “Catalunya és una nació”, neguen al poble català el dret d’autodetreminació que correspon a tots els pobles del món. El PSC, com tot partit d’ordre, nega les contradiccions socials i nacionals, defuig d’afrontar els conflictes: “El nostre gran repte és enfortir la vigència i l’eficàcia del projecte del socialisme democràtic, catalanista i federal, defensant l’autogovern i la millora del finançament de Catalunya, el desenvolupament ple de l’Estatut i unes relacions d’unitat i amistat amb Espanya, impulsant l’evolució federal de l’estat de les Autonomies”.
Això diu la ponència marc ,”La força del socialisme catalanista i federal”, ignorant aparentment l’anticatalanisme estructural hegemònic a Espanya, l’espoli fiscal i l’integrisme espanyol que dóna per tancat definitivament el desplegament autonòmic. Les mesures federalitzants que proposen són insubstancials i inconcretes, i per això he posat un interrogant al títol d’aquest apunt: el PSC es creu realment que representa la Catalunya que sap on va ?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Cinisme, Jaume, pur i dur cinisme. I diria que tu ets massa contemporitzador amb aquests elements de la xarxa colonial espanyola. I, tinguem-ho clar, sí que saben cap on van, i tant!. La seva estació de destí no és l’estació de Sants, ells baixen a Espanya. I amb ells ens hi volen fer baixar a tots.
Així mateix, Jaume, no acabo d’entendre com un país com el nostre en el que triomfava aclaparadorament l’ERC de Macià, Lluhí, Dencàs i d’altres cap als anys 30 del segle passat, ara jugui a la mediocriotat nacional, oscil·lant entre els autonomistes de convergència i els regionalistes baixllobregatins.
Negre, el panorama s’albira negre per temps. I no fotem amb l’eix nacional, que aquest sí que seria desastrós. Almenys tenint la societat que ara com ara tenim.
O les múltiples associacions comencen a fer feina de veritat, sorda, de picar pedra, però ja i identifiquen molt bé on cal fer-la i per a qui cal fer-la, o el tren correrà massa ja per baixar-ne. Hem de deixar de fer feina entre conveçuts. Prou de fer ploure damunt mullat. Els feus tradicionals de l’espanyolisme han d’ésser minats, rossegats fins arrencar-ne la crosta que els manté captius i ofuscats, insensibles i espanyolitzats.
I no oblidem que els independentistes som al govern. Doncs, au, a fer feina. No només complicitats internacionals, també a l’interior. O és que ja n’hi ha que han renunciat a seguir fent feina?
Au, Jaume, salut!
Jaume
Fins ara, tot de cara, pero es fa molt difícil viure totes les contradiccions en un mateix sac. La questió es tenir en l’inopia absoluta a la ciutadania, i fins ara ha funcionat l’esquema de copar-ho tot i mantenir una mena de clientelisme funcionaritzat. Crec que més que d’altres partits a casa nostra, el PSC no té més voluntat política que intentar gestionar l’esquema polític i instutucional que existeix, i aquest esquema ens aboca a l’espanyolització i la regionalització depenent. Les forces que s’hi oposen son minses, i en algún cas hiperpolititzades, que impedeixen un contacte “normalitzat” entre el nostre poble. També, manca voluntat política de fer evident el conflicte, pero de res serviria si el subjecte del canvi, es sentizillament, passiu. A vegades penso en aquells que creuen que el treball als despatxos i les conselleries (on el PSC i té la mà trencada) ens portarà a canvis qualitatius. O els que creuen que simplement el conflicte, obrirà per si mateix nous horitzons. El que ens portarà a canvis qualitatius, es la demanda democràtica del que resta del nostre poble, i una nova pràctica de la catalanitat i l’independentisme. Es una qüestió de pressió democràtica. No de carnets per 30.000 militans. Es una qüestió d’enfoc fonamental i d’estalvi d’energies. L’aspiració de un militant per la democràcia i la sobirania, no es tenir un càrrec amb despatx sino que avanci l’idea, que es reprodueixi en el possible, la catalanitat.