Jaume Renyer

Allargant aqueix cap de setmana he fet estada a París tot combinant el lleure amb els prolegòmens del projecte d’assaig biogràfic centrat en la figura de Lluís Gausahcs i Ramon, un dels homes del silenci que envoltaven durant l’exili el president de la Generalitat Josep Tarradellas.

A París, he localitzat i compartit el projecte amb els fills del personatge a biografiar, un militant d’ERC que fou secretari particular del president des del 1954 fins al 1977, i he localitzat el seu expedient personal a l’Office Française de Protection des Réfugiés et Apatrides, a Fontenay-sous-Bois. A partir de les entrevistes realitzades amb els seus familiars i amb el fill de Josep Tarradellas ja puc enfilar l’anàlisi de la seva documentació dipositada a l’Arxiu del Monestir de Poblet.

El dilluns, he aprofitat l’ocasió d’assistir a la presentació del darrer llibre del politòleg especialitzat en l’estudi del món àrab contemporani, Gilles Kepel, a l’Institut du Monde Arabe. Més de cinc-centes persones omplien l’auditori de l’entitat per escoltar les reflexions de Kepel sobre el procés d’integració a la vida republicana francesa dels candidats d’origen musulmà a les darreres eleccions municipals. L’autor de “Passion française: les vois des cités”, (Editorial Gallimard, 2014) es mostra optimista pel que fa a la convivència intercultural i la cohesió social, minimitzant l’amenaça de l’islamisme i l’exclusió xenòfoba.

He tingut temps també per tombar per la ciutat de la llum, visitant la magnífica exposició sobre el París del 1900 al Petit Palais dedicada als anys feliços previs a l’esclat de la Primera Guerra Mundial quan París va enlluernar el món (i a molts catalans) amb  l’exposició universal d’aquell any. Al centenari del començament de la Gran Guerra són dedicades moltes activitats i llibres, entre els quals vull destacar l’obra recopilatòria de Jean-Pierre Guéno, “Les poilus. Lettres et témoignages des Français dans la Grande Guerre (1914-1918)”, (Les Arènes, París, 2013), que aplegar cartes personals, fotografies i documents oficials sobre la guerra.

Entre les moltes cartes que reprodueix el llibre, dugues m’ha cridat l’atenció ja que expliquen perfectament l’actitud dels jueus nouvinguts a França. En la primera, Lazare Silbermann, jueu romanès, sastre de professió, s’enrola voluntari per agrair al seu país d’acollida el favor rebut i en fa un emotiu  testament adreçat a la seva dona i els seus fills petits. L’home sobreviurà à la guerra però resultarà malferit i morirà pocs anys després d’acabat el conflicte. La seva vídua, Sally, l’any 1942 serà detinguda pels col·laboracionistes francesos dels nazis i assassinada als camps d’extermini alemanys.

La segona carta correspon a Henry Lange, enrolat voluntari als disset anys a l’arma d’artilleria demana passar a la d’infanteria: “Je fais partie d’une famille israélite, naturalisée française, il y a un siècle à peine. Mes aïeux, en acceptant l’hospitalité de la France, ont contracté envers elle une dette sévère: j’ai donc un double devoir à accomplir: celui de Français d’abord; celui de nouveau Français ensuite. C’est porquoi je considère que ma place est là où les “risques” sont les plus nombreux”.

Aqueixa conducta dels jueus francesos fou idèntica a l’adoptada pels jueus alemanys en la mateix a època: fer-se reconèixer com a veritables ciutadans de les seves respectives pàtries. Ho expressa clarament el jove Lang en la seva carta: “Je veux après la guerre, si mon étoile me préserve, avoir la satisfaction d’avoir fait mon devoir, et le maximum de mon devoir. Je veux que personne ne puisse me contester le titre de Français, de vrai et de bon Français.” Henry Lange va caure mort gairebé a les acaballes de la guerra, el 10 de setembre del 1918, quan només tenia vint anys.

Acompanyat per les reflexions que la lectura d’aqueix llibre he fet, com cada cop que passo per París, una breu visita a  l’illa de la Cité per honorar la memòria dels jueus deportats als camps d’extermini pels nazis i els francesos col·laboracionistes. En una punta d’aqueix illot, darrere de la catedral de Notre Dame, hi ha el Memorial de la Deportation, un espai soterrani que emula els centres de detenció combinant pedres i reixes que evoquen el patiment dels perseguits i que només s’obre al riu a través d’un enreixat que deixa veure el Sena com passa, com la vida se’n va.

