El mandatari espanyol va llençar la idea de crear un centre de debat permanent al servei de l’aliança, (entesa com a concòrdia), entre les diverses civilitzacions que en el món globalitzat d’avui mantenen una interelació conflictiva. Amb aquest projecte Zapatero intenta demostrar que té alguna cosa a dir en l’escena internacional donant continuïtat al ressò que va obtenir la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq a l’inici del seu mandat. Aparentment es tracta de refutar les teories de Samuel P. Huntington sobre el xoc de civilitzacions que, l’estiu del 1993, va publicar un famós article «The Clash of Civilizations?» a la revista Foreign Affairs.
El ressò internacional de les tesis d’Huntington i la seva parcial confirmació arran dels esdeveniments mundials dels darrers anys, (sobretot després de la massacre del 11 de setembre de 2001 a Nova York provocada dels gihadistes d’Al Qaeda), les han situat al bell mig del debat polític i intel·lectual global. Una primera consideració al voltant de la seva obra ens porta a preguntar-nos com i per què ha tingut tanta notorietat, si no era el primer a utilitzar l’expressió xoc de civilitzacions. El 1964, Bernard Lewis ja va emprar aquesta formula en estudiar el conflicte del Pròxim Orient, segons que feia notar encertadament Alain Gresh des de les pàgines de Le Monde Diplomatique. I fins i tot abans, el 1924, Antoni Rovira i Virgili, en el primer número de la Revista de Catalunya, publicava un article sobre «El conflicte entre els Estats Units i el Japó» en el qual pronosticava una «guerra de races», concepte que en la terminologia d’avui hauríem de considerar com equivalent a «xoc de civilitzacions».
La necessitat de trobar explicacions immediates des d’Occident als nombrosos conflictes escampats arreu, i en especial al fenomen del terrorisme d’arrel islamista, han alçat els plantejaments d’Huntington a la categoria de referència per a l’opinió pública occidental. El seu encert fonamental consisteix en situar els referents culturals de cada civilització com a nucli generador de força creativa ( i eventualment destructiva), per sobre de la preeminença atorgada als factors econòmics, tant per part dels teòrics marxistes com dels apologistes de la victòria final de l’economia capitalista com Francis Fukuyama. Ambdues corrents de pensament coincideixen en el menysteniment dels fenòmens culturals i/o religiosos dels grans moviments socials de transcendència històrica contemporanis. La revista Idees, número 23-24, corresponent a juliol-desembre de 2004, èstà dedicada de forma monogràfica a l’anàlisi de la vigència de les tesis d’Huntington sobre el xoc de civilitzacions.
Pel que fa als debats de l’encontre de Madrid, ben poca cosa n’està transcendint a l’opinió pública respecte del seu contingut, només la presència del primer ministre turc aporta un xic d’interès atesa la pretensió del govern d’Ankara per entrar a la Unió Europea. El fet que l’Estat turc sigui incapaç de reconèixer el genocidi armeni i opti actualment per la repressió militar contra la minoria kurda ja dona una idea del que es pot esperar d’aquest Fòrum. No em consta cap intervenció que tracti com resoldre els conflictes entre els gairebé sis mil pobles que no tenen estat i els menys de dos-cents estats que tenen seient a les Nacions Unides. La dominació política estatal sobre les minories compreses dins de les seves fronteres és el primer dels problemes de civilització a nivell mundial i aquesta conflictiva realitat és comuna, amb graus de violència diferents, a tots els continents. D’això Zapatero no en vol ni sentir parlar.
Post Scriptum, 20 de novembre del 2018.
Avui s’ha fet públic el nomenament de Miguel Ángel Moratinos, que fou ministre d’afers exteriors del govern espanyol a l’etapa del president Rodríguez Zapatero, com a nou responsable del projecte d’Aliança de Civilitzacions promogut pel dèspota turc Erdogan i els successius governants espanyols i patrocinat per les Nacions Unides. Deu anys després de la seva creació cap resultat positiu concret n’ha sortit d’aqueix organisme liderat des del 2013 per Qatar, un dels estats islamistes més agressius conyra les societats obertes occidentals i especialment contra Israel. Poca autoritat moral tenen la República de Turquia i el Regne d’Espanya per promoure diàleg entre pobles quan reprimeixen brutalment les nacions sotmeses als respectius règims que tenen en comú l’integrisme d’estat com a dogma.
Post Scriptum, 4 de gener del 2024.
Relectura escaient de l’article de Malka Marcovich, historiadora, autora de l’assaig “Nations désUnies, comment l’Onu enterre les droits de l’homme”, (Éditions Jacob Duvernet, 2008), de caràcter premonitori, sobre el resultat en favor de l’islamisme d’aqueixa iniciativa promoguda per Iran i entomada per Erdogan i Rodríguez Zapatero, aparegut a la revista Controverses, número 9, novembre del 2008: Du dialogue à l’alliance des civilisations, totalitarisme de demain?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi, en principi, no em semblen malament els intents de Zapatero de buscar aproximacions entre “civilitzacions”, tot i que és cert que aquesta terminologia està quedant buida de contingut, de la mateixa manera que, ara, cada cop menys gent s’atreveix a parlar de “races”, o d’”ètnies”, i, qui sap, potser d’aquí a pocs anys el concepte “nacions” també haurà quedat superat per la onada globalitzadora, imparable. Curiós i obvi: a mesura que el món se’ns fa més petit, cada “grup” tendeix més a enrocar-se, a defensar amb més “passió”, amb més “rauxa” la seva “identitat”, allò que el diferencia dels altres. I jo, com a membre d’un d’aquests “grups”, concretament aquell format per gent que vol el reconeixement i la independència plena dels Països Catalans, també pateixo, en el meu interior, a dins la meva closca, les contradiccions d’un món en el qual, per sobreviure, cal, més que mai, interactuar amb “els altres”. Un exemple: he tingut la oportunitat, els darrers anys, de conèixer, a la meva cosmopolita BCN, gent interessantíssima i molt preparada, provinent de molts països de la vella Europa (espanyols, italians, francesos…). He mantingut relacions professionals i, més tard, personals, molt estretes amb ells, però sovint he topat amb la seva intransigència –així la veig jo- a l’hora d’utilitzar i de defensar la llengua catalana, a fer-se-la seva, també. M’hi he rebel·lat, he contrargumentat, m’hi he discutit, en definitiva. Poques vegades, fins ara, he aconseguit d’ells un canvi d’actitud. Algun cop, fins i tot, la discussió ha fet que l’amistat se’n ressentís. I m’he sentit trist, perquè, malgrat ser tan obtusos, ells, en aquesta qüestió, tan capquadrats, me’ls he arribat a estimar profundament, han esdevingut, com he dit, els meus amics, autèntics i entranyables. I m’he preguntat : ¿perquè amb gent amb la qual, intel·lectualment, humanament, em sento tan pròxima, gent que et defensa com ningú els drets dels explotats, els drets de les minories a tot arreu de món (menys a Catalunya, ai làs!) me n’he d’acabar distanciant? És una llàstima. I és decepcionant.
És esperpèntic que el ZP, i l’Estat Espanyol per extensió, vagi de garant del diàleg entre civilitzacions i no sap ni respectar les realitats nacionals del país que ell governa.
A l’hora de parlar de les tesis de Huntington seria bo saber que està en nòmina d’una corporació transnacional dels EUA molt significada pels seus interessos en la zona conflictiva. Les seves opinions responen a interessos econòmics molt determinats.