llengua i cohesíó, fent país
“Bona tarda, em dic Abdou, fa set anys que vaig arribar a Badalona, sóc de Síria, i participar a l’Espai Jove m’ha obert les portes a la societat catalana”No ho portava preparat, la sessió l’havia de fer jo. (segueix)
Havia de presentar ÒMNIUM – QUEDEM, i l’Espai Jove de Converses Interculturals. Uns moments abans de començar ell em va dir: vols que jo expliqui l’Espai Jove? Fantàstic! L’Abdou m’acompanyava circumstancialment, ja que després anàvem al sopar d’Amics de la Unesco. A la sessió d’acollida havíem convidat les noies xineses que participen habitualment a les activitats del QUEDEM i de l’Espai Jove, perquè parléssin en primera persona i si calia en xinès. Però no van poder venir.
En un català impecable – que la traductora convertia en comprensible per a l’auditori – el jove badaloní d’origen sirià va explicar als badalonins d’origen xinès acabats d’arribar, la importància de practicar el català i de conèixer i participar a la societat catalana, una societat que construïm plegats. La importància d’aprendre a conviure en la diversitat, trencant barreres i prejudicis mutus. I la de conèixer el país, més enllà de la ciutat. Escoltar el discurs que elaboren pel seu compte els joves que participen d’aquesta iniciativa fa prendre consciència de la feina feta; sense indicadors contrastables, però amb evidències.
Encara que el domini de la llengua pròpia del país i la suma de relacions personals a què convida una tasca participativa oberta i plural com la que es fa des de l’Espai Jove de Converses Interculturals i des del Quedem, no salvi dels problemes vitals (i menys ara amb la crisi), ni els eviti, ajuda a palpar la igualtat d’oportunitats, i, si més no, a portar els problemes amb més dignitat i suports.
Ahir em va costar déu i ajuda arribar a temps i al lloc on es feia la sessió d’acollida, i em va comportar un encaix complicat, d’aquells que de vegades ens fan viure amb cert esgotament la sobredosi d’altruisme i comproimís social adquirit. Però la sessió de l’Abdou davant els nous ciutadans xinesos i el gran interés mostrat per ells en el que es presentava, va dissoldre tot l’estres.
Caminant després cap a Pep Ventura, per agafar el metro, pensava sí, això que fem pot semblar poc, i és costós, però és construcció real, lenta i constant, d’un futur de cohesió. Construcció social, ciutadana: de país!