Josep Puigvert i Coll

Carod és el titular per ERC del Departament de la Vicepresidència. Les seves atribucions en promoció exterior exclouen de fet la política exterior de la Generalitat, ja que aquesta està inclosa al Departament de la Presidència. Les atribucions que té en política lingüística estan totalment desdibuixades pel fet que el compliment de la llei en matèria lingüistíca està en mans del Departament d’Economia i Finances, ja que aquest controla tot el relacionat amb consum i els drets dels consumidors. Funcions pràctiques d’en Carod? Poder real? control de les delegacions territorials: o sigui: control de subvencions, préstecs i inversions als ajuntaments, especialment importants en els ajuntaments petits. Objectiu? implantació territorial en base a aquest poder i, en conseqüència, desplaçament de CiU de la majoria dels ajuntaments a les pròximes eleccions. Altres quotes de poder: esport (objectiu : momificar les seleccions catalanes perquè això no és més que una patata calenta que li passa en Montilla, ja que la legalitat vigent no permet l’actuació de les seleccions catalanes enlloc sense el suport del govern de l’estat espanyol) i Afers religiosos (objectiu : guanyar adeptes entre els imams a base de repartir calés i concedir-los-hi propostes antiliberals -en el sentit de llibertat individual, no en sentit econòmic- i antioccidentals). 

Capdevila és la titular per ERC del Departament d’Acció Social i Ciutadania. Totes les seves competències en Serveis socials, dones, joventut, gent gran, famílies, immigració, gais, …. estan condicionades pel fet que la Secretaria General de la Presidència controla les relacions exteriors (amb el que s’invalida la possibilitat de controlar o gestionar la contractació en orígen; els fluxos migratoris) i també s’ha guardat el Programa per al Col.lectiu Gai, Lesbianes i Transexuals (que són molts vots i molt lleials a l’esquerra socialista que els ha formalitzat els seus drets a tot l’estat espanyol).

Tresserras és el titular per ERC de Cultura i Mijans de Comunicació. Promoció i difusió cultural, patrimoni, arxius i museus (hi confio i, com que importa a poca gent, els socialistes també li donen carta blanca). Foment de les indústries culturals (foment: promoure o protegir les activitats dels particulars en matèria cultural. Per tant, la seva tasca estarà en funció de la qualitat i quantitat d’activitats que provinguin de la societat civil i, en aquest sentit, no se li podrà carregar tota la responsabilitat d’una societat que està en una greu crisi cultural deguda en gran mesura a la seva situació política), regulació dels mitjans públics (una altra patata calenta que en cap cas serà ben valorada per la opinió pública). Remarcar que la part de Comunicació de l’acció del Govern se la queda el Departament de Presidència, així com la Secretaria de Presidència es queda la Direcció General de Difusió Corporativa ( subvencions en forma d’adquisició de diaris, publicitat institucional a diaris de diferents formats, etc… o sigui: control efectiu o, com a mínim, condicionament dels mitjans de comunicació privats).

Puigcercòs és el membre d’ERC al Departament de Governació i Administracions Públiques. Les competències són les d’assistència i cooperació amb el món local a Catalunya (Complement al poder de control envers els Ajuntaments que tenen les diferents delegacions en forma de subvencions, préstecs, inversions, etc..), funció pública, organització i modernització de l’Administració (Funcionaris = vots segurs; +funcionaris = +vots segurs), processos electorals, gestió de la xarxa d’equipaments cívics i socials. Telecomunicacions. Suport a entitats i voluntariat (Control de diners que han d’anar a aquestes entitats pseudo-civils que, en el fons, només pretenen ser vivers de vots a canvi de calés i que s’adapten als colors del govern com els camaleons).

La meva conclusió: Montilla no ha deixat més poder del que ha volgut ell en mans d’ERC, però és que no crec que ERC, en el fons, ho volgués. Queda clar com l’àigua que ERC està al govern de la Generalitat per a atacar la supremacia de CiU als ajuntaments, especialment els que no són del cinturó ja que, en ser ajuntaments més petits, es pot condicionar millor la creació de les llistes (això ara és una mica just, però tindrà més efecte a les properes municipals). També, el fet que els pactes dels tres partits autoanomenats d’esquerres siguin automàtics en la majoria dels ajuntaments en què siguin necessaris, farà que CiU desaparegui de molts ajuntaments mitjans. 

Catalunya vol ser el paradís del socialisme, de la socialdemocràcia extrema. I ara això és molt a prop. A CiU li esperen uns anys molt dolents, potser determinants per a la seva supervivència. Però al nacionalisme català ja no li quedarà més que la hibernació. És l’hora de l’independentisme no nacionalista. Del suc de taronja sense taronja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!