El veterà militant independentista Carles Castellanos Llorenç va publicar el proppassat 6 d’agost un encertat article al portal d’informació Llibertat.cat titulat “Prou fal·làcies i noms disfressa” al qual vull afegir algunes consideracions complementàries de collita pròpia:
La primera, és que el sistema mediàtic espanyol del qual emana un subsistema perifèric català (El Periódico, La Vanguardia…) ha esdevingut tot ell un aparell d’agitació i propaganda contra-independentista on no hi ha debat possible ni propòsit de veracitat. Aqueix aspecte de la dominació política al servei del poder estatal impregna i condiciona el debat obert i honest que tot procés d’alliberament nacional necessita, (per exemple mantenint TV3 a reducte autonòmic), essent molt pocs els mitjans nacionalment autocentrats (Vilaweb i El Punt), fet que redueix les possibilitats de desenvolupar un marc informatiu propi. De fet, els nuclis de direcció dels principals partits independentistes (ERC i PDECAT) han interioritzat les pràctiques que marquen els poders fàctics mediàtics, d’aquí ve la distorsió del llenguatge que denuncia Carles Castellanos.
La segona, deriva de l’anterior, és ben perceptible la susbtitució conceptual i l’absència de les nocions de Països Catalans, catalanitat, reconstrucció nacional catalana, espoli econòmic (“Espanya ens roba”), oficialitat de la llengua catalana, nacionalisme, i això en ple procés independentista (una realitat que n’oculta un altre de sentit invers, d’alienació i desconstrucció nacional).
La tercera, és que l’absència d’una direcció col·legiada amb voluntat i capacitat de sostenir un conflicte persistent amb el poder espanyol amb capacitat d’emetre un discurs coherent i viable permet aflorar el sectarisme i la confusió interessada d’aquells dirigents que no gosen plantejar obertament les seves reflexions i que troben en la degradació dels debats entre independentistes l’excusa pels seus propòsits. En aqueix darrer aspecte també hi té part de responsabilitat la CUP, l’espai polític de referència de Carles Castellanos, on la seva autoritat moral i política (com passa a d’altres patriotes veterans) no té l’audiència que mereix la veu de l’experiència.
Finalment, en quart lloc, un cas il·lustratiu d’aqueixa manca de veracitat i autocrítica és el tractament que es dóna a la regidora de Ripoll pel nou Front Nacional de Catalunya, Sílvia Orriols, equiparant-la als neofranquistes de Vox, un capteniment arbitrari compartit des del PSC a la CUP passant per ERC i Junts per Catalunya que només demostra la desorientació que viu el país.
Dit això, seguim els consells de Carles Castellanos:
“Vivim enganyats … i en una situació d’opressió permanent. I en aquestes condicions, sentim molt sovint falsos raonaments i males denominacions que creen confusió. És, doncs, un moment oportú perquè ens esforcem per a aclarir conceptes i noms.
Calen noms més clars per a cada cosa
La primera cosa que convé fer, en una anàlisi de la situació, és la identificació clara de cadascun dels agents que hi intervenen. Qui fa què? I no cedir a falses identificacions o disfresses interessades. Cal superar l’ambigüitat d’aquella política que endolceix les coses amb denominacions enganyoses que disfressen la realitat.
En diversos articles recents (com el d’Enric Serra “Partits d’estat” o el meu mateix “El rei declara la guerra”) ja s’ha exposat el paper dels partits del règim monàrquic transfranquista (que va fer la transició des del franquisme a la nova situació amb ben pocs canvis en les estructures de l’estat). Aquest règim no s’ha de confondre amb la simple activitat parlamentària, sinó que cal entendre aquest poder com un conjunt d’elements de dominació, incloent-hi l’aparell repressiu i judicial (continuador del franquisme) i també la part del clavegueram i de les bandes falangistes i grups com els GAL que treballen per a l’estat, des de dins de l’estat mateix. Aquesta configuració de l’estat espanyol inclou també el sistema de partits dominants (que fins fa poc ha estat el bipartidisme identificat pel PP i pel PSOE amb les seves sucursals: PSC-PSPV-PSI).
Uns quants noms com a exemples:
Règim del 78 ➔ Règim monàrquic espanyol.
Anomenar aquest règim corrupte i despòtic com a “Règim del 78” és un maquillatge excessiu, impropi de qualsevol grup que vulgui combatre la dominació. Aquest règim és una monarquia estatal espanyola en la seva essència, en un sentit continuador del franquisme amb unes mateixes estructures nascudes i inflades per les oligarquies estatals.
Partits unionistes, constitucionalistes ➔ Partits monàrquics espanyols.
Els partits del règim NO haurien de ser anomenats “unionistes” ni “constitucionalistes” que és una manera d’amagar la seva funció de servir de garantia de continuïtat a un règim injust i sense suport popular a casa nostra. El PSOE (amb les sucursals: PSC-PSPV-PSI) és un partit monàrquic. I cal que sigui conegut així i tractat d’una manera adequada a la funció reaccionària que fa de manteniment de les oligarquies en el poder.
Hi ha, a més, organitzacions que s’autoanomenen també unionistes que són de fet neofalangistes, neofranquistes i neofeixistes. Aquells partits monàrquics (com Ciudadanos, el PP i altres de semblants, així com sectors importants del PSOE) que, a més de defensar el règim monàrquic, defensen el franquisme en diferents aspectes (evitant-ne la condemna o la crítica, per exemple) poden ser qualificats pròpiament de neofranquistes. I aquells altres que impulsen accions de suport a la repressió del règim, fins i tot per mitjà de bandes de carrer i creen falsos debats amb l’objectiu d’evitar la protesta i l’avanç de la consciència política de la població (accions pròpies del feixisme) poden ser anomenats pròpiament neofeixistes o neofalangistes. És una contradicció molt greu convidar a debats polítics democràtics, grups contraris a l’intercanvi de les idees, quan el seu objectiu és la negació del debat per a esclafar el pensament lliure i impedir fins i tot l’exercici de la protesta contra la repressió, com fan les bandes de caràcter falangista.
Dins aquesta perspectiva cal remarcar també que, sectors que no gosen enfrontar-se a la monarquia (com bona part dels dirigents dels Comuns o Podemos) tenen, doncs, en la realitat dels fets, molts comportaments filo-monàrquics ja que en els debats polítics defensen sovint el manteniment del règim vigent davant l’amenaça de l’“enemic independentista”.
El que exposo en aquest escrit és, doncs, que com a principi l’independentisme hauria d’evitar l’ús de termes-disfressa (molt utilitzats pels sectors filo-monàrquics), termes com “Règim del 78”, “partits unionistes” o “constitucionalistes”, denominacions que haurien de ser substituïdes tant com sigui possible per “Règim monàrquic espanyol”, “partits monàrquics” o fins i tot en un bon nombre de casos, per “partits neofranquistes, neofeixistes, neofalangistes, espanyolistes etc.” segons cada cas i situació. Prou de noms-disfressa que amaguen la realitat dels posicionaments polítics.
Cinc grosses fal·làcies i mitja
Les fal·làcies que maneja el nostre enemic polític són de l’alçada d’un campanar. Per això és important posar-les al descobert tant com sigui possible. La majoria de fal·làcies parteixen de voler negar, en diferent mesura, l’opressió de l’estat espanyol, concretament, del règim monàrquic actual, sobre el nostre poble.
Fal·làcia número 1. L’independentisme ha dividit la societat catalana.
Diuen que les famílies catalanes ara estan dividides perquè els partidaris del règim monàrquic espanyol senten un cert malestar (afirmació absurda que pressuposa que, quan la voluntat d’independència no s’havia explicitat de manera majoritària, no hi havia ningú que es pogués sentir tractat injustament). Els qui defensen aquesta afirmació falsa són com criatures malcriades d’aquelles que, quan veuen que poden perdre en el joc, exclamen sense vergonya: “ara no s’hi val!”.
Comentari 1: Negacionisme monàrquic. Aquesta fal·làcia es basa en el negacionisme més descarat de l’opressió nacional. Els qui defensen aquesta fal·làcia neguen l’existència de l’opressió nacional del poble català. Combreguen a ulls clucs amb el règim monàrquic actual continuador del franquisme en tants aspectes.
Fal·làcia número 2. L’independentisme és minoritari. Els qui argumenten aquesta falsedat, s’esforcen per a confondre, entre altres qüestions, les eleccions dins institucions espanyoles amb la voluntat expressada en un referèndum. L’únic referèndum que hem fet (i en condicions ben dures) l’hem guanyat per més del 90% dels vots favorables. Les altres votacions, a més de fer-se en un marc de repressió, amb trampes i inhabilitacions arbitràries, no s’han de confondre amb una decisió davant una pregunta binària i sense repressió i amenaces. presa en un referèndum com cal (que és el marc que expressa amb netedat la voluntat popular en casos d’autodeterminació).
