Aqueix matí xerrant amb el meu preuat company Albert Pereira donant tombs al resultat de les eleccions espanyoles m’ha fet parar compte en aspectes poc tractats pels analistes mediàtics nostrats.
En primer lloc, per primera vegada, els diputats catalans electes en llistes obertament contraris al dret d’autodeterminació (PSOE, PP i Ciudadanos) no són majoria, ja que la suma dels explícitament independentistes (Democràcia i Llibertat més ERC) i els favorables al dret a decidir (En Comú Podem) els supera.
En segon lloc, la fluctuació de votants entre Ciudadanos al 27-S i En Comú Podem al 20-D no ha de ser necessàriament percebuda com a negativa a mig termini si arribat el cas de la negativa de la majoria parlamentària espanyolista (PP, PSOE i Ciudadanos) a avenir-se a un referèndum per Catalunya es confirma. El lideratge mediàtic d’Ada Colau pot decantar -si ella ho fa- decisivament una majoria social i electoral pro-independentista. En això, Albert Pereira segueix la línia interpretativa sostinguda per Josep Lluís Carod-Rovira en el sentit de no considerar apriorísticament el fenomen Colau com advers a la causa nacional catalana, (com jo ho he fet i ho sostinc, fins ara, però no m’importaria gens equivocar-me una vegada més en els meus pronòstics).
En tercer lloc, els resultats d’ERC superen de molt poc els obtinguts a les eleccions espanyoles del 2004, després de la reunió ETA-Esquerra a Perpinyà i les seves conseqüències, malbaratades posteriorment per la direcció republicana entestada a compartir espai polític i imitar model organitzatiu amb el PSC. Un capteniment que encara manté Junqueras i els seus estrategues obcecats a negligir el potencial de la llengua catalana, afavorir el manteniment del castellà en posició dominant, i créixer electoralment a costa del PSC i la CUP (expectativa que no s’ha donat en aqueixes eleccions).
En quart lloc, de la CUP, ja en parlaré després de la seva assemblea de diumenge vinent, més m’estimo retenir-me uns quants dies més.
Finalment, la fórmula electoral Democràcia i Llibertat adoptada per CDC en aqueixes eleccions hauria de ser el preludi del definitiu abandó de les sigles i del llast del pujolisme per donar pas a una nova coalició basada en la identitat nacional, (oberta i dinàmica a tota la comunitat però fonamentada en la catalanitat no pas en el multiculturalisme), la sobirania compartida entre tots els Països Catalans i la interrelació entre llibertat política i prosperitat econòmica. Una formació d’aqueixes característiques és la que pot liderar el procés sobiranista per sortir de l’atzucac on l’han dut el progressisme abstracte i l’anticapitalisme autòcton.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!