L’endemà mateix de les votacions per escollir president i secretari general d’Esquerra vaig fer-ne una primera valoració. Tenint en compte les resolucions adoptades el dia 14 en la segona part del congrés, i que ha passat un mes clau en la vida política catalana, és hora de fer una valoració complementària.
La majoria obtinguda per les dues candidatures de continuïtat (el seixanta dos per cent dels vots) es deguda fonamentalment al suport, gairebé sense excepcions, que van obtenir entre els càrrecs electes, els càrrecs orgànics i els empleats a les administracions públiques per designació del partit que van transmetre un missatge d’estabilitat i manteniment de la governabilitat (interna i externa) front a uns missatges de canvi, de resultat incert, que divulgàvem les altres candidatures. El vot crític o renovador es concentra entre els militants que no tenen responsabilitats orgàniques o representatives. Aquesta realitat conjuntural pot enquistar-se si no es produeix una renovació a tots nivells en els propers mesos.
En segon lloc, les candidatures de continuïtat no formen una majoria homogènia, (es va veure en les votacions de les esmenes del dia 14 i en no acordar una executiva conjunta). Únicament van sumar els seus vots per derrotar l’esmena d’Esquerra Independentista presentada per Elisenda Paluzieque fixava les condicions per actualitzar el pacte d’entesa amb el PSC i quantificava la línia vermella que ERC no pot traspassar en un eventual acord de finançament. Aquesta discrepància entre les candidatures de continuïtat pot ser saludable cara a la renovació de les federacions regionals i els comitès comarcals ja que trenca l’esquema “pau per territoris” que en versió casolana repartia entre afins a Carod i Puigcercós les àrees d’influència territorial respectiva.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja era hora !! Després de tant pretés discurs ideològic (infumable, tòpic, anacrònic, fóra del món real, com la darrera: repescar de la morgue el vell “front patriòtic” stalinià), després de tanta moralina barata, al final, per fi, s’ensenya el llautó i es parla del que de debò interessa: ¿sucaré càrrec a la propera federació regional?
Presenteu les vostres ofertes a subhasta (gent d’erc, erc futur, reagrupament), que s’oferix líder carismàtic
Després, com sempre, ja ho vestirem amb l’argumentari que faci falta.
Ai … poder manar … quin plaer seria …
Vanitas vanitatis … més vell que el TBO.
Ho sento, ni sóc cap càrrec públic ni milito a Tarragona. No busqueu en el meu missatge cap conxorxa perquè us equivocareu.
Sóc crític amb la direcció, però encara ho sóc més amb la gent que, en el fons, només cerquen el poder amb un embolcall crític.
Crec que en Jaume no té el perfil per a militar en un partit de les característiques d’ERC (reformista, parlamentari, institucional; amb les moltes limitacions i les moltes possibiltats, alhora, que això comporta).
Ell se sentiria molt més a gust en formacions extraparlamentàries amb un discurs rupturista, per les quals molts cops ha manifestat la seva simpatia.
Que consti que si vol continuar a ERC per mi no hi ha cap problema i que possiblement hi ha altra gent que hauria de plantejar-se marxar molt abans que ell.
Però crec (i sé que el que dic no agradarà a alguns) que en Jaume no és prou honest (políticament, que quedi clar) en voler adraçar ERC vers uns plantejaments i uns discursos que no són els que ERC ha representat històricament.
Crec que ell continúa a ERC perquè té unes expectatives (legítimes) de poder que un grup extraparlamentari no li pot oferir.
És la meva opinió, i em temo que no m’equivoco gaire.
Crec que només és possible arribar a la independència amb un discurs, en el fons i en la forma, molt proper a la gent i un treball molt i molt gradual. No hi ha draceres ni fórmules màgiques.
En qualsevol cas, no vull encetar polèmiques i acabo aqui els meus comentaris.
Confesso que no visito massa vegades este bloc, però quan ho faig a vegades quedo asverat de les tonteries que alguns diuen només per perjudicar la imatge del Jaume Renyer, a qui no conec personalment però que reconec que és dels millors persnotages que avui hi ha a Esquerra.
El vaig saludar el dia de la mani pels carrers d’Amposta defensat lo riu, quan anava en Beltran. Ell va baixar expressament en contra de l’ordre establert per la direcció a dir alt i clar que no estava per romanços, i que el que pensava ho podia defensar igual a Amposta que a la executiva d’Esquerra si feia falta. M’hagués agradat vore la mateixa determinació dels nostres dirigents ebrencs, qui aquells dies no ens enganyem estaven “desparecidos en comabte”, firmant manifestos a la desasperada, i aguantant comentaris en mala llet com els del Montilla dient-li a Salvadó que sinó estava content que se n’hanés per a casa.
Només conec aquestes poques actuacions del Jaume, per això he de dir que si realment no és un polític serio, d’ordre, responsable i només pot astar en partits extraparlamentaris.. que Déu mos agafe confessats si els atres són els que mos han de salvar, perquè si que són seriós, resposnables i coherents. Voleu dir que la gent com el Jaume el que fa a la gent d’esquerra és temor per tal que no els desmascaren i no face altera l’ordre i la cadira? Confesso que en carod ha estat sempre el meu líder més valorat a Esquerra, però que ja no li tinc confiança, me la fet pedre.
Jaume, insisteixo que et conec poc i només per quatre referències, però en lo tama de l’aigua vas estar on havies d’estar i això té molt de mèrit, i a l’Ebre no ho podem oblidar. Si Esquerra ha de canviar, que es evident, no tinc dubte que tu, i altres fidels al partit de Macià i Companys com tu, has d’encapçalar aquest canvi.
Per cert una última cosa, com es pot fer per comprar llibres teus? perquè no obres una finestra i que es pugeun comprar per aquí a n’està pàgina.
Salut i llibertat!
Anònims o masovers?, m’agrada aquesta paraula de”masovers”
per definir a el col·lectiu de militants amb càrrec que ha crescut a l’ombra
d’en Carod/Benach a les comarques de Tgna. i que tan varen treballar per que no
podéssim decidir el nostre cap de llista. Ara, recuperats del gran tsunami, volen tornar a desprestigiar la figura d’en Reyner, però nosaltres també tornarem a donar-li tot
el suport sí decideix presentar-se com a President regional, sobretot i
aconseguim unificar-nos la gent de Reagrupament i els de EI.
Salut
Jaume, molt bé l’anàlisi, però caldria esprémer-la fins a arribar a més conclusions. El fet de presentar dues candidatures crítiques per comptes d’una va ser un error tàctic, que si es vol tombar la truita als congressos regionals, caldria que fos objecte de meditació. De vegades es bo que la visió estratègica pugui encabir la necessitat tàctica.. Encara que el percentatge de vot de les dues oficialistes sumades fan més de la meitat, no em sembla que tot aquest vot sigui de gent vinculada orgànicament. Hi devia haver gent també que a falta d’una candidatura renovadora amb prou solidesa per presentar-se com alternativa, va acabar votant al “teòric guanyador”. A mi em sembla que la dispersió del vot d’una part de la gent (evidentment no pas la dels que estan enquadrats orgànicament d’una manera o d’una altra, que d’aquests ja se sabia i se sap de cara a la renovació d’estatuts- al lloro-què acabaran fent) cap a les opcions conservadores va ser provocada per la manca d’entesa entre Rcat i EI.