Érem joves llavors.
La vida consistia en vestir
els somnis diaris de cotó de sucre,
posar noms amables a cada cosa.
A tothora ens creixien
els ulls i la sang.
Viure era ànsia infinita
i l’escorça dels arbres
vesunyava papallones.
No res tenia aspror de porrassa
ni el temps servia per amidar
la joia de ésser-hi.
Amb un safareig,
un niu de cadernera
i una embosta de rialles
teníem prou companatge
per aglapir la glòria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!