La resta de dies he voltat per les llibreries carregant lectura per mesos sobre els temes que ara m’interessen: les revoltes àrabs, els canvis a Europa i el pensament polític contemporani. Als vespres he anat alternant els locals on hom combina música i teca. A “Les Pipos”, un bar cantoner a la rue de l’École Polytechnique, rere el Panthéon, els dissabtes s’hi toca l’acordió a l’estil de la cançó parisenca  de començament de segle passat. A la cava “Aux trois mailletz”, a la rue Galande a tocar del Sena, cada nit hi ha pianista i àpat fins a les cinc de la matinada. Al restaurant, autodenominat semi-gastronòmic, “Au Port de Salut”, al capdamunt de la rue Saint Jacques s’hi pot sopar en un ambient acollidor tot acompanyant de solistes que segueixen els passos de Moustaki, Brel, Ferré que hi han deixat testimoni gràfic de la seva estada.

Post Scriptum, 6 d’octubre del 2016.

He tornat a París per una estada de cap de setmana als mateixos llocs que he esmentat fa un parell d’anys: sopar a la taverna dels ” Pipos” acompanyat per la música d’acordió i les mateixes cançons que la vella dama entona per a la clientela, dinar bou a la borgonyona al restaurant  “La Fontaine de la Mouffe”, a la rue du Pot de fer, i acabar fent una cervesa al pub britànic The Bombardier contemplant el Panteó de nit en bona companyia.

Post Scriptum, 4 de novembre del 2019.

Aqueix cap de setmana llarg l’he aprofitat per fer una escapada de quatre dies a París amb motiu d’un retrobament paternofilial per tal de compartir els llocs preuats esmentats més amunt i d’altres de descoberts en aqueixa ocasió. Aqueix cop hem aprofitat per visitar le Musée de la Libération de París, inaugurat el proppassat 25 d’agost amb motiu del setanta-cinquè aniversari de l’alliberament de la ciutat de l’ocupació alemanya i la col·laboració petainista.

Es tracta d’un projecte museístic modern dotat de les últimes tecnologies aplicades a la divulgació històrica, però al meu criteri en detriment d’un rigor historiogràfic crític que minimitza el col·laboracionisme, la persecució dels jueus, la participació dels refugiats estrangers a la resistència i el paper dels comunistes per sobredimensionar el rol del general de Gaulle, el general Leclerc i el resistent Jean Moulin. Fins i tot el protagonisme del Coronel Rol-Tanguy, veritable artífex de la insurrecció dirigida precisament des del subsol de l’actual museu, queda diluït entre el bon nombre de retrats biogràfics que acompanyen el trajecte de l’exposició (on hi hauria de figurar el de Conrad Miret Musté).

Em sembla percebre en les commemoracions oficials dels actes de recuperació de la memòria històrica francesa referits a la Segona Guerra Mundial un ambient de revisionisme històric edulcorant de la complicitat del col·laboracionisme amb l’ocupant nazi i alhora una sobrevaloració dels actes de resistència autòctona. Em sembla significativa una placa no oficial però instal·lada recentment a la façana del número 68 de la Rue de Rivoli que diu textualment: “En ces lieux le 26 d’août 1944 a été sonné le “Cessez-le-feu” des combats de la libération de París par le trompette Joseph Ott de la fanfarre de cavalerie de la Garde Républicaine”.

Hem revisitat els restaurants d’anteriors viatges i n’hem provat de nous (L’Auberge Etchegorry, per exemple) i les llargues passejades ens han dut a revisitar Montmartre on m’ha frapat la visió de la façada de la Galerie Atelier Guix, envellida i anònima, segurament d’un pintor català d’antany quan els joves artistes nostrats de fa un segle tenien predilecció per París. Una bona estona asseguts Aux Deux Magots, al bell mig del Boulevard de Saint-Germain des Près ha estat el corol·lari glamurós d’una estada entranyable en una ciutat que he trobat més acollidora que fa uns anys, (quan l’exèrcit patrullava pels carrers, ara la seguretat és menys evident) i no tan atapeïda de turistes (com jo).

Post Scriptum, 20 de setembre del 2021.

Aqueix cop he estat set dies a París com acompanyant desenfeinat de la parella que hi segeuix una formació professional intensiva. Allotjat a un cèntric aparthotel al Quai des Grans Augustins m’he dedicat a passejar cada dia pel boulevard Saint Germain com un guachista penedit, aturant-me a totes les llibreries a l’abast, esquivant les terrasses massa conegudes i concorregudes. De sobte, em trobo de cara Edwy Plenel, el periodista portaestàndard de l’islamo-gauchisme, abillat en negre com la seva ànima. Fa cara de llaga d’estómac, la sensació que tinc jo quan llegeixo Mediapart.

