Article publicat al número 5 de la revista “90 Dies de Política”, editada per la Federació del País Valencià d’ERC, la tardor del 1998, que reeprodueixo amb motiu del setanta-dosè aniversari de la creació de l’Estat d’Israel, essent el primer que he escrit referit a aqueix país estimat:
Quan des de la meseta miren a l’est per referir-se al País Valencià, diuen allò de Levante español amb to possessiu i condescendent, desproveït de tot sentiment d’afecte i germanor entre pobles. Quan des de terres catalanes mirem al nostre llevant, hi trobem la terra d’Israel, just a l’altre costat d’un mar que compartim i que tots plegats sentim com a nostre.
Als Països Catalans hem perdut, però, el costum de mirar mar enllà des de fa segles. L’expulsió de la comunitat jueva, la conversió forçosa dels que restaren apegats a la terra, la nostra decadència com a poble, la nostra fragmentació i submissió a Espanya i França, són esdeveniments històrics que, presents encara, ens impedeixen veure-hi clar i contemplar el món amb una mirada pròpia. Fins i tot a l’hora de la introspecció, ens hem de mirar cap endins i retrobar les empremtes jueves en el nostre bagatge col·lectiu; només algunes, poques, personalitats senyeres de la nostra cultura ens ho han recordat.
En el terreny de la política i més concretament del nacionalisme és on aquest oblit és més lamentable. Els grups independentistes catalans d’aquest segle han pres com a model de referència la lluita dels republicans irlandesos fins al punt que Nosaltres Sols era la traducció literal de Sinn Féin; als anys setanta van ser els abertzales bascos els herois a imitar. Sense oblidar la llarga influència del comunisme i el seu teòric reconeixement del dret d’autodeterminació entre l’esquerra autòctona. Ara és el projecte europeu el que concentra les esperances de solució del problema nacional català.
Poc hem mirat Israel i, per tant, no ens hem adonat de la peculiar configuració ideològica de les organitzacions jueves en l’etapa de lluita contra l’administració britànica a Palestina. No ens hem adonat del caràcter profundament democràtic de la seva constitució i del reconeixement de la diversitat cultural que conté. No ens hem adonat que un dels factors del creixement de l’Estat està a l’escola i en la nova economia que emergeix del món de les xarxes de telecomunicació El pes dels anys en què l’esquerra equiparava l’anomenada causa àrab amb el progressisme, i el sionisme amb el capitalisme reaccionari, encar es nota entre els cercles intel·lectuals i polítics de casa nostra.
Els Països Catalans i Israel coincideixen a tenir una posició geoestratègica similar, ambdós situats dins el món occidental, en la subàrea de la Mediterrània i concretament en la zona de fricció amb el món musulmà. En tant que occident i e3ls països islàmics siguin dos blocs confrontats a les envistes del segle vinent, israelians i catalans serem a la primera línia de distensió si la dinàmica de la pau i de la integració en un mateix conjunt mediterrani pot aplegar països de banda i banda del nostre mar.
Finalment, un altre factor que hauria de centrar l’atenció dels catalans a l’hora de mirar què passa a Israel. És un fet evident que no tots els ciutadans jueus ho són de l’Estat d’Israel, i tot fa preveure que si els catalans tenim algun dia Estat propi no tots viurem dins l’àmbit territorial de l’Estat català. Les nacions es defineixn cada cop més com entitats culturals de pertinença voluntària. Un fill d’emigrants catalsna a Autràlia en un món que avança cap a una ciutadania cosmopolita ha de poder trobar la manera de der reconegut com a tal. De la mateixa manera, un algerià que visqui entre nosaltres haurà de ser respectat en la seva nacionalitat originària.
Israel ha de trobar encara fórmules per resoldre els greus problemes d’integració nacional i cultural de poblacions diverses que ara té i alhora garantir la persistència del seu Estat nacional. Aquesta és una de les moltes raons que, per recuperar el passat i aprendre de cara al futur, tenim per tornar a girar els ulls cap a llevant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La formula es va perdre al novembre del 1995. תדה Jaume