Paco Ibáñez, l’última veu del republicanisme espanyol

Ahir al vespre, Paco Ibáñez va actuar al casal La Violeta d’Altafulla ple de gom a gom d’un públic que majoritàriament rondava la seixantena (com jo), lliurat d’entrada a picar de mans a totes les seves lletres. Mentre l’escoltava em feia unes quantes reflexions. Unes de personals, íntimes gairebé, ja que l’any 1975 el casset que aplegava les cançons del concert a l’Olímpia de París l’escoltava cada vespre fins a memoritzar-les gairebé totes com vaig comprovar ahir. Anys més tard, al novembre del 1985 quan jo feia una estada a l’Escola Internacional d’Administració Pública vaig assistir al concert que Paco Ibáñez i Rafael Alberti oferien a la Maison de la Poesie de París, un recital d’emocions i de cançons inoblidable que li vaig esmentar mentre m’oferia un autògraf. Ahir, quan ja passa de llarg de la vuitantena va actuar amb l’esperit combatiu de sempre, demostrant vitalitat i saviesa, traspuant honestedat i dignitat.

La reflexió política que em va venir al magí fou la sensació d’estar presenciant un dels darrers testimonis vitals del republicanisme espanyol antifranquista en vies de desaparició i sense relleu en el panorama polític actual: el PCE, el PSOE, Izquierda Unida i Podemos no tenen cap voluntat d’actualitzat l’ideari republicà anterior a la guerra del 1936-1939 i que va sobreviure només a l’exili on Paco Ibáñez en va ser -i és encara- un dels darrers referents. L’esquerra espanyola dóna per consumada la victòria monàrquica imposada pel franquisme i constitucionalitzada l’any 1978. Molts dels assistents que vaig identificar foren -i alguns encara ho són- militants del PSUC, ICV i ara dels Comuns, nostàlgics d’un passat que no han sabut actualitzar i refractaris a la catalanitat republicana que s’expressa en el moviment independentista envers el qual es mostren equidistantment displicents.

Una dona en un gest impertinent va reclamar cridant -en castellà- al presentador de l’acte que acabés les paraules de presentació en català referides als esdeveniments que estem vivint a Catalunya reclamant que volien sentir en Paco no pas adoctrinaments. Una altra veu en la foscor la va contestar després de la primera cançó de l’autor, (que a diferència de la cridanera va introduir unes paraules de suport a la lluita del poble català i blasmant els hereus del franquisme i el seu monarca), “Ja l’has sentit ?” va cridar un home sense obtenir resposta de la indignada forastera. Aqueix petit incident expressa les contradiccions entre aqueix sector de l’esquerra que s’absté de dur llaços groc i els -pocs- que sí que els lluïen amb determinació i congruència ja que Paco Ibáñez va cantar en les quatre llengües de l’Estat en un acte pedagògic de coexistència difícil de trobar entre els músic espanyols d’ara.

Repassant papers antics al vespre, un cop a casa, vaig trobar aqueixa carta adreçada per Paco Ibáñez al director de l’Avui i publicada el 8 de maig del 2001: “A Pasqual Maragall, de Paco Ibáñez.

Amic Pasqual, espero que abans de donar suport a un antibasc indecent com Redondo, tinguis en compte que aquest personatge, sent el secretari del PSE, quan un periodista li va preguntar si parlava euskera, li va contestar: “No el parlo ni penso aprendre’l”. Tela !

En aquests moments en què fins i tot la Unió Europea i el Consell d’Europ etan promocionant la diversitat lingüística com a element clau del patrimoni cultural europeu i estan intentant conscienciar de la inexistència d’estatus entre les llengües, aquest individu vol representar el País Basc ?

Au gauza gogorra da ! (això és molt seriós !). Zorionak (felicitats). Paco, Patxi, Francesc…”

Val la pena rellegir el seu pensament sobre la reivindicació nacional catalana expressat en una entrevista a l’Ara, el 5 de novembre del 2012, titulada: “L’independentisme és el desig dels que estan farts de ser humiliats”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *