Josep Puigvert i Coll

No vaig poder assistir a l’Assamblea General constituent de Reagrupament Independentista el passat dissabte, a causa de la meva feina. De tota manera, crec que estic informat de forma suficient sobre la naturalesa d’aquesta nova formació, donat que vaig anar a la primera reunió de Reagrupament del Baix Empordà i també vaig assistir a l’acte de presentació de la formació que va fer el Sr. Carretero a Palafrugell. Pertanyo a Reagrupament i en pago la quota.

Sóc un simple mini-empresari que viu de les engrunes del nostre malmès sector turístic que, d’altra banda, és de les poques potencialitats tangibles de què disposem. Podria començar a fer una disertació sobre la mala regulació (compte! no dic poca, sino mala…) d’aquest sector, sobre el mínim marge que no et permet de cap manera (vull dir ni volent fer-ho) pagar uns sous correctes als treballadors, sobre la degradació de les nostres zones turístiques,… però no paga la pena. El nostre país és això i molt més, tot i que també és això.

Catalunya necessita una sacsejada. No podem continuar movent-nos pel país, anant a treballar, a portar la mainada a l’escola o al partit de futbol, i fer veure que la situació és idíl.lica o, si més no, suportable. Les nostres empreses, els nostres llocs de treball, els nostre sistema educatiu, el nostre sistema sanitari, estan en una situació tremendament delicada. Les empreses rendibles no poden accedir amb facilitat als crèdits necessaris per a efectuar les inversions degut a l’enorme descapitalització de l’estat espanyol. Els projectes s’han de guardar als calaixos, quan el que haurien de fer és materialitzar-se per a crear noves empreses i nous llocs de treball. Pertànyer a l’estat espanyol és allargar la incertesa, com a mínim, i baixar alguns nivells en l’escala del nivell de vida de tots els països del Món, en el pitjor dels casos. La situació d’incertesa actual pot derivar en una decadència en el futur si no es prenen les decissions adequades. La incertesa provoca por i la por no et deixa pendre les millors decissions. Però la incertesa també conté oportunitats, i només ens cal saber-les veure.

Reagrupament Independentista és una eina. Un partit que només servirà per arribar a la proclamació de l’Estat Català (recordo que això es pot fer de moltes maneres, però un estat és un estat, i tant és un estat Texas com Finlàndia, com Cuba o Alemanya). El que no pot passar és que passin les oportunitats i no poder tenir la opció d’escollir-les.  Un estat permet pendre les decissions: les correctes i les errònies. I a Catalunya li cal tenir un estat. La formulació de les comunitats autònomes no és vàlida, ja que només permeten la descentralització administrativa, això vol dir: uns altres (en aquest cas, el govern i el parlament de Madrid) prenen la decissió i tu et limites a administrar la situació un cop presa aquesta decissió. Però les necessitats, la visió del Món, la predisposició, el sistema de valors, i molts altres factors són molt diferents des del punt de vista català que des del punt de vista castellà (o espanyol). Per això hem de poder aplicar el nostre punt de vista en la presa de les decissions. O això, o acceptem la visió hispanocèntrica de la situació i la fem nostra (això, segons les previsions dels organismes econòmics més importants, comportarà allargar aquesta situació de crisi i encara més la d’incertesa: cal tenir-ho en compte abans de pendre la decissió).

Reagrupament ens dóna la oportunitat de triar què volem, i de canviar les regles del joc, que actualment estan desfaçades i manipulades. M’agradaria observar en aquest punt que, passi el que passi, els espanyols també s’haurien de replantejar l’adaptació d’aquestes regles del joc, però en tot cas això hauria de ser una decissió a pendre per ells. I pot ser que sigui només Reagrupament el que ho faci, però també pot ser que ho faci amb la col.laboració dels diferents partits catalanocèntrics, especialment CDC, que és el que té un major número d’independentistes a les seves files, però sense oblidar a ERC, ICV, les CUP i UDC. Fins i tot, m’atreviria a afirmar que alguns membres del PSC podrien col.laborar, però en aquest tipus d’organitzacions polítiques el que marca la pauta és la direcció, i per això no els compto. Pot ser que sigui Artur Mas qui proclami la independència, però això no serà així sense el sacseig previ de Reagrupament.

I finalment, ens cal fer arribar el missatge. El Sr. Carretero és capaç de convèncer perfectament la gent propera al catalanisme. Fins i tot, a d’altres tipus de votants. Ara bé, si el Sr. Laporta s’afegeix al projecte serà decissiu per a fer que el missatge arribi a l’electorat aliè al catalanisme, que d’altra banda és tant català com l’altre electorat. El Sr. Laporta pot anar a fer un miting a Cornellà o a Badia del Vallès i, com a mínim, se l’escoltaran. Hem de fer que el màxim de gent possible escolti el nostre missatge, perquè tenim la raó de la nostra banda (he dit la raó, no la legalitat, de moment. Ho dic perquè és l’argument redundant dels espanyolistes).

Bàsicament, la idea és: o ara o mai.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!