Aquesta setmana ha arribat a Catalunya el llibre que recull les narracions guanyadores de la setena edició del premi literari ?Tirant Lo Blanc? que des de fa set anys convoca l?Orfeó Català de Mèxic. El llibre, que s?encapçala amb un pròleg de Xavier Torroja, president d?aquesta entitat, inclou dues narracions en català i tres en
Sense voler has trepitjat mai un cargol? i t’ha sabut greu? Si les respostes són afirmatives, agafa-t’ho bé, que vol dir que ets humà. Has acompanyat mai amb aplaudiments entusiastes la mort d’un brau al mig d’una plaça embolicada de banderes espanyoles? Sí? Aleshores, fes-t’ho mirar, que tot fa l’efecte que ets un inhumà molt
Una de les similituds entre el País Valencià i una samfaina és que en tots dos hi ha de tot. I una de les diferències és que en el plat tot és bo i en el país de llengua catalana que hi ha més al sud, hi ha coses de tant mal pair que no
És clar que tothom s’ha de guanyar la vida com bonament pugui. És clar que dins la selva capitalista qui més qui menys destrossa a cops de ganivet l’harmonia de les heures salvatges per fer-se un pas airós. És clar que enmig d’una societat competitiva no existeixen miraments… Però d’aquí a invertir els papers entre
Avui dia ja gairebé ni se’n parla, però en el seu moment es va convertir en el centre d’una de les controvèrsies socials i polítiques més enceses de tota la història del meu poble. La bassa de Capellades, que molts i moltes segur que coneixeu -si és que mai heu visitat el Museu Molí Paperer-
Una vegada hi havia una rateta que escombrava una escaleta. Però no era seva. Només hi feinejava a canvi de quatre trossets de formatge amb la il·lusió que algun dia tindria prou estalvis per poder-se comprar un cau de propietat. Mentrestant però, vivia a casa dels seus pares, a l?altre cantó de la claveguera. Un
Acostumats com estem des de l?Anoia i també des qualsevol part del país que no sigui la capital, a conèixer de primera mà i abastament les notícies televisives que tenen a veure amb la gran ciutat i poc amb la resta de ciutats i de pobles de la nostra geografia particular, per un dia fem
Diguem-ho sense pèls a la llengua i sense pudors al nas. Des de fa molts anys creua la comarca una claveguera al descobert que es diu Anoia. Que neix més amunt de Calaf i que a Martorell s’afegeix a una altra, encara més gran i pudent, que es diu Llobregat. I tenim unes depuradores que
Per molt que ens robin una hora de la nit de dissabte i que després els dies s?allarguin cada vegada amb més ganes, ja hi ha poques coses que puguin arribar a sorprendre?ns. La següent història està basada en fets reals i qualsevol semblança amb una mentida és una pura semblança. Hi havia una vegada
Dimecres passat la selecció andorrana de futbol va jugar un partit oficial i com a local a l’estadi Lluís Companys de Barcelona -aquell que la capital catalana va abandonar durant dècades fins que abans de 1992 li va treure el llustre per quedar bé amb el món olímpic-. Amb Andorra compartim la llengua pròpia dels
La UNAM (Universitat Nacional Autònoma de Mèxic), un dels centres de referència a tot el món pel que fa als estudis superiors -i no ho dic jo sinó un rànquing d’universitats que ha publicat "The Times", que situa aquesta universitat pública mexicana per davant d’altres com ara la Complutense de Madrid-, està sent objecte d’una
Una temporadeta de repòs, com la que s’apropa amb un rerefons religiós, et permet recarregar bateries en mil i un sentits. Unes setmanes de desconnexió de tot allò que t’estressa, et permet carregar tant les piles que al final una mica més i enyores l’estrès. I la perspectiva d’uns anys et pot fer somriure a
Al nostre país, la tasca docent és del tot menys avorrida. Si a la inestabilitat de moltes plantilles de professorat li afegim les contínues baixes i substitucions que es produeixen durant el curs i li sumem la renovació de molts alumnes d’un any cap a l’altre, hi ha poques raons per considerar que és una
No sé pas si calen gaires paraules. Un dia de fa uns quants anys vaig descobrir aquesta pintada en una paret de Benifaió (La Ribera), i no em vaig poder estar de pensar que, fins i tot des de l’insult, sempre és bo remarcar la història. I la vinculació lingüística entre Catalunya i el País
Ho confesso. Cada any hi ha un moment que m?estristeixo en gran manera i que camino pel carrer amb el cor una mica encongit. No, no em refereixo pas al meu propi aniversari ni a cap crisi existencialista sobre si realment he aprofitat de debò el temps viscut fins ara o si m?hauria de dedicar