Jaume Renyer

Un canvi real a la direcció del comú dels periodistes catalans podria contribuir decisivament a un tombant en el capteniment -advers- que des dels mitjans de comunicació es divulga contra la catalanitat en les seves diferents expressions. Fa un parell d’anys vaig tractar aquesta qüestió en un assaig (“ERC: temps de transició”, Cossetània, 2008) que ara crec oportú reproduir: “Els creadors d’opinió pública instal·lats en una actitud preventiva i plena de prejudicis enfront del fet nacional català s’han mantingut inalterables durant els anys noranta del segle passat, i amb l’entrada del nou mil·leni han evolucionat en diverses direccions: des de l’anticatalanisme pretesament liberal fins al cosmopolitisme apàtrida. Totes amb un tret comú: el pas de la inhibició respecte de la qüestió nacional a l’animadversió manifesta envers tot plantejament de construcció cultural i política basat en la catalanitat.

Un nou tipus d’argumentació ha agafat impuls a partir de les potencialitats que ofereix la societat de la informació a l’hora d’interpretar i transformar la realitat social. En els sectors culturals, periodístics i polítics instal·lats en el món mediàtic es viu un enlluernament per la societat en xarxa, basada en l’intercanvi permanent, en la creació de noves realitats a partir de la barreja d’elements preexistents. Els apologistes de l’estat-nació espanyol tendeixen a contraposar aquesta potencialitat transformadora, pròpia de l’era de la globalització, amb les identitats concretes com la catalana, desproveïdes d’estat de referència i que han d’apel·lar a la voluntat de permanència i a l’esforç continuat de cohesió dels que se’n senten membres per subsistir en el món global.

El nou relativisme favorable a la confusió d’identitats reposa sobre la idea que tot és manipulable i disponible (per tothom i en qualsevol moment), en una mena de mestissatge sense fronteres que reclama la plena disposició sobre els referents col·lectius dels pobles. Aquests defensors del cosmopolitisme es mostren ferotgement intolerants davant la resistència a l’assimilació de les identitats col·lectives sotmeses a processos de minorització. Als seus ulls, la catalanitat és un destorb i la seva mera existència una imposició. Només cal veure la línia informativa de TV3 i dels principals diaris del país per trobar exemples quotidians d’aquestes distorsió i banalització permanents de la catalanitat”.

Post Scriptum, 21 de febrer del 2010.

El 12 de maig del 1998, l’eminent historiador reusenc Pere Anguera va publicar a l’edició del Camp de Tarragona del diari El Punt, aquest article sobre el llibre “Periodisme rediofònic i transició política a Reus” (Cossetània Edicions, 1998), que havia escrit Josep Maria Martí, que dóna la mesura de l’obra -i de la personalitat- d’aquest darrer:

“Una crònica esvaïda i egocèntrica

Un Josep Maria Martí Martí acaba de publicar una crònica parcial, imprecisa i esbiaixada de la transició a Reus, on tot de fets importants són negligits i d’altres d’anecdòtics potenciats fins a límits inaudits. En el fons,, la tesi que defensa és paral·lela a aquella que fa del rei i dels tardofranquistes l’únic motor de la transició espanyola: la transició a Reus tingué un impulsor bàsic, la ràdio, i dins la ràdio els programes del tal Martí.

En el llibre, nombrosos noms clau de la transició, i dels que l’empenyeren en vida de Franco, no hi figuren, o ho fan només d’esquitllèbit, mentre que hi flueixen figurants, potser per pagar favors o amistats. El llibre és molt més un exercici d’autocomplaença que no pas el resultat de l’afany d’establir una visió ajustada a la realitat del període ni que sigui de l’òptica i l’estil periodístics. Les notícies evanescents s’hi multipliquen enmig d’un estil poc treballat i amb paraules mal utilitzades segons el recte sentit de la llengua. I els errors de densitat diversa semblen fer cua per sortir a les pàgines: el periodisme a Reus comença el 1900, les eleccions municipals franquistes es feien per sufragi indirecte. miquel Pàmies es diu Josep Maria…..

S’hi tergiversen fets, com ara atribuir al cicle de les Terceres Vies al centre de Lectura a una oferta dels polítics barcelonins quan fou una decidida actuació de la directiva. S’obvia tot el dinamisme cultural del Centre de Lectura i de l’ômnium, i l’únic llibre publicat a la ciutat entre 1969 i 1979 fou un de seu. L’Assemblea de Catalunya és una referència menys que vaga i mai es va celebrar el pintoresc debat sobre el català a l’ajuntament. Per què seguir. Les notícies evanescents o errònies es multipliquen. Cosa ben lògica en un senyor potser desmemoriat, però què segur que no sap llegir. Ho demostra quan afirma que la “Història gràfica del Reus contemporani” no conté cap referència a “Mestral”, quan hi ocupa mig terç de pàgina de gran format. L’afany de protagonisme reivindicatiu de l’autor s’explica per la crònica derrotista dels actes de l’11 de setembre de 1978 que publicà a “Mestral” i que li va valer una dura rèplica de la comissió organitzadora, en què eren representats tots els partits democràtics. Quin temps aquest, en què cal reivindicar l’evident !”

El 17 de maig, Josep Maria Martí, replicà Pere Anguera amb un article titulat “L’historiador oficial ataca”, publicat també a les pàgines del Punt.

Post Scriptum, 14 de març del 2010.

Abans d’ahir es van celebrar les eleccions al Col·legi de Periodistes de Catalunya, el resultat fou decebedor per a la causa regeneradora que encapçalava Salvador Cot que només va obtenir 666 vots front als 1138 de Josep Maria Martí. Les opcions addictes a l’ordre establert, com va succeïr fa una setmana a la Universitat de València, triomfen sobre les propostes de canvi. Dissortadament, aquesta és la realitat de la nació prohibida.

Post Scriptum, 31 de març del 2021.

Salvador Cot és dels pocs periodistes amb compromís indepedentista de pedra picada i ho demostra avui publicant al Món aqueix clarificador article sobre la disjuntiva entre el reformisme d’ERC i el rupturisme de Junts: “La clau és el CxR. En termes d’estratègia independentista és molt més important el Consell per la República que no pas quina sigui la conformació exacta del pròxim govern autonòmic”.

Post Scriptum, 9 d’abril del 2023.

Ahir, Salvador Cot retrata en un breu article al Punt/Avui la pèrdua de credibilitat de l’independentisme català degut a la impostura dels seus dirigents: “El tigre català era de paper“.

L’abandonament de qualsevol tipus d’estratègia independentista per part dels tres partits que la reclamen està tenint efectes en la política catalana que ja es comencen a notar en la demoscòpia electoral. I, com era de preveure, el més beneficiat és el PSC. Amb els independentistes dividits i subordinats, els socialistes catalans poden recuperar bona part del seu vot tradicional, que ja no creu necessari prioritzar una opció espanyolista tan radical com Ciutadans. Fins i tot un sector important dels votants més extrems, com els de Vox, pot retornar al refugi tradicional del PP sense por. És fàcil domesticar un tigre que, al final, resultava ser de paper.

En definitiva, l’unionisme està rebobinant fins al punt d’abans de començar el procés. De fet, està tornant a les posicions tradicionals d’aquella Espanya de les autonomies dels anys vuitanta i noranta del segle passat, amb un PSC predominant, uns comuns en el paper d’ICV i un PP com a pal de paller del nacionalisme espanyol. Tot dins del sistema del 78, tot encaixat a imatge i semblança del comitè federal del PSOE.

El problema és que l’independentisme, per contra, no ho té tan fàcil per retornar a l’època en què la Puta i la Ramoneta intentaven omplir el cove de peix. A diferència de les bases unionistes, que (almenys de moment) consideren que han guanyat, els votants independentistes són conscients que els mateixos dirigents que ara es disputen les escorrialles de l’administració autonòmica –exili a banda– són els que han col·laborat en la desmobilització i dissolució política d’aquest país.

Per si això fos poc, la guerra civil interna entre ERC i Junts decanta les enquestes, sense gaires matisos, cap a un president de la Generalitat socialista que podria liderar, tranquil·lament, una reedició dels dos tripartits. De Montilla a Illa. Aquest i no cap altre és el viatge i l’horitzó que marca l’estratègia actual.