Jaume Renyer

Llegint la compareixença d’ahir al Congrés dels Diputats del president espanyol Mariano Rajoy en relació amb el Consell Europeu dels proppassats 28 i 29 de juny la conclusió que se’n extreure és la constatació del fracàs d’un model d’estat i de la seva classe dirigent.

Les paraules de Rajoy no són el fruit d’una reflexió pròpia d’un governant responsable sinó les d’un portaveu de la nomenclatura hispanocèntrica que comanda de forma fatxenda i maldestre el declivi d’un estat inviable. Entre les seves propostes hi ha conceptes ajustats a l’hora present, de crisi i recessió, però són aliens a la seva cultura política i de govern. Hom percep fàcilment que li han estat dictats per altres governants europeus amb més sentit de l’estratègia i de la història.

La major part de la intervenció de Mariano Rajoy davant els diputats està centrada en una anàlisi macroeconòmic de les causes globals de la crisi econòmica i financera que afecta la Unió Europea, de la qual -a més- en critica la lentitud de funcionament institucional. Òbvia, absolutament, les causes endògenes de la crisi espanyola derivades d’un despropòsit financer atiat per una classe política irresponsable que presenta un dels índex més alts de casos de corrupció de la UE. D’això, i de la planificació radial de tota mena d’infraestructures a partir de la megalòpolis madrilenya, insostenible sense l’espoli fiscal dels Països Catalans, no en va dir res.

No hi ha cap signe d’autocrítica ni de reflexió estratègica en l’encadenament de mesures correctores imposades per les institucions comunitàries europees. El dogmatisme foll que singularitza el supremacisme espanyol entre els integrismes d’estat va quedar reflectit en els aplaudiments dels congressistes al seu discurs.  L’insultant “que se jodan” llençat per la filla del cacic castellonenc Carlos Fabra als aturats i altres sectors socials afectats per les retallades és l’evidència de la mentalitat franquista que impregna la dreta -i bona part de l’esquerra- espanyola.

Les reformes estructurals que el president espanyol va anunciar afecten fonamentalment a les administracions locals i autonòmiques, sense cap referència a l’Ajuntament de Madrid ni a la de l’Estat, els dos grans generadors de dèficit públic i endeutament. La fallida liberalització del sector públic empresarial estatal és una realitat aparentment ignorada pel poder espanyol. Més centralisme i reforçament de les diputacions, restricció competencial pels ajuntaments i una reforma electoral destinada a minoritzar la representació dels partit nacionalistes bascos, catalans i gallecs, són algunes de les receptes proclamades.

Cap pista pel que fa al creixement de la productivitat empresarial, ni de quins seran els sectors prioritaris de creixement, només la follia per “garantizar la unidad de mercado de forma efectiva” a escala espanyola, en un moment en els qual el mercat interior és de dimensió europea. Precisament ara que les exportacions catalanes fora de l’Estat espanyol superen el decreixent “mercado nacional”, com explica Ramon Tremosa. Tot amanit amb unes frases finals de grandiloqüència espanyolista amb les que Rajoy, Montoro i companyia embolcallen la seva incompetència, com encertadament assenyala Sala i Martin.

“Espanya és fracàs”, proclamava una campanya de les JERC d’antany, ara tothom percep la crisi institucional i econòmica que afecta estructuralment el Regne dels Borbons. Als independentistes correspon trobar una sortida diferenciada a la crisi global en la que som immersos com a poble.

Post Scriptum, 31 d’agost del 2016.

La valoració que fa Ramón Cotarelo a l’apunt d’avui al seu bloc sobre la intervenció de Mariano Rajoy al Congreso de los Diputados en el seu intent fallit per ser nomenat novament president del govern espanyol és tan encertada com punyent: “El discurso del desprecio“.