L’esquerra de la llibertat (VI)

Albert Botran ha publicat al portal independentista “Llibertat.cat”, el proppassat  4 d’agost, aquesta ressenya amb el títol “Recepta per a l’independentisme: ideologia i estratègia”.

Jaume Renyer té una trajectòria política particular. Va començar militant al PSAN i va fer estudis de Dret que l’han portat a ser membre del Consell Consultiu i secretari municipal a Reus. Pel camí, va participar en els primers moments de l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista i a Catalunya Lliure. L’any 1991 va ser un dels principals artífexs de la integració d’una part de Catalunya Lliure a ERC. En els darrers anys s’ha destacat com a analista i divulgador del dret a l’autodeterminació, sobretot a través de la seva participació en el Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA). En definitiva, aquest bagatge li dóna una visió força completa de diversos àmbits de la política i del moviment independentista que queden recollits en aquest llibre.

L’Esquerra de la llibertat és un llibre adreçat fonamentalment a la gent d’ERC però conté elements prou interessants per mantenir un debat amb l’Esquerra Independentista. El punt de partida de l’autor és la necessitat que té ERC de renovar la seva ideologia i de definir una estratègia cap a la independència. La proposta de Renyer no s’emmarca concretament en cap de les tendències actualment definides a ERC: representa una recuperació de la tradició política del republicanisme català ( que vol diferenciar del liberalisme i del socialisme). Vegem de què es tracta.

 El republicanisme com a ideologia

Renyer segueix una línia d’interpretació en la historiografia catalana (Eva Serra, Antoni Simon, Ferran Toledano o Oriol Junqueras) que assenyala com el republicanisme federal del segle XIX no és tan sols l’expressió als Països Catalans d’un moviment polític present a bona part d’Europa i d’Amèrica, sinó que obeeix a una dinàmica pròpia i enllaça amb una cultura política que ja s’expressa al segle XVII. Aquesta ideologia és la que apareix en la Guerra dels Segadors per defensar els drets dels catalans expressats en les seves Constitucions davant una monarquia que tendeix a l’absolutisme i el centralisme. I també és la ideologia que recullen els defensors de l’opció austriacista en la Guerra de Successió. A grans trets, és una ideologia defensora de la llibertat i partidària de limitar el poder.

Així, el republicanisme català és un moviment genèticament vinculat a la defensa de Catalunya com a país, com a marc de llibertats. El moment culminant d’aquest republicanisme fou el període 1931-1939. De la mateixa manera, l’exili i la repressió que significà la derrota de 1939 deixaren pas al declivi del republicanisme en favor d’altres ideologies i opcions polítiques (el marxisme del PSUC, el pujolisme) que ja no tenien la llibertat de Catalunya com a horitzó, sinó el pacte més o menys favorable amb l’Estat espanyol, el seu marc de referència. La derrota de 1939 és la causa, per exemple, de l’arraconament de “gegants” intel·lectuals com Rovira i Virgili, Ferran Soldevila, Carles Pi i Sunyer o Nicolau d’Olwer, representants tots ells d’aquesta ideologia republicana. La seva interpretació de la història dels Països Catalans es podria resumir com un llarg i ascendent camí cap a la llibertat. Per contra, un referent historiogràfic i intel·lectual posterior com fou Vicens Vives destacà el paper de la burgesia com a força directora del país, exalçà l’ordre burgès (en contraposició a la recerca permanent de la llibertat) i creà el mite del pactisme com a forma de relació de Catalunya amb l’Estat espanyol.

Tant la part més històrica del llibre com l’anàlisi de l’actual sistema polític espanyol serveixen a Renyer per a deixar clara la seva interpretació: l’Estat espanyol exerceix sobre els Països Catalans una dominació política. Aquesta interpretació es situa en la mateixa línia, doncs, que Alfons López Tena i el seu Catalunya sota Espanya. És bo que proliferin anàlisis d’aquest tipus perquè es vagi generalitzant aquesta òptica de la dominació. Catalunya i Espanya no són dos veïns mal avinguts, ni la manca d’entesa és per causa de mentalitats senyorívoles: ras i curt, hi ha una situació d’opressió nacional. La radicalitat (en el sentit de cercar l’arrel del problema) d’aquesta anàlisi incomoda els sectors autonomistes acomodats amb l’actual situació, i és interessant veure com s’expressa a través de la ploma d’analistes en principi “externs” a l’Esquerra Independentista, d’arrel marxista.

Però després de situar-nos històricament, Renyer passa a l’actualització dels valors republicans, i es aquí on deixa veure dues de les línies argumentadores més discutibles de la seva obra: una visió simplista de la ideologia i la tradició marxista i una opció molt pro-occidental en l’anàlisi de la situació mundial actual.

