Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

7 de maig de 2015
2 comentaris

Independència …….per a què ?

El darrer, que no pas l’últim atac del ministre Wert contra l’escola catalana, resitua la llengua al bell mig del conflicte polític que oposa el poble català amb l’ordre estatal espanyol, una realitat que significatívament eludeixen la majoria dels que es diuen partidaris de la independència. Només cal veure el contingut de les opinions dels blocaires de Vilaweb sobre aqueix afer i hom constatarà que l’argumentació de Carme-Laura Gil és de les poques que planteja en clau nacional catalana la respostes al supremacisme espanyol. Els nacionalistes espanyols tenen clar el valor de la llengua castellana com a eina de dominació política, en canvi els nacionalistes catalans no gosen ni autodenominar-se així, ni atorgen al català la condició d’element clau de la lluita per la supervivència de la nostra identitat nacional.

L’aparent majoria social i política independentista està sustentada sobre unes concepcions vagues i equívoques derivades del fet constatable que l’hegemonia ideològica rau des de fa mig segle en el progressisme abstracte refractari a la catalanitat i precisament per això ha estat incapaç de transformar la realitat social concreta com reiteradament proclamen voler fer els seus propagandistes.

La causa nacional catalana es basa en tres principis: el de la legitimitat històrica d’un poble que ha estat lliure i que lluita per recuperar el seu estat, el de la democràcia que demana poder decidir el futur col·lectiu front a un ordre estatal que nega aqueix dret i el de la oportunitat, és a dir, la independència com a única sortida viable a un règim arbitrari que discrimina sistemàticament els interessos econòmics, socials i les perspectives de prosperitat dels ciutadans de Catalunya. Els apologetes del sobiranisme pràctic semblen ignorar els seus límits i propugnen una independència sense patriotisme  on la llengua catalana no ocupa un lloc central com a element de cohesió social del projecte de construcció nacional, mantenint l’oficialitat del castellà en el futur Estat català com proposa ERC.

La defensa de la supervivència de la nació per si sol no sembla argument suficient per bastir la defensa política de la causa independentista, certament ha d’anar acompanyada dels altres arguments democràtics i pragmàtics, però a la fi, si hom vol realment reeixir en un conflicte de llarg abast Catalunya/Espanya, és el que aporta la força ètica i moral per tenir possibilitats de victòria. En canvi, des del progressisme autòcton es llencen continus missatges supeditant el vist i plau favorable a la independència a que el sistema polític català sigui anticapitalista, com així ho argumenta Josep Fontana que no troba contradictori donar suport a Ada Colau i Podemos com a projecte progressista de transformació d’Espanya.

Pitjor encara, les declaracions d’una dirigent de la CUP, Anna Gabriel del passat 1 de maig al digital Diagonal Global: “No somos independentistas porque los catalanes seamos mejores que nadie, ni porque mi familia estaba ya en mi casa en el siglo XV. La mayoria somos mestizos y venimos de familias nacidas en el resto del Estado español. Somos independentistas porque entendemos que la confrontación con el Estado español es de calado democrático porque el Estado  no respeta los mínimos democráticos. Esta visión se aleja de posicones indentitarias y se situa en logicas de fraternidad”. És a dir, que si hi hagués un projecte espanyol democràtic no caldria la independència. Amb aqueixa mena de plantejaments l’èxit de Podemos a Catalunya està garantit. Evidentment, en la seva lògica Anna Gabriel equipara identitat a CIU (“la independencia no es posible con CIU”), i ambdues a “la dreta”, com ha vingut predicant ICV i PSC, (i ERC) des de fa trenta anys, donant així la victòria autonòmica al pujolisme durant un quart de segle.

Les mancances i les contradiccions sobre els fonaments mateixos de la causa independentista apareixeran en el decurs del procés constituent que preveuen encetar els signants del full de ruta acordat entre CDC i ERC el proppassat 30 de març. Així doncs el debat independència per fer què  està servit però no cuinat.

Post Scriptum, 4 d’agost del 2017.

Les respostes d’Anna Gabriel a l’entrevista que li fa El Mundo ahir insisteixen en la fal·làcia de separar independentisme i patriotisme i deixen en evidència, un cop més, la superficialitat dels seus plantejaments polítics i la incapacitat per liderar el procés en curs.

Post Scriptum, 1 de març del 2020.

Josep-Lluís Carod-Rovira ha publicat avui aqueix article al Punt: “Independència sense nació”, del qual val la pena destacar aqueix paràgraf:

“Però una certa idea de nació, pretesament progressista, fa incís en una noció de mestissatge força esbiaixada, ja que sembla allunyar-se de tot reconeixement explícit d’una realitat catalana prèvia i acaba reforçant, en silenciar-la, conscientment o no, la substitució del component nacional català per l’espanyol i, de retruc, la llengua catalana per la castellana. Aquesta pràctica és present també en alguns sectors de l’independentisme pragmàtic, entestats a minoritzar l’ús del català no emprant-lo i a substituir-lo pel castellà, públicament. Em sembla d’una irresponsabilitat política enorme, més que res perquè la meva noció de ser d’esquerres més aviat consistia a col·locar-se al costat del feble i oprimit, però no pas a fer la gara-gara al fort i opressor. De la mateixa manera que no és cert que els immigrants espanyols arribessin aquí amb les mans buides, ja que venien amb una llengua i una cultura, no ho és tampoc que la nostra identitat nacional pugui ser qualsevol cosa excepte allò que faci flaire de català. Ni tampoc que és més progressista, cosmopolita i modern el que es vehicula en castellà que en català. Al final, pot resultar que construïm un estat fantàstic, amb plenitud de drets socials, qualitat de vida material i democràcia participativa, però sense cap contingut nacional català. Altrament dit, que caient en el parany etern –“lo catalán, cosa de la burguesía”– acabem aconseguint una independència sense nació, edificada sobre el no-res nacional o, més clarament, sobre la identitat nacional espanyola, és a dir, dos estats espanyols independents, l’un al costat de l’altre. Sincerament, em pensava que això nostre anava de tota una altra cosa…”

Post Scriptum, 1 de novembre del 2021.

Joan Ramon Resina publicà ahir a Vilaweb aqueixa reflexió: “Independència per a què?”, de la qual val la pena reproduir aqueix paràgraf: “Preguntar ara “per a què la independència?” és avançar encara més en la desconstrucció d’aquell moment transcendent, és negar la realitat del que s’esdevingué, és cegar-se al miracle històric i referir la llibertat a l’escatologia de les coses que no sabem. I puix que no les sabem, cal preguntar a viva veu què són i per a què serveixen, per a què les volem i què n’hem de fer. La por de la llibertat és un factor psicològic amb enormes conseqüències polítiques. Es comença condicionant-la com a possibilitat i s’acaba negant-la com a finalitat, convertint-la en mitjà per a una cosa diferent.”

Post Scriptum, 19 de novembre del 2021.

Comparteixo plenament l’anàlisi d’Ot Bou, abans d’ahir a Vilaweb, “Saber per què cremen les flames”, del qual val la pena extreure’n aqueix paràgraf: “El problema d’avui de l’independentisme és que no es fonamenta sobre propostes descolonials, en contra de l’ocupació, ni en un nacionalisme nítid que apuntalaria la legitimitat que tenim de cremar un contenidor o de paralitzar un aeroport. I és això que ara ens ha dut fins a l’estancament. El problema no és que no sapiguem cap on fer el pas següent, sinó que una bona part del moviment no sap per què l’ha de fer, ni amb quin dret. A l’independentisme li ha passat que s’ha begut l’enteniment dels altres. Si l’independentisme s’ha cregut la retòrica espanyola sobre la seva violència és perquè molt abans s’ha cregut la retòrica espanyola sobre la seva legitimitat, perquè no tenia ben estructurades les explicacions que es donava a ell mateix.”

Post Scriptum, 7 de maig del 2022.

Francesc Abad, al seu bloc “Dies de fúria”, escrigué el proppassat 18 de març: “En aquests moments, propiciat pel triomf electoral d’ERC a les darreres eleccions, amb la pinça amb CUP i Comuns sobre Junts, tenim al davant un Parlament i un Govern vergonyosament presoners dels tòpics del políticament correcte, amb una buidor argumental i discursiva que gela la sang. Tot això de la transformació democràtica, feminista, social i verda d’aquest govern “republicà” és en si mateix una trampa que ens fem a nosaltres mateixos. Si es poden fer totes aquestes transformacions, per a què la independència ?”.

Post Scriptum, 14 de juny del 2022.

Ot Bou retratava ahir a Vilaweb “L’antifeixisme frustrat contra els molins de vent”, que torna afer córrer la brama segons la qual “la independència de Catalunya no és la finalitat en sí mateixa sinó l’eina per ser més demòcrates, més iguals, més lliures. El feixisme nostrat s’apropia del discurs i situa la independència com a objectiu a canvi de renunciar a la democràcia, a la igualtat i a la llibertat.” Com diu Bou: “L’antifeixisme d’Esquerra i de la CUP ­–i del sector més progressista de Junts– és un combat retòric contra un molí de vent. És una pura afectació per a dibuixar un rival moral que en realitat no existeix, a fi i efecte de sentir-se dignes de la grandiloqüència que volen gastar, del cim de l’ètica des d’on es frisen per alliçonar. La línia vermella que tracen avui, encesos i gallards, contra uns ultres del seu bàndol que no van passar del 0,18% a les últimes eleccions és la línia que no han sabut traçar contra la repressió espanyola.

Han deixat el país a l’estacada mentre Madrid en corcava la sobirania i n’escurçava l’espai per a la democràcia i la llibertat d’expressió, mentre ells mateixos adoptaven el relat espanyol i procuraven que passéssim per l’embut, l’embut real, però el que sí que no toleraran són els deliris de quatre gats. Primer han malmès la idea de la independència perquè no hi amarri ningú ni un bocí d’esperança, i ara s’afanyen a posar-hi condicions: “Si és amb aquests, la independència no la vull.” Amb aquests, quins? Cobreixen de moralisme la seva desídia, la seva renúncia, la seva incompareixença.”

Post Scriptum, 24 de maig del 2023.

Assumpció Maresma entrevista Salvador Cardús a Vilaweb: Vist des d’ara, per què la voleu la independència?
—Per una qüestió de dignitat, per un projecte de país de futur, per a poder decidir per nosaltres mateixos sense saber què decidirem. Nosaltres som una nació i tenim el dret de prendre les nostres decisions. Vull tenir veu al món, vull tenir veu internacional. Hi ha qui diu que per a ser un país d’esquerres. Però jo què sé què votaran els meus néts, potser voten una cosa conservadora! Així i tot, que puguin votar, això vull. No vull la independència per a tenir un determinat model de país.

  1. Et contradius quan parles de construcció nacional i a la vegada de supervivència de la nació. No es pot construir quelcom que ja existeix.
    Per altra banda els arguments que dones també són abstractes que significa poble sinó tribu.
    En cap moment el projecte es basa en contractualisme entre individus per validar una nova burocràcia, un monopoli de la violència, un estat, una república.
    Tampoc enfoques el concepte nació de la manera il·lustrada és a dir la nació es crea en el moment que es crea la república per un mètode contractual entre individus.
    Per tu i per la majoria la nació ja existeix, però quina nació, fins i tot alguns ho remunten a l’edat mitja, això en cap cas és una nació sinó un regne, una tribu.
    Per crear un nou estat no cal la preexistència de res senzillament la voluntat transformada en vots del vius, crea la república i la vegada la nació.
    Enfocar el tema en l’ancien régime, l’essencialisme, el volksgeist i el tribalisme és un error. Cal fer-ho des del contractualisme entre els vius.

    1. Segons tu, qualsevol agrupació d’individus es capaç de crear estats.
      En discrepo profundament.
      La voluntat és important, però sense arrel social i cultural és impossible una cohesió que mantingui un estat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!