Paraules a la presentació del llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui”

Ahir al vespre, a l’Espai Proa de Barcelona, amb la presència de Joan B. Culla, l’editor Josep Maria Vall i una cinquantena d’assistents vam presentar el llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui”, (Duxelm, Barcelona, 2010). Aquest és el resum de la meva intervenció.

 

En primer lloc, cal advertir als possibles lectors que el títol del llibre no esgota -ni molt menys- el contingut de la matèria que enuncia. Es tracta d’un aplec de textos diversos que només poden ésser considerats una aproximació al tema. En segon lloc, el fet determinant que em va moure a escriure’l va ser la campanya de difamacions, insults i amenaces contra sis “filosionistes”, assenyalats pels antisionistes nostrats com a còmplices de l’atac de les Forces de Defensa d’Israel contra Hamas a Gaza, el gener de l’any passat.

A la vista dels esdeveniments vaig anar responent des d’aquest bloc a les agressions de que era objecte mitjançant una sèrie d’apunts en els quals aportava documents i reflexions sobre l’evolució del capteniment de les esquerres catalanes respecte de l’Estat d’Israel. Algunes d’aquelles anotacions les he incorporat al llibre. També hi he afegit articles d’Antoni Rovira i Virgili i Pau Casals en pro de la causa del poble jueu que contrasten amb les barroeres argumentacions de la judeofòbia que ha suplantat, en època contemporània, aquest corrent d’afinitat dels precursors del catalanisme envers Israel.

Finalment, també he incorporat al llibre un parell d’articles de Fred Halliday i Pierre-André Taguieff que analitzen la connivència dels diferents totalitarismes occidentals (especialment els autoconsiderats d’esquerres) amb el gihadisme. Comptat i debatut, allò que m’ha mogut en últim terme a escriure el llibre ha estat la constatació que les tensions internes de la societat catalana es projecten sobre el conflicte àrab-israelià i són una oportunitat per prevenir i resoldre -si s’escau- les contradiccions pròpies del nostre país.

Post Scriptum, 25 de maig del 2010.

Agraeixo a l’amic Xavier Diez la ressenya del llibre publicada al seu bloc el 23 d’aquest mateix mes de maig:

“2009 fou un punt d’inflexió respecte la mirada catalana de l’estat d’Israel. Els enfrontaments armats a Gaza van propiciar un conjunt de manifestacions agressives on determinats individus aliens a la cultura i a l’antropologia nacional, van cridar consignes agressives favorables a un nou extermini, mentre que una determinada esquerra autòctona s’ho mirava amb una aprovació per omissió. No només es van conformar a atacar el poble jueu, en general, sinó que van assenyalar amb el dit a mitja dotzena d’intel·lectuals catalans, acusats (com si el terme històric cisellat per Theodor Herzl fos un insult) de “sionistes”. Culla, Bassat, Sellarès, Villatoro, Rahola (s’ha de ser  molt inconscient per ficar-se amb la Pilar !) i Renyer van passar a ser considerats com els engranatges lligats a un presumpte “eix del mal”.

El cert és que les manifestacions de 2009 i les acusacions a determinades persones que no seguien el corrent majoritari d’acusar a Israel de tots els mals imaginables va propiciar la importació d’un conflicte de difícil resolució, i el desvetllament d’una opinió més aviat silenciosa i ponderada a qui ens molesta això d’aplicar el maniqueisme en la visió del món. A tal efecte, Jaume Renyer ha sabut bastir un relat al voltant del que representa la visió catalana de l’estat d’Israel i les idees-força d’aquest conflicte importat al nostre país.

La primera impressió que hom percep en la lectura és un cert aire d’assaig cívic de l’estil dels republicans catalans dels trenta, molt en la línia del que podien escriure homes polifacètics i atramuntanats com Jaume Miravitlles; llibres de circumstàncies, aplegant materials diversos, i amb una línia argumental molt clara que articula un discurs força lineal. Això, és evident, té els seus avantatges i inconvenients. D’una banda, és un llibre de bon llegir i les seves tesis són diàfanes, i amb un tel de clarividència. Per la banda negativa, és un conjunt heterogeni (aplega materials de diferent naturalesa i desigual interès) amb un cert aire d’improvisació. En aquest sentit, és una mica un text de circumstàncies, provocat per la passió del moment, la qual cosa no és incorrecta, nogensmenys, sinó que el fa ser molt viu.

Per a Renyer, fidel al seu estil blocaire d’esgrimista avançat, la tradició marca una visió positiva d’Israel (en certa mesura per la sana enveja d’haver aconseguit muntar un estat exitòs en circumstàncies adverses) i per la simpatia que desvetllava el projecte sionista, en el sentit igualitari i icarià dels seus orígens. Tanmateix, per a l’esquerra d’arrel marxista, i per tant, dependent de l’estratègia de circumstàncies de la URSS, aquesta visió comença a canviar a partir dels setanta. La desorientació ideològica arran de la caiguda del mur, i un cert sentit la creença en determinades visions culturalistes que fan veure en la civilització occidental l’arrel de tots els mals, seria responsable d’un seguidisme (i fins a cert punt, col·laboracionisme) de les esquerres catalanes respecte del projecte “gihadista”.

El llibre, com ja hem comentat, es llegeix bé, tot i que sovint l’autor es deixa portar pels excessos (els seus comentaris sobre el sindicalisme no són prou contrastats). Tanmateix, el conjunt de la seva argumentació porta a provocar el debat inexistent, entre el conjunt de la nació catalana, sobre quina relació hem de mantenir amb una de les regions europees (perquè evidentment, Israel és civilització europea enclavada a Àsia, Il·lustració, enfront fanatisme religiós) més complexes, en un projecte, el sionista, amb la seva cara fascinant, i alhora, fosca. Un intent de crear i mantenir una identitat brillant en un context estil, que viu amenaçada externament per aspirants a la teocràcia, mentre que també internament, fruit de les pròpies circumstàncies, viu l’amenaça de la teocràcia interna.

Una bona base de discussió, en un debat que hauríem de desdramatitzar. Al cap i a la fi, potser el més convenient, com el mateix Renyer reconeix, hauria de consistir en la separació entre dos estats viables, encara que cap d’ells estigués regit per cap fanatisme.”

Post Scriptum, 16 de març del 2015.

Amb retard, reprodueixo el comentari del meu llibre publicat per Benno Herzog al seu bloc “En defensa de Israel”, el 14 de gener del 2013:

“Mi primera reacción al tener en la mano el libro de Jaume Renyer “anticatalanisme i antisionisme, avui” era pensar que los dos conceptos tienen muy poco que ver el uno con el otro. Mientras ubicaría en anticatalanismo en España claramente en la derecha, el antisionismo parece ser uno de los códigos culturales de la izquierda por excelencia. Por no confirmar mis prejuicios y enseñarme aspectos sobre la izquierda catalana y española que realmente eran novedosos para mí, he disfrutado mucho con el libro de Renyer.

Jaume Renyer es, entre otros, profesor de derecho de la Universitat Rovira i Virgili, fue hasta el año 2009 militante de Eusquera Republicana y actualmente es presidente de la Asociació Catalana d’Amics d’Israel – ACAI (http://acaicat.blogspot.com.es/). Tiene un blog (http://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer) sobre diversos aspectos de la actualidad política y social. El libro “Anticatalanisme y antisionisme, avui” publicado en 2010 por la  editorial Dux es una colección de textos suyos de entre 1998 y 2009 publicados en revistas, periódicos y en su blog. Además contiene una serie de otros documentos históricos como un texto de Antonio Rovira i Virgili de 1938 o de Jaume Miravitlles de 1967 que muestran el vínculo histórico entre el catalanismo y la defensa de Israel. También contiene una entrevista con el sociólogo y filósofo francés Pierre André Taguief del que Renyer parece tomar la algo particular diferenciación entre antisemitismo y judeofobía.

Renyer es uno de los pocos que se atreven hoy en día a defender a Israel desde una posición de izquierdas, distanciándose claramente de aquellos que desde la derecha autoritaria e islamofóbica defienden actualmente al Estado judío. Así, afirma por ejemplo, que “los herederos del franquismo (filonazi, antisemita y amigo de las corruptos monarquías árabes) son hoy en día los amigos interesados de Israel, mientras que los nacionalistas catalanes […] son hoy, mayoritariamente, cómplices inconscientes de la judeofobia.” Renyer muestra como judeofobia y anticatalanismo formaron una unidad durante el franquismo. Mientras que el “judío era la antítesis religiosa de la identidad española […], el catalán [era] su antítesis cultural”. En las décadas postfranquistas, la derecha ha mantenido su anticatalanismo pero el antiislamismo se superpuso a la judeofobia de origen religiosa.

Por otro lado, la izquierda, al principio se solidarizaba  con el deseo del pueblo judío de tener un Estado propio, tal como lo proclamó para todos los pueblos, viéndose  fuertemente influenciada por la doctrina de la URSS que, por miedo a un acercamiento entre  Israel   y los EEUU, además de por resentimientos antisemitas en la Unión Soviética, declaró la guerra al sionismo. Mediante la hegemonía de la Unión Soviética en la izquierda europea durante los años 60 y 70, esta ideología se ha podido anclar en el pensamiento de gran parte de la izquierda y pertenece hoy en día al cúmulo de ideas cuyo  trasfondo no ha sido cuestionado. Desde entonces existe en la izquierda una hegemonía poco afortunada y raras veces disputada, que identifica el sionismo y el Estado de Israel con el imperialismo, el colonialismo, e incluso con el fascismo.

Desde su experiencia como militante de Eusquera Republicana, Renyer nos cuenta la fuerza de este consenso antisionista y lamenta una y otra vez el oportunismo que evitó que partes críticas de la izquierda se distanciaran claramente del antisemitismo de la izquierda. En ERC i els palestins, cuenta por ejemplo cómo el partido rechazó la aprobación de una resolución que no tomaba posición a favor de uno u otro lado en el conflicto arabe-israelí y simplemente retiraba “el derecho a la paz, la libertad i la seguridad tanto del pueblo judío como del palestino.” Otro artículo cuenta la negación sintomática de la revista oficial de ERC de publicar una reseña encargada sobre Israel y palestina.

Cuando defiende a Israel, Renyer presenta al Estado judío como Estado democrático que logra combinar la diversidad cultural con la recuperación de una lengua propia, lo cual convierte a Israel en ejemplo del que el nacionalismo de izquierdas de Cataluña puede aprender. Con ello, Renyer no habla desde la distancia sino que se muestra como profundo conocedor de la realidad israelí, por ejemplo cuando presenta la pluralidad de fuentes del sistema legal de Israel en su artículo Israel, estat jueu i democràtic. Este texto concluye con la afirmación de que “hay muchas cosas que se pueden aprender del sistema constitucional israelí, de la vitalidad del sentimiento nacional judío y de la capacidad para desarrollar un modelo de sociedad singular en medio de las condiciones adversas que imponen aquellos que quieren la desaparición de Israel. De los movimientos que se basan en la negación de los otros (anticatalanismo, antisionismo) no se puede sacar nada positivo, de aquellos que afirman en positivo la libertad de su pueblo y la de los otros (catalanismo, sionismo) siempre hay algo aprovechable”.

Un libro valiente, que se atreve con una problemática negada por la izquierda. Sus argumentos informados, bien razonados y originales hacen del libre una fuente inspiradora de dialogo.”

Post Scriptum, 3 de juny del 2020.

Al seu moment no vaig saber que Tomàs Vibot havia publicat aqueixa ressenya al suplement de cultura del Diari de Balears, número 479, corresponent al 13 de novembre del 2010:

“L’editorial Duxelm ha tret a la llum un llibre que no deixarà niongú indiferent, “Anticatalanisme i antisionisme, avui” del jurista, professor i presidnet del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació Jaume Renyer, amb pròleg de Joan B. Culla. L’autor, juntament amb Pilar Rahola, Vicenç Villatoro, Miquel Sellarès, Lluís Bassat o l’esmentat prologuista, és un dels catalans més compromesos amb la causa israeliana, postura que li ha valgut nombroses crítiques de tots els àmbits socials i polítics.

Sota aquest títol, aglutina tots els articles que ha anat publicant a la premsa escrita i al seu bloc personal des del 1998 fins a l’any passat (un total de dotze, més un manifest a favor de la pau i contra la judeofòbia) publicats ara per la “impunitat amb que actua al nostre país l’antisionisme, la connivència governamental que empara les seves manaifestacions i la cobertura mediàtica que difon la judeofòbia”.

Al llarg d’aquests anys i sense negar mai el dret dels palestins a l’estat propi, Renyer ha analitzat les causes profundes de l’antisionisme a Catalunya, i com, des d’ambdós extrems polítics, es congria i s’impulsa l’odi contra el poble jueu. A més, ens recorda un i altre cop com des del naixement de l’Estat d’Israel fins a l’arribada del tardocomunisme (això és, des de la dècada dels seixanta del segle passat), Cataalunya i especialment els seus sectors progressistes seguiren amb admiració la construcció i l’evolució de l’estat israelià. Per a l’autor, la deriva antisionista a Catalunya s’esdevé per aquest factor i per una presa de posició dels catalans que enllaça directament amb la secular judeofòbia del nacionalisme espanyol.

En aquest punt, Renyer és contundent: “L’odi al jueu és la primera mostra de repulsió a la diversitat que ha marcat la construcció d’Espanya des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies”. D’aquí que fins i tot grups independentistes hagin agredit Shlomo Ben Ami quan va visitar València el 2005, igual que grups feixistes espanyols agredeixen els independentistes catalans a qualsevol part del territori.

L’autor no ha perdut la seva línia de pensament d’ençà que començà a escriure sobre el conflicte de l’Orient Mitjà. En un dels primers articles, “Mirant cap a llevant“, fonamenta la necessitat de mirar cap a l’Estat d’Israel -tot i els seus errors, tant de política interna com externa- i així recuperar la pròpia mirada i el propi lloc al món: “Als Països Catalans hem perdut, però, el costum de mirar mar enllà des de fa segles. L’expulsió de la comunitat jueva, la conversió forçosa dels que restaren apegats a la terra, la nostra decadència com a poble, la nostra fragmentació i submissió a Espanya i França, són esdeveniments històrics que, presents encara, ens impedeixen veure-hi clar i contemplar el món amb una mirada pròpia”. I aquesta mirada cap al llevant de la Mediterrània, a més d’això, pot servir per palesar que les tibantors internes dins la societat catalana es projecten sobre el conflicte àrabo-israelià i són una oportunitat per prevenir i resoldre les contradiccions pròpies de Catalunya.

Finalment, el llibre aporta un interessant annex documental amb articles d’un bon grapat de catalans que han expressat la seva simpatia vers el poble jueu, com ara Antoni Rovira i Virgili, Jaume Miravitlles o el mateix Pau Casals. També n’aporta de forans, com és el cas de Fred Halliday o Pierre-André Taguieff. Finalment, l’autor reprodueix dos escrits antisemites, l’un aparegut en 1973 a “Catalunya Roja” i l’altra signat per Josep Maria Navarro a “Aturem-ho”.

Es tracta, al cap i a la fi, d’un recull força interessant que permet identificar les arrels comunes de l’anticatalanisme i l’antisionisme. Un treball que, independentment de les postures personals de cada un de nosaltres sobre el conflicte a l’Orient Mitjà, permet aprofundir més en les repercussions polítiques i socials que aquest conflicte té a la nostra terra”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *