Quan va tenir lloc aquesta manifestació vaig pensar: és més fàcil treure la gent al carrer per una causa noble, però llunyana, que no pas per l’autodeterminació del nostre poble. Sortosament, les manifestacions convocades per la Plataforma pel Dret a Decidir el 18 de febrer del 2006 i el 1 de desembre del 2007 han superat la xifra d’assistents a les manifestacions contra la guerra. Sóc dels que m’apassiona la política internacional i conèixer les experiències d’altres pobles, sempre amb la finalitat d’aplicar allò aprofitable al cas català. Me’n alegro de que Kosovo sigui independent aquest cap de setmana, i segur que hi haurà catalans celebrant-ho a Pristina mateix. Ningú sembla recordar que els USA van abatre el règim de Milosevic i que és el recolzament americà als albanokosovars el que els permetrà ser independents frenant les amenaces de Putin (el militarisme rus no desperta cap animadversió a casa nostra).
Les manifestacions contra la guerra han tingut continuïtat en campanyes contra l’ocupació d’Iraq, a les quals s’hi ha afegit la denúncia contra l’ocupació de Palestina. També els promotors han procurat enllaçar la seva activitat amb la solidaritat amb el poble basc en la seva lluita per l’autodeterminació. Només, indirectament, aquestes activitats es relliguen amb la causa de la independència de la nació catalana. El moviment per la pau no es caracteritza pel seu autocentrament nacional català, és fonamentalment antiamericà ( i antisionista), i no té en compte altres guerres contemporànies com el genocidi del Darfur a mans del règim islamista sudanès (amb suport xinès) o l’ocupació russa de Txetxènia. Una de les assignatures pendents de l’independentisme català és la seva projecció exterior, no tenim plataformes estables pensades per donar-nos a conèixer internacionalment i donar suport a totes les causes nobles d’arreu del món, però prioritzant aquelles que ens ajudin a apropar-nos a la llibertat.
Post Scriptum, 28 de febrer del 2022.
Comparteixo plenament l’editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb: “La pau no pot servir per a justificar la submissió. Aquest “no a la guerra” presentat així, en abstracte, és simplement un luxe personal”. La guerra en curs, i llargament anunciada, de Rússia contra Ucraïna no mereix cap consideració per part dels “pacifistes” nostrats que només s’exclamen quan els EUA o Israel hi són implicats, per culpabilitzar-los evidentment. Ara, aqueixos hipòcrites adopten la posició de Ponç Pilats, repartint culpes a l’OTAN (que no mou un dit) i Rússia, obviant la dissort dels ucraïnesos, com abans ha fet amb els georgians, els txetxens, i els demòcrates russos i bielorussos que tenen el coratge de sortir al carrer desafiant un règim genocida com el de Putin: “Nearly 1,400 detained at anti-war rallies across Russia, as troops invade Ukraine. Russia warns of ‘negative legal consequences’ for protesters; jailed Putin critic Navalny says attack meant to cover up domestic issues”.
Post Scriptum, 16 de febrer del 2023.
Aquix cop no comparteixo pas el punt de vista de Vicent Partal abans d’ahir a Vilaweb: “Vint anys, avui, del no a la guerra de l’Irac. Per a moltes persones aquelles manifestacions van significar el pas de la reflexió personal a l’acció col·lectiva, una gran victòria, malgrat no haver pogut aturar la guerra”. Aquel pacifisme de massses ha derivat cap a un aiguabarreig denominat “wokisme“, “lluites compartides“, estèril i contraproduent per a la causa nacional catalana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Encara que el major adversari no és a fora, el major adversari nostre som nosaltres mateix.
Crec que tenint en compte la figura gairebé institucionalitzada del català emprenyat; el tema de les balances fiscals a primera línia de batalla (no per part de PSOE i PP, però sí aquí); els casos de Kosovo (i tb Flandes i Escòcia) en l’actualitat internacional, amb el Putin acusant (crec que amb encert) Europa d’hipòcrita, i ho dic no per la possible independpencia de Kosovo, que crec que és ben legítma, sinó per la manca de reflexió d’europa vers la resta de processos similars d’autodeterminació que poden confluir; veient que la campanya ha assolit el nivell més baix que recordo, amb meres promeses caciquils d’ajuts i estèrils de creació de llocs de treball (com si els aspirants no s’haguessin enterat que la presidència del govern ja no els permet disposar de la capacitat de crear ocupació)…. tenint en compte tots aquests elements, ERC hauria de plantejar un debat purament polític i presentar propostes fermes d’autodeterminació, mecanismes per assolir-ho, plantejar el debat dels seus efectes positius i negatius, posar una mica de política en aquesta campanya tan patètica que vivim!!
Desconec les propostes d’ERC, i crec que és culpa del partit que no me les hagin sabut transmetre. Sembla que optin per estar callats per no perdre més dels 2 diputats que s’han pronosticat avui. És una llàstima, Jaume, que només poguem saber el teu ideari per aquest blog. És una llàstima que hagin volgut ofegar la teva veu…
La direcció del partit necessita que féu dissabte ben aviat
Bufa, una mica d’embolic aquest apunt.
Parles del no a la guerra, de que el moviment per la pau no està autocentrat nacionalment, de l’independentisme, dels tòpics de l’antiamericanisme, etc. etc. i tot això en poques ratlles i, al final, no queda clar sobre què vols parlar i què d¡r.
Per mi, està clar que les mobilitzacions eren absolutament necessàries, no veig el moviment per la pau menys "autocentrat" que el mateix nacionalisme català oficial i, això de l’antiamericanisme, a més de tòpic (és que les desenes de milions de ciutadanes i ciutadans nord-americans contraris a la guerra són ‘antiamericans’?) no té res a veure amb el tema de l’autocentrament. Es pot ser ‘antiamericà’ i independentista. De fet, i segons la teva visió, la majoria absolutíssima d’independentistes devem ser ‘antiamericans’…