Al si de l’independentisme, no sense debat ni contradiccions, prospera el plantejament de basar el dret d’autodeterminació del poble català en la condició de minoria nacional dins els estats espanyol i francès (no pas en el cas d’Andorra), que neguen fins i tot l’existència mateixa de la nostra comunitat nacional de Països Catalans.
Entre les moltes opinions de juristes i politòlegs que així ho afirmen, he recuperat una entrevista al professor de Dret Internacional de la URV Santiago José Castellà Surribas de data 13 d’octubre del 2002 apareguda al diari El Punt on afirma, entre altres coses a la pregunta: “Catalunya es podria considerar una minoria dins l’Estat espanyol ?
“Sí, el concepte de minoria seria perfectament equiparable a la situació catalana. La forma correcta de definir la identitat catalana seria sota el concepte ètnic o cultural. El català vehicula molt més que el simplement lingüístic perquè proporciona uns símbols, una forma d’entendre el món, una idea de la comunitat a la qual pertanyem; tot això configura el que volem ser com a poble. Es podria dir que la catalana, és una minoria nacional en la mesura que hi ha la voluntat de tenir personalitat política pròpia”.
La resposta és clara i correcta, com d’altres se’n poden citar en el món acadèmic, però l’he triada perquè hores d’ara Santiago Castellà és senador per Tarragona pel PSC(PSC-PSOE) i no sé mantindria allò que va dir fa divuit anys. I, en segon lloc, la periodista que l’entrevistà és Raquel Sans, actualment diputada al Parlament de Catalunya per Tarragona a les llistes d’ERC, un partit poc propens a emprar l’argument i aplicar una estratègia conseqüent a la condició de minori nacional del poble català. Caldria que ella mateix respongués a la qüestió que va formular al professor Castellà.
Post Scriptum, 28 d’octubre del 2021.
Rellegeixo l’editorial de Vicent Partal, del 17 de setembre de l’any passat, “La minoria nacional catalana”, del qual val la pena extreure’n aqueixos paràgrafs: “La pregunta és si hi ha res, si trobaríem cap element que anàs directament a l’arrel del problema i sobre el qual la justícia europea se sentís amb l’obligació d’intervenir. Dit més exactament: sobre el qual els catalans poguéssem estar en disposició de provocar una reacció en favor nostre i contra la justícia espanyola.
La resposta és que sí i que té a veure amb el respecte a les minories, en aquest cas a les nacionals. Perquè l’adopció de l’article 19 del tractat de Lisboa, primer, i l’adopció dels criteris de Copenhaguen, més tard, aporten unes obligacions, fins i tot reforçades amb les normes que vetllen per l’expansió, tan sacralitzada, del mercat intern, que obliguen la Unió Europea a protegir els seus ciutadans contra qualsevol mena de discriminació basada en la pertinença a una minoria nacional.
I quins criteris calen, què pot aportar algú, per a empènyer la justícia europea a fer-ho? Doncs la definició de minoria nacional, que ningú no pot discutir seriosament que es compleix en el cas català però que ha de ser explícitament invocada tal com es va fer ahir per primera vegada, juntament –atenció– amb l’evidència que hi ha un procés discriminatori. L’existència demostrable d’actuacions incoherents amb les que l’estat practica amb unes altres comunitats, que es practiquen contra una persona pel fet de ser el que és i pertànyer al grup que pertany.”
Post Scriptum, 26 de novembre del 2021.
Gonzalo Boye basteix l’estratègia de defensa dels dirigents del procés exiliats a Europa en base a la vulneració dels drets de la minoria nacional catalana, i interpreta la sentència del Tribunal Supremo liquidant la immersió lingüística com una mostra clara d’aqueixa discriminació estructural en aqueix article d’ahir al Nacional.cat: “La llengua reprimida“.
Post Scriptum, 1 de febrer del 2023.
Vicent Partal, ahir a Vilaweb, desenvolupa el fil argumental: “Minoria nacional, el concepte que no agrada als catalans però que ja té la clau del conflicte. La sentència del TJUE emesa ahir obre una via política basada en l’existència d’un “grup de persones objectivament identificable”.
La sentència del TJUE emesa ahir significa un tomb complet. L’alt tribunal europeu ha assumit que un estat pot ser democràtic en termes generals i tanmateix no comportar-se de manera democràtica amb un “grup de persones objectivament identificable”. I això canvia les regles del joc i fa que la jurisprudència europea tinga en compte finalment allò que històricament s’ha anomenat “minoria nacional”.
En aquesta sentència, cal entendre que el TJUE crea jurisprudència més enllà del cas concret que estudia. I és possible que per això haja optat per un recurs descriptiu més obert que no pas el tradicional de minoria nacional. Perquè “un grup de persones objectivament identificable” encaixa perfectament en diversos supòsits de possible aparició en àrees diverses d’Europa, com ara minoria nacional, minoria religiosa, minoria sexual o altres, i el tribunal ha de vetllar per possibles aplicacions de la seua jurisprudència en casos distints.
“Minoria nacional” és un terme que tradicionalment no ha agradat gens als catalans. Perquè molta gent creu, erròniament, que disminueix el concepte de nació. Com si una nació no pogués ser al mateix temps una minoria nacional, en termes pràctics.
El concepte de minoria –nacional, religiosa, lingüística o sexual– no redueix en cap cas l’essència del grup, sinó que fa referència a l’equilibri de poder dins un estat determinat. Per aquesta raó una mateixa nació pot ser majoritària en un estat i minoritzada en l’estat veí.
Concretament, a Europa hi ha una definició molt aclaridora que es va proposar el 1993, arran la discussió al Consell d’Europa dels drets d’aquestes minories. Diu: “El terme minoria ha de referir-se a un grup que és menor en nombre a la resta de la població d’un estat; els membres d’aquesta minoria, que són nacionals d’aquest estat, tenen unes característiques ètniques, religioses o lingüístiques diferents de la resta de la població i es guien per la voluntat de salvaguardar la seua cultura, tradicions, religió o llengua. Qualsevol grup que encaixe en els termes d’aquesta definició ha de ser tractat com una minoria ètnica, religiosa o lingüística.”
En general, fins ara, les institucions europees no han atorgat drets positius a les minories nacionals, sinó que han insistit que no podien ser discriminades dins el mateix estat. Alhora, és essencial d’entendre que ningú no discuteix que les minories nacionals existesquen. Els Acords d’Hèlsinki i unes quantes resolucions de l’OSCE, el Tribunal de Drets Humans i les institucions de la Unió Europea n’han reconegut l’existència, i sempre han defensat que no poden ser discriminades. I encara més: hi ha acords internacionals vigents que protegeixen específicament minories nacionals dins Europa. Tractats internacionals com els que regulen la relació dels tirolesos del Sud amb Itàlia, dels danesos a Alemanya i dels alemanys a Dinamarca, dels croats i eslovens a Itàlia, dels habitants de les illes Aaland o, el més visible de tots, dels irlandesos del nord al Regne Unit, en el marc dels acords de pau. Fins i tot hi ha tractaments específics de minories que confereixen drets específics reconeguts per diversos estats alhora. Per exemple, als sami, que tenen un parlament amb la participació de samis noruecs, suecs, finlandesos i russos.
En la tradició política del catalanisme, el recurs al concepte de “minoria nacional” ha estat pràcticament inexistent, malgrat que a les primeres dècades del segle XX hi hagué intents d’imposar-lo per aprofitar l’impuls que els drets de les minories havien tingut al final de la Primera Guerra Mundial, amb la dissolució dels grans imperis. Però ara el camí que traça el TJUE pot ser òptim, més enllà de les paraules concretes amb què s’etiquete aquesta realitat, per a estudiar-lo a fons i desenvolupar una estratègia apropiada, tant a l’estat espanyol com a l’estat francès.
Perquè molt probablement la clau d’una solució europea del conflicte català requereix assumir que els catalans som una minoria demogràfica en els dos estats, que no pot triar lliurement, per la inferioritat numèrica, com “salvaguardar la seua cultura” i que no és tractada amb igualtat de condicions amb els altres ciutadans”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!