Les eleccions del proper 9 de març estan marcades per la pressió en favor del bipartidisme a l’espanyola.
Al Regne Unit hi va haver durant dècades un bipartidisme entre laboristes i conservador que va donar estabilitat i capacitat per superar els moments díficils (guerres, crisis econòmiques) que han viscut durant el segle vint. En el cas espanyol es diferent: la bipolarització entre PP i PSOE culmina un procés de reducció de les opcions polítiques d’àmbit estatal (aquest cop IU pràcticament desapareixerà). Socialistes si Populars són dos partits incapaços de dialogar constructivament que només s’uneixen contra les aspiracions nacionals dels altres pobles no reconeguts per la Constitució. Comparteixen l’anhel per convertir Madrid en la gran megalòpolis del sud d’Europa, un centre absorbent de recursos econòmics i humans de tota mena que pretén fer inviable l’articulació de societats socioeconòmiques diferenciades com la catalana.
PP i PSOE comparteixen la responsabilitat el procés d’involució legislativa, política i judicial que va iniciar Aznar y ha consolidat Zapatero. Llevat d’alguns aspectes referits a les llibertats individuals i al paper de l’esglèsia catòlica en la vida pública, les divergències sobre el model estatal, polític i econòmic són mínimes entre ells. El cas és que malgrat les múltiples coincidències existeix una incapacitat evident per donar una resposta positiva als reptes de l’espanyolitat: no hi ha manera de trobar lletra a l’himne espanyol, tampoc la selecció espanyola de futbol guanya mai cap títol i hi ha pànic a competir amb les seleccions esportives catalanes. Aquestes anècdotes reflecteixen la secular discòrdia espanyola fruit de cultura cívica i valors compartits.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut sotscandidat, esperem desesperadament una mica de llum, i cerquem endebades? Ens estimules a votar al PRC? De debò que no hi ha més enllà? Ja som a mitja campanya… Tot bé?