Entre Mèxic i Catalunya

Segons paraules de Martí Soler, director literari de l’editorial mexicana més
prestigiosa, de la presència de la Cultura Catalana a la Fira del Llibre de
Guadalajara de Mèxic ?que es va vendre com un gran què per a la nostra
singularitat cultural en l’època de Caterina Mieras?, no en queda pràcticament
res, només els llibres que es van fer a propòsit de l’esdeveniment, entre altres
raons perquè es van concentrar tots els diners i els esforços en aquells dies i
després no hi ha hagut cap mena de continuïtat entre les cultures catalana i
mexicana.

La veritat és que no m’estranya gens ni mica, perquè en matèria cultural a
Catalunya acostumem a funcionar a la manera dels petards, amb una celeritat i
una constància que no duren ni cinc segons mal comptats. I a la Fira de
Frankfurt, que ens convertirà en la molla del món durant uns mesos, auguro que
passarà tres quarts del mateix. Hi enviarem les quatre patums literàries de
sempre, per uns dies ens creurem que la cosa és singular i fenomenal a parts
iguals i després tal dia farà un any.

Però ara tornem a Mèxic. Us asseguro que les relacions literàries amb aquest
país, l’Orfeó Català del qual l’any passat va celebrar el centenari, es mantenen
constants a altres ritmes, més modestos, lluny de les subvencions oficials de la
Generalitat i sense els bombos diaris dels grans mitjans de comunicació. També
ho explicaré a velocitat de petard. Des de fa més d’un any que tinc l’honor de
presidir l’AETLBC (Associació d’Escriptors Tirant Lo Blanc de Catalunya), una
entitat literària homònima a les que existeixen a Mèxic al voltant de l’Orfeó
Català, que manté contactes amb escriptors d’allí i que, entre altres
iniciatives, és a punt de publicar el primer recull de relats titulat Voltant
per Mèxic
?format per narracions ambientades per Mèxic com a resposta
literària al recull Voltant per Catalunya, escrit per escriptors mexicans
sobre la base del que recorden del nostre país.

Doncs bé, com que em fa tot l’efecte que quan publiquem el nostre primer
recull ens costarà déu i ajuda fer-nos sentir públicament dins els suplements de
cultura de casa nostra, i com que molt em temo que els nostres responsables
culturals hi mostraran un interès més aviat escàs, aprofito l’avinentesa per subratllar que, al marge dels
grans muntatges culturals, hi ha i hi continuarà havent sempre diverses
expressions que, tot i que no se les consideri en el que consideraria una justa
mesura, són sempre més que les grans fires que un dia el vent s’endugué.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *