Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

1 de maig de 2006
Sense categoria
7 comentaris

Una recança infinita


Una esperança desfeta,

una recança infinita.
I una pàtria tan petita

que la somio sencera.
Pere Quart, 1939

Una esperança desfeta. El 18 de febrer el poble català amb respondre amb gran enteresa a la negativa de l’Estat Espanyol a la proposta d’Estatut aprovada pel 90 % del Parlament català. Era també la resposta al pacte de la indignitat entre Rodríguez Zapatero, que faltava a la seva promesa solemne, i Artur Mas, que es doblegava a les pressions de l’oligarquia catalana, esporuguida per la brutal campanya del Partit Popular. Els centenars de milers de persones que van expressar el seu rebuig al carrer assenyalaven el nivell ascendent de la consciència nacional. La sensació de força de la manifestació del 18 de febrer obria una gran esperança de futur: un moviment d’entitats es mobilitzava i Esquerra Republicana li donava suport.

Però la unitat només era aparent, perquè persistien diferències que han acabat malbaratant el camí iniciat. El conjunt del sobiranisme no té una estratègia a llarg termini ben establerta. Fa anys que va optar per la via democràtica, però no té un model clar. Per això oscil·la entre, per un costat, la línia dels polítics que titllen de testimonial tota estratègia que qüestioni les institucions establertes per la Constitució de 1978; asseguren que una política d’aquest tipus no serà seguida per la majoria de l’electorat que consideren conformista; i prioritzen la permanència en el Govern com a via per incrementar la implantació electoral, fins arribar al gran dia de la majoria absoluta. Per l’altra els que sostenim que és impossible assolir els nostres drets nacionals dins el marc constitucional de la monarquia postfranquista; que la mobilització popular és el camí per ampliar la base social i electoral del sobirania nacional i que els pactes de govern s’han de subordinar a la creació de la consciencia nacional. Ha estat impossible mantenir la unitat i la prova més evident és que ni Esquerra Republicana ni les entitats han estat capaces d’arribar a una posició unitària en el referèndum. Ara les forces polítiques espanyoles saben que el sobiranisme no és consistent, que se’l pot dividir i neutralitzar amb molta facilitat.

Una recança infinita. L’Estat Espanyol, com el 1939, té la força necessària per no

reconèixer-nos com a nació i per continuar l’espoli fiscal. És més té la força mediàtica i política per controlar els partits majoritaris que actuen a Catalunya i fer-los legitimar aquests abusos en el referèndum. D’aquí la recança infinita. Quan hauríem d’estar explicant als nostres conciutadans que no es pot votar “si” a la negació de que som una nació, que no es pot votar “si” a la continuació de l’espoli fiscal,, que no es pot votar “si” a passar el ribot al 90% del Parlament de Catalunya, haurem de dedicar els nostres esforços a explicar les nostres diferències i les subtileses entre el vot nul, el vot en blanc i el “no”.

La ferotge persecució del govern Aznar contra el nacionalisme català i contra els seus dirigents d’ERC i contra el tripartit fins el març de 2004, seguida per la campanya del PP contra l’Estatut va mantenir la unitat aparent del sobiranisme i va amagar les diferències d’estratègia i d’actitud. El Partit Popular va provocar la “tensió democràtica” entre l’Estat Espanyol i els catalans que l’estratègia rupturista veu imprescindible i va portar als 600.000 vots de les eleccions de 2003 i 2004. Però l’accés dels republicans al Govern de la Generalitat i el suport al Govern del PSOE va alterar totalment el panorama: ràpidament van quedar diàfanes les limitacions de l’acció de Govern dins dels límits de la Constitució de 1978 i el finançament de l’espoli. Només la promesa del nou Estatut justificava el suport al Partit Socialista.

Però quan l’Estatut ha estat retallat, quan el PSOE no ha complert les seves promeses i a més ha pactat amb CiU, totes les contradiccions acumulades han esclatat. S’imposava constatar que “l’aposta estratègica” pel pacte amb el PSC i amb el PSOE havia fracassat. Calia decidir-se per portar el poble català a votar “no”, a forçar la convocatòria d’eleccions anticipades i a retirar el suport al “Presidente” mentider. Si des del 18 de febrer s’hagués mantingut aquesta posició avui el triomf del “no” al referèndum seria possible i la consciència nacional d’aquest país hauria fet un pas de gegant.

