De Madrid a Ankara, passant per Barcelona

Arran de la crisi de dimensions planetàries que ha desfermat l’abordatge de la marina israeliana a “la flotilla de la llibertat”, i a mesura que es van coneixent detalls de l’operació i es van desplegant les repercussions diplomàtiques, hi ha dos actors que mereixen una especial consideració.

 

Em refereixo a la connexió Madrid-Ankara. Madrid lidera el projecte de Rodríguez Zapatero denominat “Aliança de Civilitzacions”, de la qual el règim islamista turc és el principal integrant. La sintonia turco-espanyola té antecedents històrics i interessos coincidents. A començaments dels anys vuitanta els militars otomans (que constituïen fins fa pocs anys la columna vertebral del règim integrista laic instaurat per Kemal Attaturk l’any 1922) van foragitar el govern civil i assumiren directament la governació del seu país. L’amenaça d’una extrema esquerra revolucionària i del renaixent nacionalisme kurd (el PKK) foren l’excusa pel cop de mà orquestrat des del poder. A Madrid, abans del 23-F del 1981, sovintejaven plantejaments d’aquesta mena per ser aplicats a l’Estat espanyol, afectat per les incògnites del procés autonòmic (català, especialment) i sobretot per l’activitat armada d’ETA.

Ambdós estats, membres de l’OTAN, amb problemes nacionals pendents al seu si, i un incorporat a la Unió Europea i l’altre aspirant a entrar-hi, amb el suport espanyol (davant l’oposició alemanya i francesa). Tots dos amb una acreditada -i coincident- política d’il·legalització de partits (kurds i bascos), i en el cas turc el pes de l’herència del genocidi armeni sobre les seves espatlles. Ambdós, Espanya i Turquia, actors secundaris dins del panorama internacional, i europeu en concret.

El règim neo-nacionalista espanyol que vol representar Zapatero presenta l’Aliança de Civilitzacions com a credencial, el règim integrista islàmic d’Erdogan aspira a liderar el món musulmà deixant d’aparèixer com un satèl·lit obedient dels USA. Per això, aquest darrer, apadrina fa poques setmanes un pacte amb el brasiler Lula (una altra potència emergent) per donar cobertura a Iran en la seva pretensió de dotar-se de la bomba atòmica i evitar que Teheran sigui sancionat per l’ONU. I especialment, visualitza davant tot el món el seu paper d’actor principal emparant “la flotilla de la paz” i encapçalant la petició de represàlies contra Israel.

Barcelona no és la capital de cap estat en potència, només el decorat on es desenvoluparan les sessions de la Unió per a la Mediterrània i on els governs espanyol i turc maniobraran en funció dels seus interessos geoestratègics. Catalunya és un poble desorientat, sense projecte nacional propi articulat en funció dels nostres interessos nacionals, amb un govern sucursalista, sense política internacional específica. Amb una xarxa cívica que juga a posar ambient kumbaià a la causa global contra Israel, (aportant-hi l’Estaca i uns quants “activistes”), aparentant que és la capital europea del pacifisme. La sobredimensió que l’antisionisme ha adquirit entre nosaltres és el reflex de les nostres febleses com a poble, no l’avantguarda de la causa de la pau i de la llibertat.

Post Scriptum, 1 de juny del 2016.

El periodista turc Nedim Gürsel publica abans d’ahir a Le Monde un article titulat “Le président Erdogan est le chantre de l’idéologie de la conquête” on descriu el missatge de l’expansionisme otomà i islamista que promou el dèspota turc amb motiu del 563 aniversari de la caiguda de Constantinoble.

L’evidència del dicurs supremacista turc d’Erdogan és contemplada amb complicitat pel president del govern espanyol Mariano Rajoy, que representa el supremacisme espanyol, quan el proppassat 12 de febrer expressava amb el consentiment del Regne d’Espanya a la seva incorporació a la UE.

Afegeix un comentari