L’independentisme català actual (com el basc, l’irlandès o el gallec, entre altres) té les seves bases ideològiques tant en aquesta tradició republicana com en el marxisme d’alliberament nacional que es desenvolupà, fonamentalment, a partir dels anys cinquanta del segle XX. Però Renyer fa un balanç històric molt negatiu respecte a l’aportació del moviment socialista-comunista a la lluita per la llibertat i, en particular, a la lluita per la llibertat dels pobles. La visió estatalista de la socialdemocràcia i de l’estalinisme (que s’expressaria als Països Catalans en el PSUC-PCE i en els diferents grups socialdemòcrates) perjudica de retop totes les aportacions d’aquesta tradició, però cal ser més just en la valoració. Per exemple: les reflexions de Lenin sobre la qüestió nacional foren escasses i més aviat tàctiques, és cert. Però no és menys cert que fins just abans de morir, aquest teòric i líder marxista discutí amb Stalin defensant una opció federal per a la URSS molt més d’acord amb el concepte de llibertat nacional (molt ben explicat en el capítol segon d’un altre llibre recent, El siglo soviético). Tampoc s’ha d’oblidar que el comunisme estimulà pionerament l’alliberament nacional dels pobles colonitzats d’Àsia. I pel que fa Europa, valgui recordar un cas com el de l’irlandès James Connolly. Si en la nostra història 1939 marcà l’estroncament d’un projecte polític republicà, la derrota de l’aixecament irlandès de Pasqua de 1916 (i la posterior repressió) ens impedí de veure una proposta que unia l’alliberament nacional a la construcció del socialisme.

Les reticències de Renyer envers el comunisme tenen un ressò en la seva anàlisi pro-occidental de l’actual panorama mundial. Per a l’autor, els valors republicans emanen dels valors occidentals, els pilars dels quals serien els EUA, Europa i Israel (p.138). Per contra, aquest bloc occidental tindria al davant dues potències emergents que es caracteritzen per la negació de la diversitat: el món islàmic i la Xina. Simplificant: que la sort de les nacions com la nostra depèn del triomf del bloc occidental sobre els altres dos. Ara bé, els valors democràtics d’aquest bloc occidental són fruit d’un llarg procés de lluites internes, en les quals les i els comunistes hi ha jugat un paper positiu essencial, i cal objectar que molt sovint aquests valors no són pas els que han predominat en les relacions d’Occident amb la resta del planeta.

Hi ha un cas al qual el llibre dedica algunes pàgines: el conflicte del Pròxim Orient. Renyer es compta entre els autors que estableixen alguns paral·lelismes entre el poble jueu i el català. Són unes comparacions interessants quan es refereixen a casos com els de l’autoodi o l’impacte de l’exili. Ara bé, presentar Israel i el bloc occidental com a representants de valors democràtics és encobrir l’ocupació i la dominació que l’Estat d’Israel practica sobre el poble palestí. Una altra qüestió és que la resistència palestina estigui encapçalada per l’integrisme religiós, però no es pot obviar que en aquesta deriva hi ha tingut i hi té un paper important el bloc occidental, ja que combaté el marxisme d’alliberament nacional palestí i afavorí directament Hamas i altres opcions integristes. També és esbiaixat i simplista presentar com a seguidisme respecte l’esquerra espanyola l’oposició del gruix de l’esquerra catalana a l’ocupació de Palestina (p.139-141).

La defensa de l’arrenglerament del republicanisme amb el bloc occidental s’explica perquè Renyer fa una anàlisi geoestratègica centrada en aspectes culturals (a l’estil de Samuel Huntington) i no pas en la dominació militar i econòmica que el bloc occidental exerceix sobre la resta del planeta.

A l’interior d’ERC hi ha altres veus que parlen dels valors occidentals (Reagrupament) o que defensen la política occidental a Orient Mitjà (Bernat Joan) i que alhora volen diferenciar-se de l’actitud tradicional de l’esquerra d’arrel marxista (socialdemòcrata o comunista ortodoxa) respecte a l’Estat i el mercat. Renyer intenta definir aquesta línia ideològica al seu llibre. Respecte a l’Estat, fa una crítica de la burocratització que suposa el model francès de preeminència del sector estatal sobre el privat. Es mostra partidari de l’esllanguiment competencial de l’Estat per dalt (institucions supraestatals) i per baix (municipalisme) i redueix el paper dels estats a “la planificació econòmica general, la creació d’instruments de cohesió social, l’ordenació territorial general, la preservació de l’equilibri del medi socioambiental i l’expressió institucional d’una identitat cultural compartida” (p.151).

Per la seva banda, l’actitud republicana respecte el mercat ha de tenir en compte “la iniciativa privada, la participació en funcions de planificació fins ara reservades exclusivament a l’estat i l’absència de sentit de superioritat de l’autoritat pública més enllà de la representació dels interessos col·lectius” (p.155).

Cal dir que Renyer tampoc entra molt a fons en la proposta econòmica del republicanisme però sí que deixa entreveure un allunyament de l’estatalització, que considera una via obsoleta. Hauria estat interessant, però, d’incloure en el llibre una reflexió sobre els canvis que es produeixen a l’Amèrica del Sud. En parlar del panorama mundial, Renyer només parla del món islàmic, de la Xina i del bloc occidental. En canvi, no té en compte que aquest bloc occidental ha actuat com a espoliador dels recursos del Con Sud (espoliació que ha anat acompanyada també de la repressió dels moviments nacionalistes i d’esquerra), de manera que els països sud-americans que es plantegen el combat a la pobresa recorren com a primera mesura a l’estatalització dels recursos energètics.

En conclusió, es pot dir que la proposta ideològica de Renyer fa una identificació abusiva de la lluita per la llibertat amb el que abans es coneixia com a “món lliure” i, per extensió, amb els principis de l’economia de mercat. Però després d’oferir aquestes coordenades ideològiques en les quals proposa d’inserir l’independentisme català, Renyer passa a proposar unes línies estratègiques per a la conquesta de la sobirania.

Traçar una estratègia independentista

Aquesta lluita per la llibertat, per la no dominació, es tradueix als Països Catalans en la lluita per la sobirania i la construcció nacional. Renyer fa una crítica de l’autonomisme com a forma de subordinació i dels partits que el defensen, els “partits d’ordre”. El balanç dels anys d’autonomia és força negatiu: no ha generat una intel·lectualitat nacionalment compromesa (a diferència del període 31-39), no ha estès la identitat catalana (tot lligant-la a la difusió de valors de modernitat i progrés) o no ha fet que els sectors empresarials deixin d’actuar en clau espanyola, per posar-ne tres exemples.

Davant d’aquest panorama, Renyer tampoc creu que la tasca actual d’ERC condueixi a una superació de la dominació espanyola. Adverteix de les contradiccions de centrar-se en el parlamentarisme, per exemple en la idea de fer avançar ERC fins a ser un partit majoritari: “en una situació d’opressió nacional les opcions d’alliberament sempre són minoritàries fins al moment que la seva persistent acció d’impugnació del marc legal dominant desencadena una dinàmica de crisi en l’ordre establert” (p.248). També assenyala com les opcions independentistes no s’han d’identificar amb els sectors dominants actuals, sinó que han de tenir “un llenguatge i uns comportaments diferenciats de la classe política convencional i dels notables autòctons” (p.220), i com de necessari és revaloritzar el voluntarisme polític en oposició a la professionalització (p.222). I indica que “els promotors d’un procés cap a la sobirania han de tenir en compte una pluralitat de formes d’acció: des de les institucions i fora d’elles, a través de la mobilització ciutadana, la desobediència fiscal i, arribat el cas, la desobediència civil” (p.219).

L’estratègia que proposa Renyer no passa en cap cas per la reforma de l’Estat espanyol (p.250) sinó per l’acumulació de forces cap a la independència. El primer que es necessita és augmentar la complicitat entre el que ell considera els tres agents bàsics: “els partits polítics sobiranistes, els sectors productius que vinculen la seva prosperitat amb la del país i els intel·lectuals amb compromís nacional capaços de fornir nous referents per a la comunitat” (p.220). Renyer situa ERC al centre de l’estratègia a la independència, però no la considera l’únic agent ni tampoc considera el parlamentarisme estricte com a la via adequada. Així, proposa que es puguin produir aliances sociopolítiques en una mena de Front Patriòtic que anomena “Compromís per la sobirania” i que actualitza en els punts de “llibertat, solidaritat, autodeterminació i Països Catalans” (p.227). El llibre parla la Plataforma pel Dret de Decidir i de tres iniciatives que en els últims anys han estat exemple de mobilització civil amb èxit: la Plataforma en Defensa de l’Ebre, la Comissió de la Dignitat i la Fundació PuntCat.

Per concloure, podem dir que la recepta de Renyer té molts ingredients aprofitables. Més en l’apartat d’estratègia que no pas en el d’ideologia, si bé en aquest darrer també són valuoses les seves aportacions sobre la relació entre drets individuals i col·lectius o sobre la definició republicana de nació. Però en el seu llibre Renyer enceta temes de reflexió estratègica molt interessants i que convé que proliferin en el Moviment Català d’Alliberament Nacional: sobre la relació entre municipalisme i construcció nacional, sobre la relació entre partits polítics i moviments socials o sobre el model de fer política actual i les alternatives que s’hi contraposen. La forma que prengui la República dels Països Catalans no la podem conèixer ara, perquè dependrà del procés d’accés a la independència. Ara bé, el que sí és cert és que l’estratègia no la podem improvisar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *