28-A: primeres valoracions

La governabilitat del Regne d’Espanya torna a estar en mans del PSOE que té dugues opcions: pactar amb Podemos, més PNB, més ERC o fer-ho amb Ciudadanos, allò segur és que en cap cas s’avindrà a acceptar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, però Pedro Sánchez podrà administrar al seu favor la condemna del Tribunal Suprem a l’anterior Govern de la Generalitat.

ERC veu confirmats els pronòstics demoscòpics i capitalitza el vot útil independentista en detriment de Junts per Catalunya i rendibilitza la punyalada a Puigdemont trencant el compromís d’investir-lo el 30 de gener de l’any passat. La dinàmica de desactivació del conflicte que ha menat des d’aleshores ha neutralitzat l’efecte Puigdemont, qui per la seva banda no ha pogut articular l’espai PDECat-Junts per Catalunya-Crida Nacional per la República en un projecte organitzat capaç de consolidar el suport que va rebre el 21-D. Recordo un sopar amb una trentena de militants d’Esquerra al Camp de Tarragona per donar suport a Junts per Catalunya el 21-D, ara s’han mantingut a ERC tot i discrepar de la línia Junqueras/Sol. La base militant d’aqueixa campanya ha estat la minvant infraestructura del PDECat que s’ha esvaït electoralment a Tarragona, Reus, Vila-seca, Salou i El Vendrell. El fet cert de ser considerat Carles Puigdemont l’enemic número 1 a abatre pel poder espanyol no ha estat suficient per suplir les mancances organitzatives del PDECat ja que l’efecte crida de les personalitats de prestigi que va atreure cap a Junts per Catalunya no han tingut projecció a nivell territorial.

Malgrat tot, Junts per Catalunya aguanta les adversitats i potser podrà recuperar-se a les europees (no pas a les municipals on ERC escombrarà als municipis històricament convergents mancats de renovació) si manté la línia estratègica que legitima el Primer d’Octubre i no negocia res amb el PSOE que no sigui l’autodeterminació. El paper fraternal amb l’esquerra espanyola ja el farà ERC que a partir d’ara podrà fer política possibilista a Madrid i intentarà aparcar indefinidament l’estratègia Puigdemont d’internacionalització del conflicte català i la formació d’un govern de la República a l’exili. Oriol Junqueras ha assolit els seu objectiu partidista, està però veure si el país hi guanya atès que la seva estratègia a partir d’ara no està gens clara (referèndums sobre la monarquia i sobre una proposta d’encaix a Espanya ?). El progressisme abstracte i post-nacionalista és un terreny on convergeixen amb els Comuns, Front Republicà i fins i tot segons com amb el PSC, en cap cas s’avindran als plantejaments de front patriòtic interclassista inclusiu del nacionalisme liberal i conservador: l’eix esquerra/dreta és prioritari al Espanya/Catalunya. Certament, avui, l’independentisme puja com mai en unes eleccions espanyoles però no supera encara la barrera del 50% en unes eleccions dins del sistema constitucional espanyol. Els resultats de participació del Primer d’Octubre i de vot al 21-D no han estat pas igualats.

Post Scriptum, 29 d’abril del 2019.

Comparteixo plenament l’anàlisi post-electoral de Francesc Abad d’avui al seu bloc: “28-A a Catalunya: el triomf de l’estratègia d’hegemonia del partit per damunt del país“. Avui la Junta Electoral Central remata l’operació aparcar a Puigdemont impedint que es pugui presentar a les eleccions europees. La reacció del poder espanyol va fallar el 21-D però ara se n’estan ensortint escapçant l’estratègia rupturista de l’independentisme i el president legítim que la personifica. Com escriu avui Vicent Partal a Vilaweb: “President Puigdemont: no ens rendirem“.

Cal partir de la probabilitat que l’eix progressista ERC-Comuns (més una part de la CUP i puntualment el PSC) ocuparà la centralitat política a mig termini tot compartint un model de partit/aparell tipus “capitans” amb capacitat per bloquejar propostes cíviques de l’ANC, la CSC, els CDR quan no s’avinguin als seus interessos partidistes. Una primera prova d’aqueix bloqueig el veurem en la resposta a la sentència del Tribunal Suprem abans de l’estiu.

Un primer pas en la recomposició de l’espai que té per referència Carles Puigdemont hauria de ser dissoldre el PDECat dins de Junts per Catalunya i obrir-se a col·laborar amb iniciatives innovadores com el moviment de les Primàries per Catalunya i el Front Republicà. Un segon pas, hauria de ser redefinir la Crida Nacional per la República com un organisme de reflexió estratègica obert a entitats cíviques i sindicals d’arreu dels Països Catalans descartant a mig termini la seva conversió en una plataforma electoral unitària atès que amb ERC no hi haurà acord possible i les crides a la unitat acaben afeblint a Junts per Catalunya.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *