Fa mig any, concretament el 28 d’octubre, Manuel Castaño, columnista habitual del diari El Punt va publicar-hi un breu article titulat “El rerefons” del qual vaig retenir aqueixa reflexió preocupant que comparteixo:
“Un procés n’amaga un altre. El procés cap a la independència –una escalada de declaracions solemnes recolzada en mobilitzacions de masses de considerables dimensions– amaga el procés d’enderrocament del catalanisme polític. La ideologia central de Catalunya, on confluïen els sentiments i els interessos de successives majories d’electors, s’està consumint en les fogueres de demagògia que han encès els seus mantenidors actuals, mentre els companys a l’assemblea diuen que ja era hora. Però el país en què creuen viure tots plegats està desapareixent a ulls vistents, i l’afany per arribar a consensos bàsics, l’estil català de fer política, serà substituït per la pulsió del confrontament. No tothom ha nascut per guanyar apostes a doble o res.”
Algunes cultures polítiques són més àmplies i duren més que els partits que les representen: per exemple, el tardocomunisme perdura entre nosaltres malgrat que les formacions explícitament marxistes-leninistes han pràcticament desaparegut. Però la cultura centenària del catalanisme polític s’esgota acceleradament sense que l’independentisme democràtic secessionista en prengui el relleu en la direcció de l’anomenat procés sobiranista -real socialment més que políticament- en el qual estem immersos des del 2010.
Les cultures (potser és agosarat anomenar-les així) que emergeixen són la variant autòctona de l’anticapitalisme occidental, l’antisionisme i el filo-islamisme, totes elles coincidents en el rebuig a les societats obertes europees. La transició nacional des del pujolisme a l’independentisme liberal no troba l’estratègia per consumar aqueix canvi de capteniment històric i absolutament imprescindible per assolir una majoria social i electoral que faci viable i creïble la independència. El patriotisme republicà d’ERC és més un símbol que una pràctica, només cal escoltar Joan Tardà per comprovar el seguidisme acrític envers l’esquerra d’arrels totalitàries (republicanisme espanyol, chavisme, palestinisme…).
El debat constituent (únic al món a produir-se abans de ser independent) permetrà -dissortadament, em temo- comprovar els valors i els principis en joc, i una mostra l’estem tenint en el decebedor acolliment del manifest del Grup Koiné. El futur de Catalunya està entre una república democràtica, un parc temàtic de l’anticapitalisme i un emirat del califat islàmic. O restar en un estat espanyol reformat.
Post Scriptum, 2 de juliol del 2017.
Llegeixo la frase final de l’entrevista a Joaquim Carbó fet a Vilaweb el proppassat 29 de juny: “La societat va canviant i no pas per a millorar”. Coincideix amb l’opinió de Joan Baptita Culla en una conversa personal recent i amb una sensació de pèrdua que experimento sovint i que gairebé no goso expressar fins no tenir referents per a contrastar-la críticament.
Post Scriptum, 6 de juliol del 2019.
Una sèris d’esdeveniments recents (la puilada de Rufián contra el grup Koiné, el sectarisme partidista d’ERC principalment que prioritza l’assoliment de l’hegemonia a la llibertat del país, la degradació de l’ús social de la llengua catalana) han confirmat una realitat no reconeguda políticament: en ple procés independentista es disol la consciència lingüística i nacional catalana en favor d’un republicanisme abstracte contra-identitari i post-nacional.
L’abandó deliberat de la cultura de pacte entre les forces nacionalistes en favor de l’eix dreta/esquerra en lloc del Catalunya/Espanya no pot conduir de cap manera a la independència. El menyspreu a la llengua per part dels qui aparenten voler la independència sense ser nacionalistes afebleix l’essència de la catalanitat històricament basada en la mentalitat col·lectiva que així s’expressa i en la cultura jurídica que genera. El voluntarisme acrític políticament correcte impideix veure la realitat del moment històric i corregir el rumb prèvia reflexió autocrítica, però dissortadament no hi ha espais comuns de debat ni prou veus amb rigor ètic i ascendent moral sobre el conjunt de la ciutadania catalana.
Post Scriptum, 27 de novembre del 2021.
Ahir, Vicent Partal va publicar aqueix article breu, “Rendir la llengua”, però que conté una constatació substancial, paral·lelament al procés polític d’independència, hi ha hagut una autèntica rendició lingüística que ha estat protagonitzada pels qui al final també han rendit el país:
“I en aquest ambient, hores després, va esclatar la bomba de la decisió judicial del Tribunal Suprem espanyol que significa el final del sistema d’immersió lingüística que, en teoria, s’aplicava a Catalunya —no al País Valencià ni a les Illes. La veritat és que és un sistema que ja fa temps que rep crítiques, perquè a moltes escoles la presència real de l’espanyol és majoritària, contra allò que diu la llei. Però, durant anys, l’administració ha fet els ulls cecs a la realitat i ha deixat fer. Per què? Un error gravíssim dels partits independentistes aquests darrers anys ha estat menysprear el paper essencial de la llengua, del català, en la configuració del país. Al començament del procés van introduir la idea que a Catalunya el castellà era un idioma tan natural com el català, en part en una competició imbècil per esgarrapar uns quants vots, en part per indigència intel·lectual. I el cas és que, paral·lelament al procés polític d’independència, hi ha hagut una autèntica rendició lingüística que ara, quan ha arribat el colp, sembla haver enfonsat la societat en una incapacitat de reaccionar francament perillosa.”
Post Scriptum, 26 d’abril del 2022.
El proppassat 20 d’aqueix mes, Josep-Lluís Carod-Rovira va publicar l’article titulat “Visca la República, però quina?” a Nació Digital, del qual val la pena reproduir-ne els darrers paràgrafs:
“S’admet la naturalitat de l’ús de l’espanyol aquí i la seva posició discriminatòria i privilegiada, com una situació del tot normal. I, cada cop més, aquesta llengua va ocupant els pocs espais que li restaven al català. Quan una llengua és subsidiària d’una altra, una bandera subordinada a una altra, uns referents simbòlics, uns personatges, uns himnes també dependents d’uns altres i, finalment, una república subalterna d’una altra, s’ha acabat el projecte nacional perquè la nació com a tal ha esdevingut també subordinada, subalterna, subsidiària. Una no hi pot ser sense l’altra, per la qual cosa el missatge és clar: no hi haurà república catalana sense república espanyola. I, més encara, aquesta darrera és la que ha d’acollir, fraternalment, el festival de repúbliques a proclamar el dia gloriós.
De debò que em costa de creure que alguns cappares de la cosa nostra no s’adonin del que passa i del que ells, amb la seva ceguesa dimissionària, permeten, quan no promouen, directament. El procés de substitució, doncs, no és sols lingüístic, és també simbòlic, emocional, cultural, ideològic, polític, i ja comença a ser també nacional.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!