Josep Puigvert i Coll

L’assassinat del que havia estat primer ministre libanès, Rafiq Hariri, va provocar un buit de poder que va consolidar les milícies d’Hezbol.là a l’hora de tenir el control del sud del Líban, la zona xiíta del país.

Aquest rearmament, el perill que suposava per a Israel, amb l’afegit dels actes contra l’exèrcit israelí i, posteriorment, dels llançaments indiscriminats de míssils contra les poblacions israelianes, van procar una resposta per part de l’exèrcit israelià molt contundent i, tot i que els seus atacs en la majoria dels casos no eren indiscriminats, sino que responien a les informacions que tenien sobre on es trobaven les milícies xiítes, no deixava de ser una resposta desproporcionada i, en definitiva, poc diplomàtica.

El resultat va ser un desastre pel Líban, un país que ja s’estava recuperant econòmicament dels efectes de la seva guerra civil. El sector turístic, que era el que l’havia portat a uns certs nivells de recuperació, va quedar molt tocat. Les crítiques a la poca cura del govern israelià van ser generals a l’europa, diem-ne, afrancesada, però destacant-ne sobremanera el messies Zapatero, el nou Sant Vicenç Ferrer del progressisme internacional (fins i tot a França li diuen Zapatera a la candidata socialista Ségolène Royal) i, al darrera d’aquest, tota la seva troupe mediàtica (que és una majoria aclaparadora de mitjans i periodistes).

Si anem a l’arrel, per tant, ens adonarem que, de fet, aquest conflicte en concret va tenir el seu orígen en l’assassinat de Rafiq Hariri. I quan ja semblava que la situació s’estava estabilitzant Hezbol.là ha tornat a fer de les seves (Hezbol.là, el govern de Síria, o ambdòs). Han assassinat el successor de Hariri, Pierre Gemayel, i han tornat a ressonar els tambors de venjança i d’inestabilitat al Líban.

Però tot això (que és una interpretació dels fets, faltaria més) no és el que més m’agradaria destacar. El que voldria remarcar és el poc nivell de tractament informatiu que té aquesta notícia entre la majoria dels mitjans espanyols (catalans inclosos, que per això ja són tots bons espanyolets), incomparable amb el tractament que tindria, per exemple, una incursió de l’exèrcit israelià al sud del Líban. I, a més, tractant-se la notícia de forma fastigosament imparcial, innòcua, quan les actuacions d’Israel van acompanyades de dotzenes d’adjectius qualificatius.

Bé, només volia dir-ho. No m’agrada que els dolents siguin sempre els mateixos. Res ni ningú és bo o dolent per definició. Però em fa l’efecte que, quan es parla del Pròxim Orient, es vol simplificar de forma conscient, presentant Israel com el dolent, i la resta com els bons. I, a més, crec que en tot això hi pesa més la fòbia als Estats Units que al propi estat d’Israel.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!