Jaume Renyer

Avui, Ramon Felipó i Oriol fa seixanta anys. Una colla d’amics l’hem felicitat a través del facebook, i jo -a més- li vull dedicar aquest apunt.

Vaig conèixer en Ramon a la Universitat de Barcelona la tardor de l’any 1975. Entre els reduïts cercles dels militants independentistes en “Gregor” (aquest era el seu nom de guerra) era força conegut pel seu activisme i la seva bonhomia. En aquella època, l’escissió dels “Provisionals” respecte de la casa mare del PSAN encara picava fort, i una de les poques persones que s’avenia amb totes dues faccions sense ésser-ne de cap era el Ramon.

Més d’una vegada l’havia acompanyat a enganxar cartells per les diverses facultats universitàries de la zona de Pedralbes, llençar octavetes o fer pintades. Jo era un xiquet de disset anys, a ell -vuit anys més gran- el veia un home fet i dret, experimentat i de confiança. A través seu vaig descobrir l’obra patriòtica de mossèn Armengou, bergadà com ell i també a superar el sectarisme entre independentistes.

Una de les moltes activitats que va dur a terme fou la recopilació l’any 1974 d’un “Cançoner revolucionari de la joventut”, conjuntament amb Jordi Bañeres i Jordi Font, inspirant-se en el el “Cançoner revolucionari internacional”, editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la guerra del 1936-1939. Dos anys més tard fou publicat per les Edicions Crit, impulsades per ell mateix i Joan Creixell, propietari de la Copisteria Mar Blava, ubicada al carrer Bailén de Barcelona, des d’on s’imprimia tota mena de material d’agitació nacionalista.

El vaig perdre de vista una pila d’anys fins que vam coincidir, ara en fa un parell, a l’Ateneu Barcelonès on hi fa sovint petar la xerrada, jovial com sempre, amb una tasca d’activista com pocs a les seves esquenes. Per molts anys, Gregor.

Post Scriptum, 28 de març del 2017.

L’amic Ramon Felipó em fa a mans un article breu publicat avui mateix al seu bloc allotjat a Regió 7, valent i encertat, “Lluís Colomer Salada, assassinat per ser franciscà de Berga” víctima de la guerra 1936-1939 i per qui reclama que sigui inclòs en el procés de recuperació de la memòria històrica del poble català sense sectarismes retrospectius:

Lluís Colomer Salada va néixer l’any 1905 a Centelles, però de molt petit es va quedar orfe, fou afillat pels meus avis. Va viure la seva infantesa a Berga a la plaça de les Fonts. Mentre feia els primers estudis, durant la seva infantesa també va fer d’escolà a l’església dels Franciscans de Berga, de on probablement li va venir la vocació de fer-se frare Franciscà.

Va estudiar Humanitats al Seminari de Solsona, va prendre el hàbits de franciscà el maig del 1921, va fer la professió temporal l’any següent a l’església de nostra Dona del Remei de Vic, la solemne l’any 1926 i fou ordenat sacerdot a l’any 1929. Tenia fama de ser un orador brillant i fou un gran predicador; la revista berguedana Tagast núm. 7 explica que fou el predicador de la missa pontifical, oficiada pel bisbe de Solsona, a l’any 1930 quan es va inaugurar el nou i actual edifici de l’ajuntament berguedà de la plaça de sant Pere.

Va estar apunt de marxar a Amèrica, on era reclamat per les seves virtuts de predicador, però en esclatar la guerra, a l’any 1936, era el Vicari del convent Franciscà d’Alcalà de Xivert, (Baix Maestrat, País Valencià), el 24 de juliol un “auto anomenat Comitè” el va detenir juntament amb cinc franciscans més i fou tancat a la presó de Vinaròs, el 2 d’agost el traslladaren a la de Castelló de la Plana. La nit del 2 al 3 d’octubre de 1936 va ser salvatgement assassinat, només per exercir el seu ministeri religiós, com tots els franciscans retinguts, més un altres 70 empresonats, evidentment sense cap mena de judici ni cap possibilitat de defensar-se, de fet “l’únic crim” que tenien era el d’estar consagrats a la vida religiosa.

Es pot consultar el seu martirologi a diverses publicacions com: Josep Trepat “Los Mártires franciscanos de Cataluña: 1936-1939”, de l’any 1944; “Testimonis de la fe”, en el cinquantè aniversari dels Franciscans de Catalunya 1936-1939; Lluís Badia i Torras, “Martirologi Solsoní”, 1936-1939; Antonio Montero Moreno “Historia de la persecución religiosa en España, 1936-1939”, edició del 2004; Pere Vila de Prats del Lluçanès Mig Oleguer mig Terracuita : remembrances de Prats de Lluçanès que en el primer del capítol explica la seva vida quan va fer l’aprenentatge de baster amb el meu avi Climent Felipó a Berga.

Ara que tant es parla, tant, de morts de la guerra civil i de la post guerra, tots els assassinats son condemnables i abominables, crec que no està de més recordar els milers de clergues catalans assassinats només pel sol fet de ser capellans. Berga i els Franciscans han estat – fins fa quatre dies – pràcticament indestriables, Berga té el carrer dels Menorets, l’antiga comparseria de la Patum, era guardada i custodiada durant anys en instal•lacions dels Franciscans… algun dia caldrà parlar de tots del Franciscans de Berga o seminaristes de Berga, assassinats només per ser-ho, però avui voldria posar en el record un bon home, frare excel•lent, extraordinària persona, oncle que no vaig poder conèixer mai, i que només fou assassinat per l’odi i ser capellà.

Post Scriptum, 2 de novembre del 2019.

Ramon Felipó ha estat entrevistat per Vilaweb amb motiu de la publicació d’un llibre sobre Lluís Colomer Salada.

Post Scriptum, 26 de maig del 2022.

Del llibre de José Ribas, “Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad”, (RBA, Barcelona, 2007), val la pena retenir aqueixos paràgrafs a propòsit de l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona l’any 1969: “desde la ventana del despacho del rector, los jóvenes más radicales habían lanzado el busto de Franco contra los adoquines de la calle; uno de ellos, Felipó, había arrancado la cortina de terciopelo rojo del rectorado y la había colgado de la ventana como símbolo de la ocupación roja. La acción despertó tanto el temor de la burgesía barcelonesa como el de los miembros moderados del FOC (Front Obrer de Catalunya), entre los que se encontraban Pasqual Maragall, Narcís Serra, Miquel Roca y nuestro profesor de Derecho Político, Isidre Molas” (pàgina 35). Només el butlletí “Avui” se’n va fer ressò, cap altra publicació dels partits clandestins va fer referència als fets: “Habían transformado el asalto al rectorado de 1969 en una gamberrada extremista inoportuna y sin sentido, cuando fue un momento tan significativo como la capuchinada de 1966” (pàgina 36). A la mateixa pàgina diu de Ramon Felipó que “en mi facultad no había más que un militante nacionalista llamado Felipó, que era uno de los redactores del boletín”, era “un tipo valiente que no se andaba con monsergas” que “sabía, y por experiencia propia, cóm manipulaban los partidos clandestinos cuando algo no les convenía”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!