Comentari 2: Confusió i engany. Confonen volgudament el marc d’unes eleccions espanyoles, fetes sota la repressió i les amenaces, amb un referèndum lliure que saben que tenen moltes possibilitats de perdre. I menteixen no reconeixent que existeix políticament una majoria sociopolítica del nostre moviment que s’ha expressat repetidament per mitjà de majories clares en molt diversos contextos electorals, tot i l’entorn repressiu.
Fal·làcia número 3. No hem de fer res si no som més. Els sectors que manifesten aquesta posició són, de fet, desmobilitzadors que no gosen dir el que alguns van manifestar secretament després de les actuacions repressives de l’any 2017, expressant com a objectiu polític a aconseguir: “no tenir cap més represaliat ni imputat”.
Comentari 3: Error polític greu. Quan l’enemic ataca (tant si som molts, com si som molts més) cal que el nostre moviment ataqui encara amb més força, especialment contra els seus punts flacs més sensibles (com els monopolis abusius de l’IBEX-35; i el règim monàrquic com a marc polític, mancat de suport democràtic, que és l’eix que aguanta i justifica l’estat opressor). Cal combatre i denunciar els abusos amb lluites i mobilitzacions sense parar, que és el que tot moviment ha fet per a assolir els objectius. I sí que som prou nombrosos per a aconseguir una acció continuada i efectiva.
Fal·làcia número 4. Haver reivindicat la independència ha estat un error. Això ho diuen els del PSOE-PSC i sectors pròxims dels Comuns i Podemos. La hipòtesi d’aquests sectors filo-monàrquics és que és millor el règim actual que qualsevol forma d’estat que vulgui escapar d’aquesta forma de dominació.
Comentari 4: Fal·làcia monàrquica per excel·lència. És pura propaganda monàrquica: es tracta d’una fórmula que crida al conformisme i serveix de suport a la repressió de l’estat, ajudant a encarrilar la gent que hagi pogut tenir por de la repressió cap al miserable corral monàrquic espanyol. Impresentable (tant el corral com la fal·làcia que comentem, mancada de tota ètica).
Fal·làcia número 5. Hi ha un “independentisme pragmàtic” (que seria el que vol canviar la unitat independentista per la unitat amb els PSOE- PSC i Comuns). Això és el que s’explica des de diaris com el “Crític”, un mitjà que no para de secretar bilis antiindependentista, tot complaent els seus amos.
Comentari 5: Fal·làcia sectària. Amb aquest fals argument els sectors defensors del règim monàrquic (com a marc que voldrien millorar i mai enderrocar), aspiren a trencar l’independentisme per a emportar-se’n un pessic de vots per a les seves miserables experiències “renovadores” del règim. Sectarisme en estat pur.
I aquestes cinc fal·làcies que hem descrit encara tenen derivacions curioses com aquelles que diuen que cal anar a la “distensió”, a la “descompressió” etc. expressions que revelen que els qui les utilitzen s’han empassat diverses mentides i explicacions de caràcter fal·laç. De manera general, hi ha massa “desinteressats” consellers que ens criden a la desmobilització, una proposta que ja hem comentat com un error greu, perquè és sabut (v. el comentari núm.3, precedent), que la posició vàlida és exactament la contrària: Quan el poder opressor ataca és quan cal atacar-lo amb més força. Cedir davant els règims opressors de caràcter despòtic, com la monarquia espanyola que patim, i davant la repressió de les seves forces d’ocupació, és encara incentivar-los a continuar aquesta repressió, tot endurint-la. L’única resposta vàlida és l’atac.”
Post Scriptum, 12 de febrer del 2020.
Carles Castellanos publica novament un article clarificador sobre el moment polític present abans d’ahir a El Punt/Avui: “Un fals cicle tancat en fals”.
Post Scriptum, 4 de juliol del 2021.
Ahir, el digital independentista Llibertat.cat publicava un encertat diagnòstic de Carles Castellanos: “Cap a la fi de l’independentisme de façana. Què cal fer per a avançar?”. Dissortadament, la direcció de la CUP no aplica pas els seus ensenyaments.
Post Scriptum, 16 de seteembre del 2021.
El proppassat 12, Carles Castellanos publicava aqueixa anàlisi valorant la Diada a Llibertat.cat, “Quatre fites per guanyar:
Després del cop de geni de l’independentisme que ahir va frustrar amb contundència els seus il·lusos enterradors és convenient mirar cap endavant tot seguint els lemes de la important mobilització que va tenir lloc a Barcelona.
La primera fita és neutralitzar la guerra psicològica de l’enemic. Aquest portal (Llibertat.cat) ja n’ha parlat abans de la Diada en dos articles interessants signats per Lluís Vila i Erika Casajoana. La insistència a voler-nos fer creure que l’independentisme s’havia acabat ha estat una operació reaccionària en què hi ha participat tot el ventall d’espanyolistes i monàrquics, des dels partits més declaradament franquistes fins als que es volen anomenar d’esquerra com el PSOE i Podemos; des dels mitjans de la caverna feixista fins a l’Ara i els instruments mediàtics del Junquerisme (incloent-hi moltes pseudoanàlisis de tertulians i informadors de TV3) que no han parat de pronosticar la nostra desaparició.
La guerra mediàtica s’ha de neutralitzar sabent que és un element important en la confrontació independentista, una guerra que és sabut que s’ha de combatre amb arguments, esforçant-nos per anar més enllà de l’insult (que cal ser conscients que afavoreix encara qui el rep, que es reforça en el victimisme). L’argumentació raonada i persistent, com s’ha fet en moltes ocasions, és l’instrument que ens ha permès neutralitzar, fins ara i en bona part, les crides interessades a la desmobilització.
La segona fita és enfortir el territori. Cada ciutat, vila, poble i barri ha de tenir els seus col·lectius organitzats que ajudin a reforçar la consciència favorable a la República Catalana Independent tot deslegitimant el règim monàrquic espanyol que no té cap mena de suport al nostre país. Consciència republicana i independentista, dinamització del Procés Constituent i crítica oberta al règim espanyol despòtic i corrupte, han de ser dinàmiques que ens facin avançar i arrelar amb força arreu del país. Els Consells Locals per la República han de ser, en aquests moments, un dels instruments més actius en aquesta tasca de reforçament territorial.
La tercera fita és desmuntar la repressió. Cal aprofitar l’avinentesa de la Conferència Nacional Antirepressiva que s’organitzarà a començaments del mes entrant per a millorar les mesures d’argumentació i d’acció contra totes i cadascuna de les accions repressives, amb l’objectiu que la denúncia de cadascuna i totes les accions que pretenen acovardir i desmobilitzar, quedin sense l’efecte que es pretenia i es converteixin en armes d’afebliment de l’opressor i de reforçament de la capacitat política i mobilitzadora del nostre moviment.
La quarta fita és encarrilar les institucions: s’ha d’acabar de soca-rel la implicació del govern català (que es proclama independentista) en la repressió de les mobilitzacions del nostre poble, per mitjà de la policia autonòmica i municipal. Les institucions, partits i responsables polítics s’han de posar de manera inequívoca a protegir el moviment independentista i a defensar-lo a través dels seus instruments mediàtics. S’ha d’acabar la ‘barra lliure’ en què des d’algunes ràdios i televisions d’institucions de majoria teòricament independentista es permet atacar l’independentisme, la llengua i el país, contradient els principis de coherència més elementals. En una situació d’ocupació i en un règim polític de guerra oberta contra el poble català, l’obligació de les institucions amb majoria independentista és la defensa clara i indubtable dels objectius del nostre moviment. Les institucions s’han de posar al servei del país i del seu alliberament, sense cap mena d’ambigüitat Quatre fites per guanyar que s’han de fer efectives sense dilació.”
Post Scriptum, 12 d’octubre del 2021.
Un altre article clarificador de Carles Castellanos, abans d’ahir, a Llibertat.cat: “El què i el com del Junquerisme.
A hores d’ara, després de quatre anys d’ençà dels fets d’octubre del 2017 i dels diferents esdeveniments ulteriors, ens trobem en més bones condicions per a entendre aquesta tendència política -el Junquerisme- que, a parer meu, és desorientadora, tal com ho explicaré. En donarem una explicació raonada. El fet que ja no sigui a la presó el principal impulsor d’aquesta tendència (identificada i anomenada pel conegut sociòleg Ramon Grosfoguel), pot ajudar a desapassionar un debat necessari.
La primera cosa que s’ha de tenir clara és que aquest corrent ideològic -el Junquerisme- no afecta només els dirigents del partit-mare (ERC) sinó que és present, en diferents graus, en un ventall ideològic i polític prou ampli, fins al punt que no es pot dir que els altres espais electorals independentistes (Junts i la CUP) i fins i tot àmbits favorables al règim monàrquic), en siguin totalment aliens. Què és, doncs, el Junquerisme des del punt de vista ideològic i polític? En síntesi podem dir que el Junquerisme es pot definir pels cinc trets fonamentals següents:
1-L’Institucionalisme Les tesis polítiques fonamentals del Junquerisme (i de les diferents versions de l’autonomisme que hi són pròximes) es basen en el fet de situar de ple l’acció política en les institucions autonòmiques, unes institucions que sabem que són estructures de l’estat espanyol i sotmeses a les seves lleis [1*]. És impossible que per mitjà de les soles actuacions exercides per les institucions autonòmiques es pugui arribar a la ruptura política que representa la independència del nostre país. El fet és que el Junquerisme es defineix per aquesta adhesió fonamental a l’acció exercida per aquestes institucions; i l’actuació política esdevé així reduïda a una simple intervenció propagandística a la recerca del vot fàcil. Aquest errada reduccionista de l’acció política té conseqüències severes en el conjunt de l’activitat política i ideològica del Junquerisme, com ho podrem observar tot seguit.
2-El Partidisme. La reducció de la política a la gestió de l’autonomia que hem descrit al punt precedent és paral·lela a la idea de considerar el partit com una estructura fonamental a promoure per damunt dels objectius que aquest mateix partit diu defensar. El partit així esdevé un objectiu en ell mateix i entra en la deriva de convertir-se en un engranatge orientat a la preservació dels càrrecs polítics, convertits en una forma de contractació en funció de la fidelitat a la direcció. En un entorn envoltat de precarietat laboral, ‘treballar pel partit’ es converteix en una mena d’assegurança per a retenir una feina segura, un fet que va reproduint diferents formes de fanatisme partidista i erosiona la capacitat per a la crítica interna. El partidisme (entès com aquesta defensa d’interessos particulars) és un dels elements que ha contribuït i contribueix a la rivalitat entre partits, els quals perceben l’adversari polític com un perill per a la pròpia estabilitat social i ‘laboral’, fet que enverina els debats fins a límits que són incomprensibles des d’una anàlisi política que se centrés en les propostes polítiques i programàtiques. La lluita es redueix així a una simple rivalitat en el terreny mediàtic, tal com ho explicarem tot seguit.
3-La Reducció mediàtica. L’Institucionalisme i el Partidisme, tal com els hem descrit, giren doncs al voltant de l’activitat mediàtica. El control dels mitjans de comunicació es converteix, per tant, en l’objectiu fonamental del Junquerisme i de totes les tendències polítiques creades d’acord amb aquest model reduccionista. És només a causa d’aquest marc en què el Junquerisme ha reduït l’acció política que la famosa ‘taula de diàleg’ pot tenir alguna mena de justificació. La famosa ‘taula de diàleg’ esdevé, doncs, un simple efecte mediàtic que difon una aparença perquè no segueix cap dels fonaments polítics que podrien fer efectiva una negociació: a) Que l’altra part negociadora (l’estat espanyol) tingués necessitat de negociar dins els termes en conflicte (República Independent / Continuació de la subordinació al Règim monàrquic espanyol). b) Que es donin les condicions d’inici d’una negociació, com ho seria la fi de les hostilitats (que per part de l’estat espanyol seria l’alliberament de tots els presos i exiliats, i l’anul·lació de les causes endegades fins al moment de les converses). Al contrari, les raons per a recórrer a una ‘taula de diàleg’ tenen un fonament tan sols mediàtic, en el sentit que beneficien la imatge del govern espanyol (en la mesura que serveix per a amagar l’existència de la persecució repressiva de l’independentisme). De la banda del Junquerisme pot tenir la utilitat de fer veure que es fa alguna cosa quan de fet, des d’aquest sector, es manté una actitud favorable a l’immobilisme en el plet independentista.
4-L’Antirupturisme. Aquesta concepció, circumscrita a l’acció institucional i a l’activitat mediàtica, promogudes des del Partidisme, fa que la ideologia Junquerista sigui frontalment oposada a qualsevol mena de ruptura política. Tot possible canvi és concebut com una mena de transició aconseguida per mitjà dels vots parlamentaris dins les institucions existents, una premissa que és mancada de tot fonament polític. Sense l’existència d’una ruptura en què la República catalana independent substitueix arreu del país el poder ocupant espanyol no tindria lloc mai la Independència. És per això que les proclames d’Independència del Junquerisme no són altra cosa que un simple recurs mediàtic per a atreure alguns sectors políticament ingenus cap a les seves maniobres mediàtiques de distracció.
5-Dilució ideològica. El resultat d’aquestes concepcions és forçosament un procés gradual de dilució ideològica, començant pels paràmetres que podrien comprometre les línies d’acció que hem exposat. Així quan el Junquerisme fa referència a un lema com ‘ampliar la base’, si situem aquest suposat fenomen polític en el marc de les concepcions que hem descrit, aquest lema es traduiria en el fet de renunciar als referents bàsics de l’independentisme de manera que s’aconseguexin votants en un àmbit no independentista i ni tan sols catalanista. En lloc de conscienciar el poble, com fan els partits conseqüents, el Junquerisme dóna peixet a sectors mancats de consciència amb l’objextiu d’inflar la bossa de votants. Són uns bons exemples de dilució programàtica l’ambigüitat en la defensa de la llengua catalana [2*] o la defensa d’un ‘monstre’ creat al seu laboratori, com ho és l’anomenat ‘independentisme anacional’ [3*] una proposta que és una simple contradicció en els termes.
Hem apuntat més amunt que aquestes posicions del Junquerisme van més enllà del cercle dirigent del partit d’Oriol Junqueras i influeixen, d’una manera variable, en diferents àrees polítiques. Hi ha sectors de Junts que, per exemple, comparteixen tots els cinc punts del Junquerisme, tot i que fan esforços per a acceptar els aspectes rupturistes i una certa coherència ideològica que els acostaria a l’evolució que ha fet el partit després de la sotragada del 2017. Hi ha també sectors de la CUP que comparteixen aspectes de dilució ideològica (com l’anomenat ‘independentisme anacional’ i el manteniment d’esquemes sobre la consideració de l’esquerra i la dreta, propis dels Comuns i de la tradició d’algunes esquerres esclerotitzades). No cal dir que fora de l’independentisme les tesis del Junquerisme troben un terreny favorable en àrees pròximes al PSOE(amb el PSC) i els Comuns(amb Podemos). L’entorn mediàtic dominant en aquesta ‘zona difusa’ (Ràdio i Televisió incloent-hi TV3 i Catalunya Ràdio, diaris com l’Ara o El Periódico etc.) neda en aquest magma que podem anomenar, a grans trets, Junquerista en la manera de concebre i descriure el repte independentista i la seva desitjada involució.
Ens podem queixar d’aquesta situació i l’hem de combatre d’una manera sistemàtica. Però no cal cercar culpables concrets per entendre com s’ha arribat fins aquí: és el resultat de la nostra malaguanyada història política i social. Dictadures espanyolistes, pressió ideològica constant etc. que han contaminat l’espai i les ideologies, un fenomen sinistre que ha fet que aquesta ideologia contrària a l’avanç del moviment independentista hagi tingut una certa facilitat per a difondre’s. Només l’expansió de la consciència política de la població podrà impedir l’extensió d’aquestes concepcions que van en sentit contrari a l’avanç del nostre moviment.
A tall de síntesi
Podem dir, a tall de síntesi, que la doctrina emesa pel Junquerisme porta a banalitzar els objectius, tot adoptant només les aparences dels objectius. I, a la pràctica, desplaça la política d’alguns sectors de l’independentisme i de l’autonomisme a situar-se en una posició pròxima a la dels sectors de l’enemic que cerquen la nostra desmobilització.
La conseqüència de tot plegat és simplement la d’enganyar i desmobilitzar. I desdibuixar el marc polític d’ocupació (explicant la ‘falsa veritat’ mateixa que la que explica el poder, sense tenir en compte la realitat de la repressió ni la necessitat de ruptura). La taula de diàleg (o de negociació) és una conseqüència d’aquesta concepció equivocada de la lluita política independentista.
Si diem que l’autonomisme és una forma disfressada d’espanyolisme (en el sentit que es tracta d’un espanyolisme recobert d’algun efecte mediàtic catalanista sense canviar els aspectes principals de la subordinació a l’estat espanyol i a la seva ideologia), podem dir semblantment que el Junquerisme és una forma disfressada d’autonomisme perquè el seu marc mental es manté dins les mateixes coordenades.
L’única sortida a aquestes posicions equivocades és treballar per a crear les condicions necessàries per a portar a terme i mantenir la ruptura independentista. Perquè, com sabem, sense independència no tenim futur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!