La primera visita obligada és al memorial dels màrtirs de la Deportació a l’illa de la Cité, sempre emocionant. Després a passejar pel barri jueu de Maris, entrar a la llibreria del Memorial de la Soah i dinar a la rue des Rosiers, a Chez Marianne tastant el menú de la casa (humus, falafel i pastrami) i de digestiu un got de Boukha Bokobsa, un licor de figues. Havent dinat papallonejo pels voltants del jardí de Luxembourg, compro Charlie Hebdo per solidaritat amb els valents periodistes que planten cara cada setmana als jihadistes.

Els dies següents he fet recorreguts habituals, sempre a peu, evitant expressament el metro i les restriccions per la Covid-19, així m’he aturat a fer un got de vi matinal a la taverna Les Pipos per preguntar si als vespres encara hi actua l’acordionista que m’agrada, però em diuen que s’ha jubilat i retornat al seu poble de la Bretanya. També torno Aux trois mailletz a seure a la terrassa al vespre mentre s’escolta el pianista improvisat de torn.

Dels llocs nous per menjar a gust el que més m’ha agradat és el Cafè des Musées, al 49 de la rue Turenne, (prop de la Place des Vosges), un restaurant acollidor, amb el bou a la bourgignon com a plat estrella (molt millor que el de Chez Fernand, a la rue Christine, molt més car).

Malgrat la placidesa dels llocs escollits, la ciutat em sembla menys bulliciosa que antany, relativament pocs turistes, mesures policials extremes amb motiu del judici als jihadistes responsables de la massacre del Bataclan. No percebo la displicent actitud dels asssistents habituals als cafès, potser influït per l’entrevista que Le Figaro del dimecres 15 fa a Laurent Berger, el màxim dirigent del primer sindicat de França, la CFDT, i titula: “Le climat ambient m’inquiète”.

Post Scriptum, 8 d’octubre del 2022.

Altre cop a París fent d’acompanyant però aqueix cop amb un propòsit propi, accedir al sumari judicial dels conjurats de Prats de Molló jutjats a París al gener del 1927. Dissortadament, als Arxius de la ciutat no han pogut facilitar-me l’accés per les dificultats a l’hora de localitzar el cas, resto a l’espera doncs de les seves noves. Així doncs m’he dedicat a rondar xino-xano pels carrers. La primera visita obligada és al museu de la Xoà, aqueix cop l’exposició temporal està dedicada al vuitantè aniversari de la “rafle du Vel d’Hiv”, i concretament a reivindicar el paper del dibuixant Jean Cabut, dit “Cabu”, que va il·lustrar l’any 1967 la sèrie de reportatges que el magazine “Le Nouveau Candide” va dedicar als fets. Els seus dibuixos frapants fan reviure a l’observador sensible el terror dels jueus perseguits, especialment dels infants. Significativament, “Cabu” fou un dels redactors de Charlie Hebdo assassinats pels jihadistes el 7 de gener del 2015. No marxo mai d’aqueix lloc de memòria sense baixar al soterrani on flamenja el record etern als jueus deportats mentre s’escolta el soroll monòton i terrible dels trens que ens menaven als camps d’extermini. En sortir m’aturo a dinar a Chez Marianne a la rue des Rosiers, al rovell de l’ou del barri jueu.

Papallonejant cada dia pels carrers del Marais m’he fixat que a la rue Payenne número 5 hi consta gravat a la façana els designis de l’aquitecte constructor François Mansart (1598-1666): “Religion de l’humanité, l’amour pour principe, et l’ordre par base, le progrés pour but”. M’estic una estona rumiant i per esbargir-me faig cap a Chez Janou per recomanació de Josep-Lluís Carod-Rovira. Restaurant de cuina i ambient provençal està ple de gom a gom. Trobo un forat a la barra i, casualment, en escoltar-me parlar, el cambrer dedueix que sóc català com el seu avi (d’Oceja, a la Cerdanya). Resulta que guarda un bon record de les cargolades, la carn a la brasa cuinada en família, i en un detall de complicitat nacional em convida a un segon got de vi. Pel que fa a la teca, repasso pels llocs coneguts, “Les Pipos”, “Le Buci”, i en descobreixo de nous, com “Le Saigon d’antan” i “Le café du Brésil”, 30 rue vieille du Temple, que conserva l’ambient de començament de segle XX, amb cambrers abillats a la manera tradiconal, i sobretot, bona teca i bon vi a preu assequible. Tinc la sort de poder compartir taula amb Lluís Gausachs, fill, amb qui conservo el contacte i l’amistat. Em carrego de llibres i d’il·lusions per retornar cap a casa.