10-N: contradiccions de campanya i més enllà

Responent a alguns antics companys de militància que em demanen parer sobre la conjuntura política actual apunto aqueixes consideracions sense altres fonts que la meva experiència i percepció.

La primera qüestió a fer notar és que en fer-se pública la sentència del Tribunal Supremo, avui justament fa un mes, hem entrat en una etapa de conflicte agut superant dos anys d’atzucac post 27 d’octubre. La resposta social de protesta -comandada pels CDR i Tsunami Democràtic- deixa en evidència la manca de reacció institucional del Parlament i del Govern, i dels partits parlamentaris capficats a preservar la minsa autonomia que resta i incapaços de bastir una estratègia col·legiada. El Consell per la República i l’Assemblea de Càrrecs Electes són embrions d’un projecte republicà en previsió d’un paper efectiu segons com evolucionin els esdeveniments. Ara per ara no hi ha connexió estable entre els moviments de protesta (dels quals sortiran en un futur immediat nous dirigents), les entitats sobiranistes, els partits i les institucions autonòmiques i les republicanes, però hi ha un gran potencial de creixement polític i social favorable a la causa de la independència.

D’aqueixa situació deriva que l’enfocament de les eventuals negociacions amb el poder espanyol no s’encarin de govern a govern sinó entre partits. Significativament, l’article de Joan Tardà abans d’ahir a El Periódico es titulava “La hora de Esquerra“, no pas l’hora de l’independentisme, evidenciant la manca de consciència del que significa un procés d’alliberament nacional, reduït a parer seu a una pugna per l’hegemonia del progressisme abstracte i banal en el marc estatal espanyol. La preponderància electoral relativa d’ERC no es tradueix en lideratge de l’independentisme sinó en una interlocució privilegiada des del poder espanyol envers a la formació que consideren més procliu a la desconstrucció del procés en curs a canvi d’una vaga promesa de reforma de l’ordre estatal.

El segon lloc, doncs, el pacte de govern PSOE+Podemos serà una operació d’estat per sumar el suport d’ERC a canvi de la promesa d’un futur govern ERC+Comuns amb suport extern del PSC a Catalunya. L’interès compartit per tots és liquidar a qualsevol preu l’eix que representen els presidents Puigdemont i Torra susceptible d’articular un moviment polític que superi els límits de Junts per Catalunya. La direcció d’Esquerra està determinada a implicar-s’hi perquè no té altra estratègia que liderar un tercer tripartit i desactivar el conflicte en curs per tal d’estabilitzar el PSOE al govern d’Espanya. Aqueix pla no té en compte que l’aposta dels poder fàctics espanyols és un govern PSOE/PP i és probable que si Pedro Sánchez aconsegueix formar govern amb Podemos i el suport d’ERC (i EH Bildu), sigui descavalcat com ho va ser Adolfo Suárez.

Espanya involuciona cap a un règim a la turca dins la Unió Europea, la repressió contra l’independentisme s’incrementarà a curt i mig termini. A partir d’aqueixa probabilitat s’han de fer els plantejaments estratègics de l’independentisme cívic i polític per encarar els anys a venir (il·legalització de partits i aplicació perllongada del 155 CE). El resultat de les eleccions del 10-N, malgrat les contradiccions que ha comportat pels partits que integren el Govern de la Generalitat, ha sigut un èxit relatiu de l’independentisme i la constatació que del costat espanyolista només el PSC està en condicions de fer de garant de l’ordre estatal a Catalunya. No hi ha projecte espanyol de prosperitat i democràcia per a Catalunya, l’espoli econòmic i la dominació política són estructurals, un eventual nou tripartit només serà conjuntural i acabarà disl·locant ERC. La majoria social i electoral que haurà d’emergir malgrat les dificultats apuntades d’aquí a uns anys s’ha d’anar bastint ja des d’ara amb nous lideratges i nous plantejaments. Aprenent de la persistència de les revoltes democràtiques en curs a Hong Kong, Rússia i Algèria.

Post Scriptum, 20 de novembre del 2019.

Segons informa avui El Nacional.cat, Javier Pacheco, secretari de CCOO a Catalunya demana la convocatòria urgent d’eleccions autonòmiques per tal de desplaçar el president Torra i apel·la a ERC per fer president Pedro Sánchez, coincidint així amb les pressions mediàtiques de La Vanguardia en el mateix sentit. Però atès que el PSOE no està en condicions de negociar res Esquerra ha decidit convocar una consulta a la militància sobre el posicionament davant el debat d’investudura, una actitud que només adopten quan estan disposats a dir no, com avui explica Pere Martí a Vilaweb. Però és una pregunta ambivalent: si el PSOE accepta obrir una mesa de diàleg (amb ERC o amb el Govern de la Generalitat ?) sense concretar-ne els continguts n’hi haurà prou perquè la direcció opti per l’abstenció malgrat que els militants hagin volgut dir no. I no hi haurà una segona consulta com ja demanen els militants del Col·lectiu Primer d’Octubre.

Post Scriptum, 25 de novembre del 2019.

La consulta d’avui a la militància d’Esquerra ha donat un resultat que expressa el sentiment dels afiliats de no votar a Pedro Sánchez d’entrada, però si aquest s’avé genèricament a obrir una taula de negociació després de veure refusada la seva candidatura a la primera volta ERC s’abstindrà. La ruptura amb Junts per Catalunya i la CUP serà immediata i la conseqüència serà que Junqueras i la direcció s’embarcaran en una negociació en solitari i desmobilitzant la ciutadania amb un nou estatut per horitzó. ERC no lidera l’independentisme, n’és, de moment, la força hegemònica per manca de competència del conglomerat aplegat rere el president Puigdemont. El fet cert, però, és que Esquerra no té estratègia per oferir quan el PSOE refusi les seves pretensions, com abans va vetar els referèndums acordats, el pacte fiscal o el projecte d’Estatut del 30 de setembre del 2005.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *