“Catalufos”, l’aversió envers la catalanitat

La divulgació mediàtica de la dialèctica insultant contra “la derechona catalufa” que empra Marina Pibernat ha estat objecte de tantes crítiques des de les xarxes socials  que la candidatura d’ICV-EUiA per Girona on figura en quart lloc ha decidit que no faci campanya (ja que no és possible a aqueixes alçades del procés electoral retirar el seu nom de la llista).

L’actitud de la tal Marina Pibernat no és un fet aïllat entre les files de l’esquerra tardocomunista en les quals milita, ans al contrari abunden els antecedents, raó per la qual cal analitzar les causes de la persistent aversió envers la catalanitat i el catalanisme, realitats reaccionàries -que personifica en CIU- que cal rebutjar segons manifesta reiteradament el progressisme abstracte i banal d’arrels totalitàries.

Fa gairebé cinquanta anys Jordi Solé Tura va posar en circulació la impostura consistent en equiparar catalanisme i burgesia, a la qual contraposava l’agermanament entre espanyolisme i progressisme. Sobre aqueixa -migrada i sectària- base ideològica i històrica s’ha bastit l’hegemonia política que exerceix des de fa mig segle el progressisme transversal compartit amb matisacions diverses des del PSUC d’antany al conglomerat Colau-Forcadas d’avui, passant pel PSC.

Dissortadament, la denominada esquerra independentista, d’ERC a la CUP, està fortament impregnada d’aqueix apriorisme dogmàtic front al qual no s’ha dreçat ni un pensament marxista d’alliberament nacional ni un republicanisme autòcton amb prou força com per liderar efectivament l’independentisme concebut com a projecte concret de construcció social de la nació catalana emergent front a l’ordre espanyol establert. La inconsistència de la direcció política que hauria de menar el procés sobiranista a bon port és deguda fonamentalment a aqueixa incapacitat derivada de la influència de l’esquerranisme que abraça tota mena de causes (ho canviarem tot, diuen les CUP i ICV) sense concretar un projecte de ruptura viable i creïble amb l’Estat espanyol.

Hauria de ser motiu de reflexió el fet que Marina Pibernat, com Marc Bertomeu o Gemma Usabart, ambdós delegats de Pablo Igesias a Catalunya, crescuts en famílies catalanes benestants  i formació universitària adopten la llengua castellana i la ficció d’ésser uns indignats contra tota injustícia per tal de regirar-se contra el seu entorn social. L’explicació rau en la influència de l’elitisme i la falsa superioritat que envers la societat segrega la crosta corporativista de professors universitaris autoconsiderats d’esquerres que alimenten comportaments antidemocràtics com vaig intentar exposar en l’apuntament “Universitat indignant“.

Els creadors d’opinió (periodistes, universitaris i polítics) majoritàriament estan instal·lats en una actitud, com a mínim, preventiva envers tot plantejament de construcció cultural i política basat en la catalanitat al·legant un rebuig visceral front a tota reivindicació identitària i una adhesió acrítica a un quimèric cosmopolitisme apàtrida. Les elits instal·lades en un món mediàtic viuen enlluernades per la societat en xarxa, en l’intercanvi permanent (encara que sigui en condicions de desigualtat) i per la possibilitat, sovint fictícia, de crear noves realitats a partir de la desaparició o la barreja d’elements  preexistents.

Les identitats concretes, com la catalana, desproveïdes d’estat propi són víctimes d’un nou relativisme favorable a l’assimilació en un mestissatge sense fronteres que reclama la plena disposició sobre el que han estat els referents col·lectius dels pobles que han hagut de resistir els estats-nació. Els precursors del cosmopolitisme  es mostren ferotgement intolerants davant la resistència a l’assimilació de les identitats nacionals sotmeses a processos de minorització forçada, com és el cas del poble català. Per això se’ns titlla de “catalufos”, donant una connotació reaccionària, de “dretes”, als qui defensem la independència com a única garantia de supervivència de la nació.

Post Scriptum, 20 de maig del 2015.

El País ha mobilitzat la seva falange d’opinadors contra-independentistes per presentar a Marina Pibernat com una víctima de la intolerància nacionalista mitjançant un manifest infame titulat “Marina y la catalanofobia” publicat dissabte passat. El mateix dia, la pluma maligna de Gregorio Morán pontificava des de La Vanguardia en idèntica direcció “Cuando los diarios huelen mal”, obviant que ell mateix és un mantingut per la derechona catalufa, com li retreia encertadament Bernat Dedéu en l’article “Gregorio Morán i els catalufos“.

Restem a l’espera de veure si aqueixos defensors de la catalanofòbia sortiran també en defensa del candidat d’ICV a Cerdanyola que ha hagut de passar pel mateix tràngol que Marina Pibernat per haver desitjat que els jueus siguin gasejats.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *