Ahir, el nou cap del govern suec Stefan Löfven va anunciar la seva voluntat de reconèixer ben aviat l’estat palestí, independentment que hi hagi acord de pau entre l’ANP i l’Estat d’Israel. Aqueix determinació és, de fet, una acte d’hostilitat oberta contra Israel, equiparable a l’amenaça de sancions que va proferir fa unes setmanes el ministre d’afers exteriors danès en una entrevista amb Benjamin Netanyahu si no es plegava a les condicions exigides per l’ANP.
Tzipi Livni, la cap de l’equip israelià negociador amb l’ANP, ja va advertir tot just acabada d’operació Marge Protector a Gaza que era previsible una intifada diplomàtica contra Israel a diverses instàncies internacionals per tal d’obligar-los a acceptar un reconeixement de Palestina com a estat sense que recíprocament els estats àrabs facin el mateix amb Israel. I això que tot just fa una setmana Mahmud Abbas va pronunciar un discurs davant l’assemblea general de les Nacions Unides qualificant l’estat hebreu de genocida, negant-se a reconèixer-lo com a legítim i exigint que es retiri de Cisjordània. El mateix Abbas fa un mes va rebutjar l’oferiment d’Egipte per cedir una part del Sinaí per tal de bastir-hi, afegint-se a Gaza, un estat palestí viable.
Suècia, s’ha avançat a altres estats disposats a primar la causa àrab, que ha fet de Palestina el seu referent simbòlic, pensant que així desactivarà l’islamisme creixent arreu, també al si d’aqueixos estats. La resposta d’Israel a la iniciativa sueca ha estat diplomàtica, cridant a consultes a l’ambaixador a Jerusalem.
Post Scriptum, 7 d’octubre del 2014.
La participació de l’escriptor suec Henning Mankell a “la flotilla per la llibertat”, noliejada l’any 2010 per l’organització islamista turca IHH amb el propòsit de trencar el bloqueig de Gaza, és un precedent significatiu de l’antisionisme dominant a Suècia i altres estats escandinaus. Ara, un altre dels navegants islamistes, ha estat nomenat nou ministre de medi ambient. Mehmet Kaplan, del partit Verd, ha anunciat la seva disposició a participar en la nova incursió del “Mavi Marmara” i a promoure tota mena d’activitats anti-israelianes. No li fa cap recança embarcar-se en una empresa promoguda pels gihadistes turcs, un dels quals, un tal Yakup Bulent Alniak, va morir combatent aqueix estiu integrat a les files del Califat Islàmic.
Post Scriptum, 24 d’octubre del 2014.
Diversos estats europeus, el Regne Unit, la República d’Irlanda i el Regne d’Espanya estan adoptant resolucions parlamentàries en vistes a reconèixer l’Estat de Palestina, encara que l’ANP no estigui disposada a fer el mateix respecte d’Israel. Aqueixa parcialitat arbitrària és analitzada encertadament per Pilar Rahola en un article publicat el proppassat 19 d’aqueix mes a La Vanguardia que reprodueixo tot seguit:
“Anava a ometre aquesta prèvia, però atès que res no és obvi per aquests verals, posem l’evident declaració de principis: la defensa de la seguretat d’Israel o la crítica al terrorisme islamista no implica estar en contra d’un Estat palestí. Al contrari, som una majoria els que, des d’aquesta posició, estem convençuts que un Estat palestí és just i és necessari.
Ho puntualitzo perquè els qui defensen posicions contràries, especialment aquells que consideren l’antiisraelisme com un dogma de fe ideològic, tendeixen a pensar que la resta som uns colonitzadors d’estar per casa que estem en contra del dret palestí a un Estat propi. No només no és cert, sinó que personalment crec que Israel serà el millor veí que podria tenir un Estat palestí modern. Sens dubte, molt millor que les terribles dictadures de la zona. Tanmateix, de la dita a la tirada falten molts quilòmetres, i fins que no es recorrin, qualsevol reconeixement d’un Estat palestí només servirà per a la medalla del bon progressista, però ni resoldrà el problema ni acostarà la pau. Tal vegada, al contrari.
L’article és arran de la decisió del nou Govern d’esquerres suec de reconèixer l’Estat de Palestina i la consegüent petició del socialisme espanyol perquè Espanya faci el mateix. O sigui, que d’això es tractava, simplement de reconèixer l’Estat?; sense cap condició, petició, exigència, res? Ergo, Suècia, i potser Espanya -que no Anglaterra, que ho ha rebutjat- reconeixeran un Estat sense que els seus líders acceptin l’existència d’Israel, ni deixin de finançar el terrorisme, ni es tallin les fonts de finançament dels amics qatarians i col·legues per fer túnels, tirar míssils i matar ciutadans israelians, ni canviï la retòrica d’enaltiment del suïcidi assassí, ni es deixin de veure mares de fills que van assassinar joves israelians defensant la gloriosa immolació a la televisió palestina, com vam veure fa poc.
Res, tot de franc. O sigui que Suècia, i potser Espanya, es quedaran tan contents amb el seu gran gest per a la galeria, beneint un Estat que ni tan sols no garanteix que no treballarà àrduament per destruir el seu veí. I mentre, el líder de Hamàs, Khalid Mashaal, des de la seva casa a Doha, ben nodrit amb els diners de l’emir, continuarà cridant a la gihad contra el gran Satanàs israelià. És de bogeria. De bogeria que no sigui necessari ni un mínim pacte de no-agressió, ni el compromís de respectar l’existència de l’altre ni, sens dubte, el final de la violència islamista.
Llavors, de què parlem quan diem que parlem de drets i llibertats? Perquè és evident que els palestins han de tenir un Estat, però la prèvia és obligada: no pot néixer com a base de guerra per destruir el veí. O es juguen les regles bàsiques, o es perd el joc. El que no és acceptable és reconèixer un Estat els líders del qual no el volen per viure en pau, sinó per fer més còmodament la guerra.”
Post Scriptum, 23 de desembre del 2015.
Suècia és cada cop més l’estat europeu més hostil contra Israel i on l’assetjament a la comunitat jueva local és més virulent per part dels immigrants musulmans que hi són acollits actuant amb tota impunitat, com descriu aqueix article publicat ahir a The Times of Israel.
Post Scriptum, 9 de gener del 2016.
Suècia blasma sempre que por Israel, ara atorgant el premi Olof Palme 2015 a un periodista israelià del diari Haaretz , Gidéon Lévy, conegut per criticar permanentment les accions defensives de les Forces de Defensa d’Israel, exculpar la “resistència” palestina i tractar Israel com un estat ocupant.
Post Scriptum, 26 de gener del 2016.
Un grup de diputats suecs de diferents formacions parlamentàries s’han organitzat per replicar les actituds anti-israelianes del govern i especialment de la ministra d’afers estrangers, tal com informa The Times of Israel.
Post Scriptum, 20 de desembre del 2017.
Shimon Samuels, director de relacions internacionals del Simon Wisental Center, publicà ahir al Jerusalem Post aqueix breu però punyent article arran dels greus atacs contra sinagogues a Suècia arran de la decisió dels EUA de traslladar la seva ambaixada a Jerusalem: “Sweden, a dangerous country for jews, can become a danger for Europe”.
Post Scriptum, 29 d’abril del 2018.
Jewish Forum en la seva edició francesa publicà el proppassat 26 un article recopilatori de Manfred Gerstenfeld sobre els antecedents de l’actual animadversió contra Israel per part de Suècia, “Est-ce diaboliser la Suède que de dire la verité ?”.
Post Scriptum, 18 de juliol del 2018.
Segons publica avui The Jerusalem Post, la candidata del partit Iniciativa Feminista de Suècia Oldoz Javidi proposa el desplaçament total de la població jueva d’Israel cap als Estats Units com a solució final al conflicte “de Palestina”.
Post Scriptum, 4 de desembre del 2018.
Manfred Gerstenfeld (sovint referenciat en aqueix bloc) publica avui aqueix punyent report als Perspectives Paper, número 1.026, del Begin Sadat Center: “Sweden Ugly Ultraliberalisme and de Jews“.
Post Scriptum, 5 d’octubre del 2020.
Suècia manté invariable una actitud diplomàtica hostil a Israel, indifents als acords de normalització en curs amb els estats del Golf Pèrsic. Fa un any, Nima Gholam Ali Pour, va publicar el 8 d’agost del 2019 al Gatestone Institute aqueix article traduït al francès per JForum: La Suède ou Comment Blanchir l’Antisémitisme Officiel.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!