Ahir, Hèctor López Bofill va publicar al Punt un article titulat “Els mites del PSUC” al qual vull fer algunes observacions de collita pròpia ja que no comparteixo el to benèvol que dispensa el meu estimat amic i company de fatigues a aqueix partit :
“És comprensible que aquells que es reclamen hereus del PSUC, especialment si es tracta de quadres que es van formar com a polítics i com a intel·lectuals en els moments de màxima influència de la formació, tinguin una visió idealitzada d’allò que va representar el partit ara que es commemoren els vuitanta anys de la seva fundació. El que és més inquietant, tot i que potser també revelador del rerefons ideològic que el PSUC va exhibir ja durant la dictadura, és que s’invoqui el discurs d’emancipació social i de lluita contra el feixisme en contraposició al catalanisme i al procés d’autodeterminació que estem vivint en l’actualitat. Aquesta oposició, durant les darreres setmanes molt remarcada precisament per sectors joves propers a ICV, a Podem i al govern de l’Ajuntament de Barcelona que no van viure aquelles vicissituds, és d’una falsedat històrica clamorosa.
Malgrat la preponderància del missatge igualitarista i suposadament universalista propi de qualsevol partit de tradició marxista, el PSUC no hauria tingut el paper aglutinador que va tenir de l’esquerra catalana si no hagués incorporat elements del catalanisme polític i fins i tot doctrines explícitament autodeterministes. Així en donen testimoni figures prominents que van ser-hi propers o que van militar-hi, com Josep Benet (cap de llista pel PSUC a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya de 1980) o com Muriel Casals, la qual, com és ben sabut, acabà esdevenint una de les principals dirigents del moviment independentista. Això no obstant (i sense entrar a valorar episodis obscurs com la retirada en la lluita antifeixista després que Stalin pactés amb Hitler el repartiment de l’Europa de l’est l’agost de 1939) potser fou l’asèpsia en la qüestió nacional i l’igualitarisme abstracte allò que, tot reforçant l’hegemonia del PSUC, va contribuir a atenuar el conflicte nacional en els darrers anys de la dictadura i durant la transició. Altrament dit, en l’èxit del PSUC com a principal força d’oposició al franquisme, hi ha un dels principals factors que expliquen que el marc polític espanyol no es qüestionés de forma radical durant aquells anys i que el discurs sobre el conflicte de classes predominés sobre el discurs de l’emancipació nacional.
En primer lloc, el protagonisme del PSUC va significar la condemna a la marginalitat i en la memòria històrica de l’antifranquisme catalanista sobiranista, com el Front Nacional de Catalunya, precisament una de les forces més actives durant la II Guerra Mundial i fins al final de la contesa quan el recuperat prestigi del comunisme soviètic va permetre la revivificació dels partits comunistes a l’Europa occidental. En segon lloc, és innegable que el PSUC va contribuir a la cohesió social però la qüestió és si part d’aquest mèrit fou a costa de la negació del conflicte nacional o almenys del seu desplaçament a una posició secundària: el PSUC va aconseguir que immigrants d’identitat nacional espanyola s’arrengleressin contra Franco i també que ho fessin elits d’estudiants amb vincles familiars i intel·lectuals directes amb l’oligarquia franquista, si aquests sectors s’haguessin mantingut al costat del règim potser la transició a la democràcia o no s’hagués esdevingut o s’hagués concretat en una forma molt més traumàtica caracteritzada per la polarització d’identitats.
Ja quan s’intensifica la reivindicació catalanista a través de la reforma estatutària de 2006 antics d’aquells militants del PSUC amb vincles familiars amb l’oligarquia franquista o sectors populars no integrats en la catalanitat acaben abraçant un discurs nacional espanyol sense ambages i sorgeix un partit com Ciutadans. Del PSUC, doncs, van aparèixer figures del sobiranisme però també de l’espanyolisme. I, finalment, l’asèpsia nacional del partit comunista va preparar els quadres de l’esquerra catalana que havien d’ocupar les institucions d’un autogovern sota el marc constitucional de 1978 sense qüestionar-lo i va propiciar la neutralització de l’esquerra independentista, la qual va passar llargues dècades en la travessia del desert fins al creixement d’ERC i la irrupció de la CUP, una jugada teixida des dels ajuntaments metropolitans controlats pel PSC i per ICV que sembla voler reproduir Ada Colau i en la qual també insisteixen Joan Coscubiela o Lluís Rabell quan diuen apostar per un referèndum de sobirania però sempre dins el marc constitucional espanyol. En definitiva, l’aportació del PSUC fou positiva si entenem que fou positiu que no hi hagués un conflicte nacional dur en el crepuscle del franquisme que ens podria haver dut a una derrota i a un patiment més aclaparadors… o potser també a una llibertat que fes superflus els debats que ara tenim.”
Aqueixes són algunes de les anotacions que faig al seu contingut:
En primer lloc, les organitzacions polítiques marxistes tenen a Catalunya origen sindical i idiosincràsia autòctona (Partit Comunista Català, Bloc Obrer i Camperol o Estat Català Proletari) com van demostrar Josep Benet o Víctor Alba entre d’altres historiadors catalans. Uns precedents que es distorsionen amb la creació del PSUC l’estiu del 1936 fins a esdevenir un satèl·lit de l’estalinisme que va menar una persistent campanya de persecució contra Estat Català (com he apuntat amb alguns exemples al meu llibre biogràfic dedicat a Jaume Cornudella i Olivé). D’aqueixa hostilitat no en parla Hèctor López Bofill i ha estat ocultada pels historiadors que han fet l’hagiografia del PSUC.
