Avui s’ha conegut la decisió del govern espanyol de segregar AENA en dues entitats gestores que seran parcialment obertes a la participació del capital privat i dels governs autonòmics.
Aquesta opció suposa tancar les portes a traspassar a la Generalitat la gestió del Prat, i de retruc també la dels aeroports de Reus i Girona (que haurien de ser competència del govern català en virtut del nou Estatut). L’argument emprat és pervers: s’opta per la privatització en detriment de la descentralització, obrint la possibilitat que el capital privat accepti entrar en el joc al marge les autoritats catalanes.
Tallar les ales a Catalunya, privant-nos de la possibilitat de projecció econòmica internacional, és l’objectiu del govern Zapatero. En una setmana, dues bufetades: ni rodalies, ni aeroports.
Post Scriptum, 12 de juliol del 2016.
Complemento aqueix apunt amb l’article que abans d’ahir va publicar al digital El Món Víctor Alexandre titulat encertadament “L’aeroport del Prat sota la dictadura de Madrid”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
venen a la russa el captal i empreses de l’estat que de Dret son de tots, proporcionalment si partíssim la propietat comuna, al capitalisme castellà
i continuen tenint les cadesnes de ferro dels organismes estatals contra la llibertat de Catalunya.
I nosaltres Jaume, hem posat el PSOE a Palau, a canvi de què? Bé tots ho sabem a canvi de què.
Resulta que obtenir el govern català els surt gratis.
I així anirà, in crescendo i amb el suport del PP quan sigui necessari, durant tot el temps de legislatura que li resta al PSOE.
Teres
Benvolgut Jaume, res de nou en tot aquest continuum d’actuacions fraudulentes per part del govern metropolità a fi de mantenir prebendes i control ferri de tot, no fos cas que ho fessim massa bé i se’ls escapessim. I privatizar-ho ja saps tu que els és molt còmode: hi col·loquen algun soltxaga de torn o un pissarro, i tot segueix els criteris de sempre: els que a ells els interessen.
És trist comprovar que no hi ha voluntat real de fer petites concessions, ni que aquestes les reclami l’empresariat, no ja quatre maulets irredempts, no. Fins en Lara hi era.
I encara més trist veure que l’empresariat no fot un cop de puny damunt la taula i es planta. Almenys l’empresariat de matriu autòctona, no l’arribat de la mà del senyor dels pantans.
I també em fa pena veure en Joan Ridao clamant l’ofec, mentre els seus socis socialistes s’erigeixen en els grans defensors del país, encara que sigui només de cara a la galeria, que és la veritat. I ara reclamem un gran acte per l’11? I què farem, quan tot el mèrit l’estan acaparant els dos de sempre? Qui anirà al gran acte de l’11? 10.000 ànimes càndides? Bé, 9998 càndides i dues que de càndides res?
Sí, sí, cal fer pedagogia. I tant. Però ni de Catalunya més enllà de l’Ebre ni res semblant. El que cal és pedagogia interna, clara i diàfana, sense embuts. I pedagogia intensa en pro de l’estat propi. Que el coscubiela de torn es mulli, el lópez tena i tutti quanti hagin vist la llum o hagi sortit de l’armari i tingui incidència entre els captius de l’imaginari de Castella.
Això de seguir sota el jou ens costa massa car. I no ho dic ja per les infrastructres, finançament, …, que són fets que per si mateixos parlen. Ho dic pel desastre en educació. I aquest només s’entén i si anem cap al món feliç. Els actuals plans només fomenten l’acriticisme i projecten un futur de carn de parc logístic. I ambdues coses aquestes són una hipoteca humana i de territori massa gran per un país com el nostre que necessita ments preclares i capaces de passar pel sedàs les vergonyes d’enllà.
Com l’aigua que bevem o l’aire que respirem necessitem estat. Si cal conflicte democràtic amb la metropoli, doncs ens hi posem. Que encara no hem afermat posicions per encarar-lo? Què s’ha fet a governació amb en Puigcercós? I el germà de l’Apel·les? Són efectives les delegacions obertes al exterior? O també caurem, com sempre en l’error, de permetre la crítica fàcil i ens haurem de sentir dir que seguim el model socialista i fem d’OTG?
Em sap greu aquest últim comentari, el del representant de la Generalitat a Paris, però és que cada cop fotem més difícil als militants justificar segons quines actuacions. I és que, diria, tenim una via d’aigua oberta a nivell municipal, que ens ve del germà gran calabrès. Les criaturades d’allí ens carden aquí, tot i que es pugui estar treballant bé.
Bé, Jaume, salut i independència!
Jaume