La data històrica del 14 d’abril del 1931 és objecte d’una remembrança difusa i contradictòria. Pels independentistes catalans d’ara, els tres dies que va durar l’efímera i intangible República catalana proclamada per Francesc Macià haurien de ser
objecte de reflexió. Pels republicans espanyols, a més de revisar la Segona República haurien de bastir un projecte polític actualitzat, específic i viable.
Enguany, el desprestigi de la monarquia borbònica ha situat en primer pla a nivell estatal el qüestionament de l’aptitud de l’actual rei com a cap de l’Estat. Tot fa preveure que el relleu en el càrrec a favor del príncep hereu -dit d’Astúries
i de Girona- serà la solució a curt termini empescada pels partits que sustenten l’ordre estatal per donar resposta a la crisi institucional i política que esta travessant el sistema constitucional instaurat l’any 1978.
El conflicte jurídic i polític que s’està gestant entre Catalunya i Espanya no és, ni hauria de ser, un component d’una alternativa republicana que mantingués inalterable la integritat estatal. La construcció d’un estat nacional català és un projecte que té entitat pròpia i essencialment ha de ser fonamentat en el
republicanisme liberal i antiautoritari que va ser hegemònic als anys trenta al nostre país.
El progressisme abstracte i banal
d’arrels totalitàries, que ideològicament és preponderant entre els creadors d’opinió nostrats, ha menystingut els valors republicans i la catalanitat que històricament hi ha estat vinculada. Per exemple, la crida a engegar un procés constituent promoguda per
Arcadi Oliveras i Teresa Forcades està amarat dels dogmes de l’anticapitalisme tardo-comunista, que no tenen res a veure amb l’humanisme i el patriotisme que tradicionalment havia caracteritzat el
republicanisme català.
L’actual ERC
ben poca cosa ha fet per mantenir la vigència del seu ideari republicà més enllà de les referències retòriques, obsedida per adoptar la socialdemocràcia – o el socialisme en el cas de les JERC- com a referent d’identitat, com si aqueix corrent de pensament fos més “d’esquerres” que el republicanisme.
El republicanisme espanyol és, avui per avui, un punt de confluència dels diversos col·lectius antisistema: indignats, predicadors del chavisme, nostàlgics del comunisme. Els elements d’esquerra contraris al reconeixement dels drets nacionals del poble catalana (també el PSC) hi contraposen aqueix republicanisme aparentment internacionalista, espanyolista en el fons.
Post Scriptum, 30 de juliol del 2018.
ANNA Notícies, el digital per la república valenciana, publicà el proppassat 27 d‘aqueix mes una enquest sobre les preferències republicanes o monàrquiques als diversos territoris estatals. El resultat és significatiu: al Principat la majoria republicana arriba al vuitanta per cent, mentre que a l’extrem oposat el territori més monàrquic és Castella amb el seixanta per cent. Les preferències republicanes són majoritàries a tota la comunitat nacional catalana i a Euskal Herria, dibuixant-se nítidament els respectius mapes en contrast amb el territori castellà majoritàriament borbònic.
Post Scriptum, 22 de novembre del 2018.
Pablo Iglesias, secretari general de Podemos, publica avui a El País un article titulat “¿Para qué sirve hoy la monarquia?”, on convalida el regnat de Juan Carlos I sense qüestionar-ne la legitimitat originària derivada de la dictadura franquista sorgida del cop d’estat del 18 de juliol del 1936. El seu plantejament es basa en la hipòtesi que un sistema republicà garantiria millor la integritat de l’estat espanyol obviant el dret d’autodeterminació dels pobles. És una declamació sense esma i voluntat de ruptura amb el règim del 1939/1978 i hostil a l’independentisme català.
Post Scriptum, 10 de febrer del 2020.
La integració definitiva de Podemos al règim del 1978 suposa abandonar per part seva el compromís republicà teòric i pràctic, com escrigué fa tres dies Pere Martí a Vilaweb: “A Espanya ja no queden republicans”.
Post Scriptum, 15 d’abril del 2021.
Encertat, i irònic, editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb: “La república del 78? I ara…”