En segon lloc, el PSUC és element determinant en la transformació de l’actitud de les esquerres catalanes envers el nacionalisme després del 1945 i contribueix a gestar el progressisme abstracte i banal d’arrels autoritàries que encara és hegemònic a Catalunya (PSUC-PSC-Podemos-CUP) caracteritzat per l’animadversió a la catalanitat. Aqueixa és la causa que explica la dificultat per concretar un projecte independentista viable orientat a la llibertat i la prosperitat.
Cal para compte en el fet que l’adhesió al PSUC era una forma fàcil d’obtenir la credencial d’antifranquista per part de fills de franquistes sense necessitat de demostrar cap mena de canvi real en la pròpia posició social ni en l’anticatalanisme heretat (Eugenio Trías, Francesc de Carreras o Andreu Mayayo, en són alguns exemples). Aqueixa conducta es va donar a gran escala a França després del 1945 quan molts còmplices més o menys passius dels ocupants nazis van adquirir el carnet de resistent afiliant-se al PCF.
En tercer lloc, el nostre brillant assagista passa per alt la nefasta contribució del tòtem de l’espanyolisme, Jordi Solé Tura, obcecat contra tota evidència a separar drets socials i nacionals, tot contraposant els primers als segons, una impostura d’efectes letals avui quan la majoria de les esquerres prioritzen la contraposició fictícia dreta-esquerra al conflicte real entre el poble català i l’ordre estatal espanyol que malda per perpetuar la dominació política i l’espoliació econòmica contra el nostre país.
Finalment, per valorar el paper del PSUC a la nostra història vaig escriure fa anys un apunt que encara em sembla vigent i pendent de desenvolupar: “Què en resta, entre nosaltres, del comunisme ?”.
Post Scriptum, 16 d’agost del 2016.
Josep Guia em fa arribar el seu comentari per tal que l’afegeixi a aqueix apunt:
“Molt d’acord amb les puntualitzacions afegides per Jaume Renyer a l’article d’Hèctor López Bofill. El PSUC va fer la traveta al PSAN tant com va poder (a l’Assemblea de Catalunya, al moviment obrer, a les associacions de veïns, al moviment de mestres…) perquè el PSAN representava un altre marxisme, no dogmàtic: el marxisme d’alliberament nacional. I deien que els independentistes érem uns avantguardistes sense masses I ara, què? Ara que hi ha masses independentistes (de classe treballadora, sobretot), per què ells no han evolucionat i continuen entestats a defensar l’estat construït per l’aristocràcia i la burgesia espanyoles? Segons Lenin, l’actitud envers l’estat és la que ens diu qui és revolucionari i qui no ho és.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vull comentar que estic d’acord amb López Bofill. Tinc 68 anys i vaig militar al PSUC des dels meus 18 anys fins que el van legalitzar i me’n vaig anar. Recordo que ens feien repartir la revista Treball, en català, a més de Mundo Obrero, a L’Hospitalet, quan ens podien detindre. I anàvem cada any a manifestar-nos (pràcticament els únics) davant de l’estatua de Rafael de Casanovas, que jo, filla de vencedors però que mai van deixar de parlar català, no hagués sabut qui era.
Recordo també que a l’Escola Massana els 4 gats del PSUC treballavem plegats amb els 4 gats del PSAN, amb qui no teniem gaires diferències, excepte que ens acusaven de “comunistes”. I aquesta és potser la etiqueta que ens continua anant en contra encara ara.
Per acabar vull deixar constància que, com a militant independentista que ara sóc, les reticències que m’he trobat per afegir-se al procés, tant per part d’ex comunistes de barris burgesos, com d’ex socialistes de barris obrers és que no es fien de CIU/PDC (i el paper que ens acaben de fer al Congreso no hi ajuda).
Jo revisaria l’ortografia i quan posis una cita tant llarga si ho poses en cursiva no haurem de cercar les cometes finals.
brillant!
Vivències:
Cap al 1962-1970 a la Universitat de Barcelona, es varen produir uns fets que em varen allunyar per sempre del PSUC. Arran de la prohibició de la projecció de “Viridiana” i a continuació de la constitució del SDEUB (19/03/1966). El moviment estudiantil es va convertir en majoritari, arrossegant als més tímids i porucs. Personalment hi vaig estar involucrat, sense militar. Feines d’un cert risc les encomanaven als no “marcats”, com jo (imprimir, traslladar i repartir pamflets) I quan ja no els hi feies falta, sense escrúpols t’assenyalaven com a presumpte “confident”. No puc oblidar que el 20/11/1964, em va tocar fer vigilància per si venia la policia, al carrer Almeria/Gavà, el dia de l’assemblea “constituent” de Comissions Obreres de Catalunya a la parròquia de Sant Medir a La Bordeta.
La decepció pel sectarisme i manipulació al comprovar que pel dirigisme ferri del partit, eren capaços de qualsevol cosa, em varen allunyar d’aquella gent. Ells van avortar un moviment majoritari, per partidisme.
I des del meu punt de vista i per fí. Jo era partidari del trencament amb el feixisme. Si inequívocament, haguessin continuat manant els franquistes sense maquillatge, el règim s’hagués ensorrat per sempre més, al cap de poc temps. En canvi, ara ens toca viure aquest feixisme de carnaval.
A partir d’aleshores, em vaig integrar al Front Nacional de Catalunya i posteriorment, vaig treballar en el què podia, per visibilitzar, recomençar i fer visible ERC.
Falta molt per explicar.
Molts, ara són insignes jubilats polítics amb medalles i curriculums fets de l’idealisme de gent anònima.