Joan Pinyol

Fa uns dies aquesta criatura singular de nom Wert que timoneja les armes de destrucció massiva contra la Llei d’immersió lingüística a Catalunya, va assistir a la Comisión consultiva nacional de asuntos taurinos juntament amb els representants de les comunitats encara autònomes de l’Estat espanyol, a més de delegats de la Unión de Toreros, de la Real Federación de Tauromaquia, del Consejo General de Veterinarios de España, de la Unión de Banderilleros i de  la Unión de Ganaderos y Criadores de Toros de Lidia. Quina llàstima haver-me-la perdut i no haver-me assegut al costat del ministro de Educación. Li hauria reconegut l’habilitat de fer desaparèixer, darrera aquell somriure de cigronet madur, la matèria de Literatura Catalana de les que s’ofertaran al meu país quan s’apliqui la seva llei educativa (això si és que aleshores encara formem part d’aquesta cosa inventada i artificial que anomenen Espanya i que defensen a tota ultrança els ultranacionalistes espanyols que la governen amb majoria absoluta). I li hauria subratllat que ara que estem de vaques grasses, que amb prou feines hi ha atur, que no es para de generar ocupació -sobretot juvenil-, que s’ha tornat a inflar la bombolla immobiliària, que un encofrador cobra tres vegades més que un trist funcionari docent, que l’ànim de la gent és esplèndid i que la cultura no havia estat mai tan ben considerada per la societat, dediqui els seus esforços a la protecció de la Fiesta Nacional, que aquesta sí que és acollidora i ens fa quedar bé nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.
En aquella Comisión consultiva es va anunciar que el Ministerio de Cultura posarà ben aviat en marxa un Plan de Fomento y Protección de la Tauromaquia a fi d’accelerar el seu reconeixement com a “Bé d’Interès Cultural”. I és que no podria ser d’una altra manera. Maten les indústries culturals amb un IVA projectat a esferes gairebé inassolibles, encareixen l’accés de la classe mitjana a ofertes teatrals i musicals, fulminen les editorials de mida humana que millor tracten els autors, esquerden el moll de l’os de la sanitat i de l’educació públiques però el que no faran mai és matar la Fiesta, que és d’una idiosincràcia espanyola que no admet discussions, i que corri la sang!
Sospito que al llarg de la seva vida el ministre Wert només ha tingut accés a un parell de versos rimats. El primer acabava en “cultura” i el segon finava amb la paraula “tortura” i els ha fos de molt cruel manera, com si fossin sinònims. Sinó no s’explicaria que ell, i tots els bèsties que, com ell, defensen un espectacle tan incivilitzat, inhumà, cruel i despietat com les corridas de toros busquin raons dins el bagul de la irracionalitat per sostenir un espectacle macabre que posa fi a una vida animal al servei d’uns plaers tan bàrbars.
El 5 de març de 1937, el dibuixant gràfic Kalders (sí, sí, l’autor de les Cròniques de la veritat oculta en versió gràfica) va publicar un acudit en què apareixia un toro al costat d’un cartell que feia públic un eslògan popular i que venia a dir que qualsevol persona que tingués a casa algun tipus d’armament l’havia de lliurar perquè pogués ser enviat al front de batalla. L’eslògan coincidia amb el títol d’aquest article i al costat del cartell, el toro deixava anar : Que n’estan d’endarrerits, els homes! No en fa pas poc de temps que ho tenim resolt això nosaltres!. Sí, toro de 1937, sí. L’any 2013 els homes continuen igual o encara més endarrerits. Amb ments sanguinàries en els governs estatals, capaces d’invertir milions d’euros per veure-us morir en places públiques mentre claven l’estocada a altres serveis públics, és evident que, com també deia Calders, l’home no ve del mico, més aviat se n’hi va. I aquí queda un ridícul europeu més. Marxem d’una vegada!

Joan Pinyol