modesta opinió
Bloc de jpujolar
Bé, tot això ho he fet amb l’única esperança que el meu gest (i el d’altres companys) surti en alguna estadística del seguiment de la vaga, cosa que dubto. Ho dic perquè, per tota la resta, per mi serà un dia normal. Treballo per objectius i si avui no faig res l’únic que tindrà un problema seré jo mateix.
Estrictament parlant, és clar, hauria d’anar a l’empresa i renegociar els meus objectius atenent al fet que durant aquest any treballaré menys. El que passa és que anar a veure el meu cap (que em sembla que també fa vaga) per tal de negociar una reducció d’un 0,45% dels meus objectius és una tasca que supera les meves capacitats imaginatives (i això que la imaginació és una competència clau dins la meva feina). I més si tenim en compte que són objectius no expressables en termes numèrics (si no, encara es podria fer; per bé que dubto molt que la gent que actualment treballa per objectius quantificables renegociï la seva producció anual si-o-quan fa vaga de totes maneres).
Per tant, hauré de fer alhora de vaguista i d’esquirol, en definitiva, com la gran majoria d’autònoms del país. O com el botiguer que, al capdavall, acabarà venent el dia abans o l’endemà el que no ha venut el dia assenyalat. Sigui, en tot cas, aquest escrit per fer una crida a reflexionar sobre el sentit i el procediment de les vagues. Per a mi, té tot el sentit pressionar el govern perquè reconsideri on posa els recursos que té. Però en l’època en què la producció funcionava en base a l’industrialisme clàssic, suspendre el treball constituïa una bona mesura de pressió per a la direcció d’una empresa. Quan la gran majoria de la gent treballa en sectors en què, per dir-ho simplement, es va fent la feina que toca, fer vaga constitueix més aviat una mena d’autogol una mica estrany per al treballador.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les retallades que sofrim d’aquests i anteriors governs no és austeritat per la senzilla raó que els diners estatals que s’escatimen a ensenyança, sanitat i afers socials s’aboquen a “reflotar” [una pregunta: algú es creu que els bancs estan en crisi?] bancs, s’utilitzen per pagar sous vitalicis a politics, es financien partits polítics, sindicats, organitzacions empresarials, fundacions i a l’Eglésia catòlica romana (ECAR).
No és austeritat per la senzilla raó que mentre augmenten els impostos a les capes socials de sota, a les de dalt no se les toca ni un pèl; que mentre l’Estat retalla en quotes vitals per la gent, deixa fora del pagament de l’IBI a una sèrie d’organitzacions i institucions (ECAR, seus de partits, sindicats i organitzacions empresarials) que viuen del “cuento”, a raó de privilegis.
No és austeritat per la senzilla raó que tampoc és auster aquell pare de família -putero- que quan es trova que el seu sou ha minvat, enlloc de deixar d’anar de putes deixa de comprar aliments pel sustent propi i de la família.
Pel que veig, poca gent està d’acord amb això que he exposat.
També sóc partidari que, mentre no hi hagi un control extricte i sèver de les finances públiques i privades, l’Estat del “Reino de España” no rebi ni un centim més de la UE… La raó? Doncs que de ben segur aquests diners aniran abocats a mans privades amigues i/o a les institucions i organitzacions abans esmentades.
Pel que fa a la vaga “antiausteritat”, jo no la secundarè pas. Tinc una feina que, per a mi, és un privilegi. Amb la meva feina dono einas a la gent per canviar ella mateixa la seva vida a una de millor. Que s’autogestioni. Que no tingui por de fer-se responsable dels seus actes. Que la seva consciència no sigui presonera de la representativitis i de la deixadesa de les responsabilitats d’un mateix.
Pel que fa a lluitar contra el govern, jo cada dia lluito a la meva manera contra aquest estat de coses (incloent-hi els diferents governs, no sols el del PP. Que aqui sembla que el Mas sigui el Mèsies i el Rubalcaba el Salvador).
Atentament