Però el tacticisme exagerat de la direcció d’ERC, va optar per perdre el temps, dilatant la decisió amb l’excusa de poder introduir alguna modificació en el Senat. Estava dividida i esporuguida amb la perspectiva de perdre el poder a curt termini, encara que podria portar a un triomf com el de l’any 1931 al cap de quatre anys, Al final la decisió de l’Executiva d’ERC del 27 d’abril intentant ser salomònica ha resultat esperpèntica.

Una pàtria tant petita. La divisió en el moviment sobiranista davant del referèndum seria una anècdota si no ens trobéssim en una situació tant greu de fragilitat nacional: només cal veure la situació de la llengua catalana entre els joves, la desvertebració creixent de la nostra societat, la implantació de la “cultura del màrqueting” i de la societat de consum que arriba a casa nostra amb matriu espanyola. La majoria del nostre poble no és conscient de l’amenaça de desaparició que plana sobre la nostra nació; i és la consciència de la petitesa de la nostra pàtria la que ens pot abocar a un nombre creixent de gent a sacrificar-se i lluitar per la supervivència. Per això els partits i els mitjans de comunicació majoritaris sempre tenen actituds triomfalistes perquè aquesta visió de mena a la llei del mínim esforç, al “tant m’en fotisme”, a la desmobilització.

Que la somio sencera. El moviment del 18 de febrer ens va mostrar que les forces de l’statu-quo encara no havien aconseguit matar l’esperit de resistència del nostre poble. Potser no tant pels mèrits propis com per la feblesa de les alternatives. La desaparició del nostre esperit de resistència només significaria el triomf de personatges sinistres com Bono i Acebes, Zaplana i Guerra, Rajoy i Rodríguez Zapatero. La desaparició de la nostra identitat, llengua i cultura només suposaria la implantació definitiva de la cultura de masses, de la televisió escombraria, de l’edificació massiva dels paratges més bells de la nostra geografia, de la degradació cultural definitiva de les noves generacions. Per tant els sacrificis de la llarga marxa vers la ruptura no són només un imperatiu ètic i un somni, sinó una també esperança.

  1. L’anàlisi que fas és molt encertat i coincident amb el meu. Em sembla especialment adient l’ènfasi en el factor temps. Encara estem a temps de que en el Consell Nacional del dia 6, si les territorials fan la feina que no ha fet l’executiva, ERC es decanti definitivament pel NO (opció correcta).

    Però és ben cert que una part del mal ja estarà feta. La sensació de dubte, de que no hi havia un camí marcat, de que es jugava la carta oportunista d’assegurar la posició en el govern…, tot això serà difícil que molta gent s’ho tregui de sobre. Dius:

    Però quan l’Estatut ha estat retallat, quan el PSOE no ha complert les seves promeses i a més ha pactat amb CiU, totes les contradiccions acumulades han esclatat. S’imposava constatar que “l’aposta estratègica” pel pacte amb el PSC i amb el PSOE havia fracassat. Calia decidir-se per portar el poble català a votar “no”, a forçar la convocatòria d’eleccions anticipades i a retirar el suport al “Presidente” mentider. Si des del 18 de febrer s’hagués mantingut aquesta posició avui el triomf del “no” al referèndum seria possible i la consciència nacional d’aquest país hauria fet un pas de gegant.

    Era aleshores quan s’havia de donar el cop d’efecte, recolzat per la força que donava l’èxit de la manifestació. Ara tot és mol més difús.

    De tota manera, com he dit abans, encara som a temps de rectificar i recuperar parcialment la credibilitat.

    Salut.

  2. Joan Oliver, el gran poeta, grn vénia a la meua ciutat, impulsava a que li parlaren en valencià.

    Sempre ens  a de fotre eixe concepte que esbombden a tort i a dret, que en som petits.

    11 milions d’ànimes, en som pocs, i ara, escampats per tot el planeta i interconnetats, ¿som de deveres petits?. Resposta: ja els agradaria a moltes societats el que nosaltres gaudim a hores d’ara.

     Fotuts i petits érem quan tots els nacionalistes i sobiranistes cabien en un autobús als anys 50 i 60. I tanta faena que van fer-ne ¡¡¡¡¡¡.

    El que a hores d’ara no hi ha tenim és espenta,  esperit de jugar a guanyar i d’assoliment d’objectius.

    ¿Que a hores d’ara algú no creu que estem a tocar de la llibertat?. Estem a escassos 10, 20 o 30 anys. Sols cal confiar-hi en nosaltres mateixos.

      

  3. A Esquerra (abans ERC) i a la Plataforma pel Dret de Decidir (els ho vaig dir en l’assemblea que havien de "decidir" el vot i van sortir, com esquerra, per la tangent) el problema que hi ha no és del "sobiranisme" (eufemisme inventat per la Direcció d’ERC obeïnt a un interès contrari al que vol siginificar el mateix mot).
    El problema rau que en aquestes dues organitzacions, com en tantes entitats diverses, s’hi barregen regionalistes o autonomistes i independentistes. Mala barreja quan es tracta de mantnir-nos ferms en els postulats de reivindicació de la "sobirania": sempre guanyen els regionalistes espanyols (altrament dits "autonomistes").
    Per acabar d’adobar la confusió, hi ha també els independentistes "d’esquerres", que es fan dir EI (esquerra indpendentista). També hi ha entre ells regionalistes espanyols, encara que sembli mentida ho he comprovat al llarg de més de trenta anys: al alguns d’aquest se’ls en fot la independència de Catalunya, és més, d’amagatotis en són del tot contraris.
    Els de l’EI blasmen els "sobiranistes" i a l’inrevés. De tot plegat qui se n’aprofita són els espanyols i els francesos (i els botiflers que detenten càrrecs amb bon siu…).
    Fins que els independentistes (abans se’n deia separatistes) no ens traguem de sobre la pretensió de "sumar" les voluntats dels "autonomistes", i no ens traguem de sobre també la idea idiota que tots els independentistas "han de ser d’esquerres". no anirem mai enlloc.
    A partir d’aquestes dues premises, podem començar a treballar per aconseguir de convocar un Plebiscit per la Independència de Catalunya, votant sempre "Vull la Independència de Catalunya" en tots els referèndums que ens plantegin; si més no mentre es consideri il·legal que convoquem el nostre plebiscit.
    Per sort, això que se’n diu "el poble" cada dia ho té més clar això de la independència, malgrat la classe política entreguista, encaixista i espanyolista que ens ha tocat en sort.

  4. Sap que el País Valencià és la seua colònia castellano-manxega i el PSOE-PP del Gonzàlez, Guerra i Rodríguez Ibarra vol que Catalunya siga una colònia dirigida mediaticament i principalment des de l’Estat a Madrid

  5. Hola!

    El meu nom és Isa i estic al meu últim semestre a la UOC. Estic preparant el meu Treball Final de Carrera (TFC) sobre els blogs i necessitaria de la teva ajuda. M’agradaria comptar amb la teva col·laboració i que responguessis un qüestionari sobre els blogs i Internet que he allotjat al següent domini:

    http://www.icarreteroc.net

    Només et prendrà uns minutets i per mi és molt important, sense respostes no hi ha treball 🙁

    Un cop finalitzat, el treball serà publicat, tornaré a passar per dir-te on i l’adreça del teu blog sortirà a la llista de participants (si estàs d’acord).

    Moltes gràcies!!

    Isa

    ¡Hola!

    Mi nombre es Isa y estoy en mi último semestre en la UOC. Estoy preparando mi Trabajo Final de Carrera (TFC) sobre los blogs y necesitaría tu ayuda. Me gustaría contar con tu colaboración y que respondieras un cuestionario sobre los blogs e Internet que he alojado en el siguiente dominio:

    http://www.icarreteroc.net

    Sólo te ocupará unos minutos y para mí es muy importante, sin respuestas no hay trabajo 🙁

    Una vez finalizado, el trabajo será publicado. Volveré a pasar para decirte dónde y la dirección de tu blog saldrá en la lista de participantes (si estás de acuerdo).

    ¡Muchas gracias!

    Isa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!