En primer lloc, una eventual reedició del tripartit d’esquerres no es podrà fer amb els components originaris: el PSC serà reduït a una federació regional del PSOE, cada cop més marginal en la política catalana però no per això disposada a bastir projectes compartits amb organitzacions autòctones. La Nova Esquerra Catalana que impulsaran Ernest Maragall i els socialistes catalanistes encara ha de trobar la seva identitat i ICV, que sortira afeblida de les eleccions de diumenge vinent, serà l’única formació que s’hi avindrà com a taula de salvació.
Pel que fa a ERC, Oriol Junqueras ha renegat avui públicament, i definitivament, de l’experiència del tripartit sense fer-ne autocrítica ni assumir cap responsabilitat per la practica contra-independentista desenvolupada en nom del gradualisme federalista i la prioritat a les polítiques socials de ficció. L’espai del progressisme banal i anacional (català) serà desplaçat per una Esquerra subalterna respecte de CIU, l‘anticapitalisme de la CUP i l’independentisme contraposat a l’ordre estatal i autonòmic que aspira a encapçalar Solidaritat.
En segon, i en resum, el final del tripartit anomenat pomposament Entesa Nacional i de Progrés, deixa a la vista les contradiccions de les esquerres catalanes davant el fet nacional. L’experiència dels tripartits ERC-PSC-ICV ha fracassat perquè han contraposat drets nacionals i drets socials, prioritzant aqueixos darrers.
S’obre, un altre cop la possibilitat de recuperar el republicanisme autòcton menyspreat per l’actual Esquerra i actualitzar la vigència del pensament polític català democràtic i no dogmàtic, aquell que integra les reivindicacions socials dins un projecte nacional català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
en trenta anys d’anar enfonsan-nos a poc a poc
cada vegada més.
En un cosmopolitisme
que sempre sembla pensat per als mateixos de sempre
i en contra del mateixos de sempre
i que no du enlloc a ningú.