El Partido Popular, és juntament amb el PSOE, una de les formacions polítiques hegemòniques al conjunt de les tres comunitats autònomes establertes en l’àrea nacional catalana-valenciana-balear.
El PP ha celebrat el seu congrés aquest cap de setmana i sembla que la principal conclusió resultant n’és la consolidació del lideratge de Mariano Rajoy en detriment del continuisme de les tesis d’Aznar i el seu equip. L’etapa de la presidència de José Maria Aznar (1996-2004) es va caracteritzar per una involució competencial en favor d’un model d’estat centralitzat, per un rellançament econòmic basat en el sector de la construcció com a motor principal i per un nacionalisme espanyol bel·ligerant contra les aspiracions nacionals catalanes, basques i gallegues.
En els darrers quatre anys el PSOE ha mantingut la seva primacia electoral a base d’aparèixer com a partit d’ordre, (espanyol, evidentment), desempallegar-se de la ficció de “la España plural”, tancar tota possibilitat de solució negociada al conflicte basc i esforçar-se per “modernitzar” la societat en una etapa de declivi econòmic. Amb el discurs aznarista, sostingut per la “Brunete mediàtica” el PP ha perdut les eleccions d’enguany, per guanyar-les el 2012 necessita canviar el missatge.
El PSOE intentarà pactar des d’una posició de força amb PNB i CIU a canvi que ambdues formacions renunciïn a plantejaments basats en el dret a decidir del poble basc i català. Les pugnes internes que viuen en aquests moments les citades formacions representatives del sobiranisme tranquil tenen com a rerefons l’acceptació o no d’aquest eventual pacte d’estat. El PP, en aquesta eventual reedició del pacte autonòmic vigent des de fa trenta anys, queda fora de joc i per evitar-ho també reobre les portes a un acord amb els nacionalistes catalans i bascos que vulguin perpetuar l’actual sistema de dominació política que l’ordre estatal i autonòmic garantitza.
Aquest sembla ser la clau d’aquest congrés celebrat, precisament, al País Valencià on exerceixen una agressiva política d’eradicació de la valencianitat d’arrel catalana, demostrant el model d’estat integrista que impregna la seva concepció política. Una concepció que restarà immutable malgrat l’aparent moderació de les conclusions i els nous dirigents escollits en el congrés.
Post Scriptum, 6 de juny del 2018.
Després del fracàs en tots els àmbits de Mariano Rajoy durant els set anys de mandat al capdavant del govern espanyol el PP es troba sense líder i sense estratègia. José María Aznar s’ofereix per tornar a comandar l’integrisme espanyol aplegant PP i Ciudadanos en un nou “Alzamiento Nacional” contra Catalunya, acusant el PSOE del president Sánchez de ser incapaç de liquidar el procés independentista català. Rajoy promou el també gallec Feijoo com a successor i continuador de la seva estratègia de guerra de desgast més que no pas ofensiva en el conflicte català. Els propers mesos seran claus pel que fa a l’estratègia de la dreta espanyolista.
Post Scriptum, 22 de juliol del 2018.
Passat l’interval de Mariano Rajoy la dreta espanyola retorna al franquisme amb l’elecció de Pablo Casado, un politicastre mediocre que coincideix en aqueix i altres aspectes amb Albert Rivera. L’operació reconquesta, per la força, de Catalunya està en marxa comandada per José María Aznar i els poders fàctics, convençuts que no se’n sortiran per les urnes i abocant al Regne d’Espanya a una crisi de dimensió europea.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La regeneració del PP consisteix fer alguna cosa més que utilitzar ETA i els nacionalistes per a fer oposició.
PD. La catalanitat a Catalunya és com la valencianitat al País Valencià.
La catalanitat a Catalunya d’arrel catalana és la mateixa bajanada que la valencianitat al País Valencià d’arrel valenciana.
Pot ser existeix una diferència al País Valencià és a dir existeix la València castellana de certes comarques d’interior castellanoparlants com a l’inversa la franja del ponent a Aragó calanoparlants.