Jaume Renyer

En primer lloc, el procés comença sense el consens imprescindible per garantir un debat obert i un procés de transició ordenat. L’actual direcció havia aprovat, per unanimitat del Comitè Executiu, un projecte de reglament que la Comissió de Garanties ha esmenat en els seus aspectes essencials (vot per correu, nombre de signatures per presentar candidatura). Atès que les seves resolucions no són vinculants, com ha succeït en altres ocasions, la direcció no les ha respectat i el reglament ha estat aprovat per la majoria del Consell Nacional. Josep Lluís Carod i Ernest Benach, que l’havien aprovat al Comitè Executiu, hi han votat en contra al costat dels consellers nacionals de Reagrupament i Esquerra Independentista. Aquest gest d’última hora no els eximeix de la seva part de responsabilitat a l’hora de valorar el sectarisme institucionalitzat que regeix la vida interna del partit des de fa anys i que ells apliquen en els territoris que controlen: el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. El procés congressual servirà també per canviar no solament l’estratègia sinó també el model de partit.

En segon lloc, en la sessió del Consell Nacional no s’ha fet cap valoració aprofundida de les causes del resultat de les eleccions del 9 de març, i en la mateixa línia escapista, l’anàlisi de conjuntura efectuat pel president del partit s’ha limitat a denunciar la pinça que sobre el Govern de la Generalitat efectuen l’executiu central i CIU. Aquesta és una valoració que situa el PSC a cobert de les responsabilitats que li cal exigir com a integrant del PSOE i demostra la incapacitat del partit per mantenir criteri pròpi en temes essencials com la política hídrica o la proposta sobre el finançament que està negociant el conseller Castells. Cap iniciativa política, en cap matèria, va sorgir del Consell Nacional d’ahir. L’Esquerra, hores d’ara, és un partit sense direcció política col·legiada. Restem a l’espera de la ponència que s’ha de sometre a la consideració del congrés i que ha de redactar Josep Huguet.

En tercer lloc, pel que fa a les candidatures a president i secretari general, n’hi haurà dues de continuïtat i dues de renovació. En l’assemblea d’Esquerra Independentista, que també es va celebrar ahir, es va aprovar que jo mateix aspiri a la presidència i Uriel Bertran a la secretaria general. Personalment agraeixo la confiança dipositada pels companys que m’han proposat i intentaré representar la proposta renovadora d’EI amb patriotisme, intel·ligència i coratge. Vull específicar que allò que m’ha fet decantar per compartir els postulats d’EI és el caràcter col·legiat del seu nucli dirigent que ahir es va ampliar amb la incorporació d’Elisenda Paluzie. Crec que la majoria pel canvi al si d’ERC s’anirà configurant de manera progressiva al llarg del procés congressual en base a propostes rigoroses, actitud oberta i escoltant a la militància, sense impostures, ni gregarismes. En dos mesos hi haurà temps, malgrat la desigualtat de mitjans, per clarificar i contrastar les posicions de cadascú. El compte enrere ha començat.