Josep Pinyol

El 18 % de la població catalana i una de cada tres dones més grans de 65 viu sota el llindar de la riquesa; el 37 % de les llars catalanes no poden fer una setmana de vacances ni afrontar una despesa imprevista. Els mitjans de comunicació han reflectit aquest informe de IDESCAT, fet a partir de dades de INE, seguint una normativa europea. Uns mesos enrera va ser l’informe PISA el que va posar de manifest el baix nivell educatiu dels nostres joves, amb un percentatge del fracàs escolar proper al 30% que ens situava en els darrers llocs dels països de l’OCDE. No fa massa temps va ser un informe oficial sobre la situació de saturació urbanística i de degradació mediambiental de les comarques costaneres. De tant en tant aquests tipus d’informe que reflecteixen amb rigor estadístic la realitat de la nostra societat, trenquen la imatge esplendorosa que els dirigents polítics i els mitjans de comunicació estretament lligats a ells ofereixen del nostre país. En el telenotícies i els diaris predominen les notícies que parlen del creixement econòmic més alt d’Europa, de la creació de llocs de treball i de la baixada de l’atur, de les pujades de la borsa, dels grans beneficis de les grans empreses i de l’expansió internacional dels oligopolis espanyols. La dura realitat social de gran part del nostre país, de la gent normal i corrent, dels nostres veïns, és simplement invisible. O bé surt de forma caricaturesca en els ?oereality shows?.

El control dels mitjans de comunicació és un dels trets característics de la ?oeTransició? espanyola i la causant d’aquesta visió triomfalista de la nostra realitat. Si comparem l’evolució política i econòmica de Argentina, on es va produir una ruptura política i Xile, on es va produir una transició calcada de l’espanyola, constatarem que un dels trets essencials és el control dels mitjans de comunicació per part de l’establisment xilè, mentre que a Argentina els diaris, les televisions i les ràdios són molt més lliures, molt més crítiques amb el poder i es dediquen molt més al periodisme d’investigació. Aquests mitjans de comunicació argentins més lliures han comportat una societat amb conflictes més vius i més inestabilitat política, que ha acabat repercutint en l’economia. Xile, en canvi, té una imatge internacional de major estabilitat social i política, però fonamentada en la resignació de la major part de la població i de la invisiblitat mediàtica dels seus patiments.

La nació catalana és a Europa, allunyada dels paràmetres iberoamericans. Tanmateix viu sotmesa al control de l’opinió pública per part dels grans grups periodístics de l’oligarquia espanyola, formada al voltant de la monarquia constitucional. Aquesta submisió mediàtica és una de les causes de l’actual atonia del poble català. El progrés dels països europeus s’ha fonamentat en la combinació de la documentació més rigorosa sobre la realitat social amb la independència dels mitjans de comunicació. Recordem que l’informe d’IDESCAT sobre la pobresa parteix d’una directiva europea i que l’informe PISA sobre l’educació es fet per l’OCDE.

En el debat preelectoral actual és fa patent aquesta manca d’una informació rigorosa i contrastada sobre la nostra realitat social. Les peripècies del tripartir i la seva valoració i possible reedició, és a dir la política d’aliances per constituir el futur govern acaparen totes les cròniques periodístiques i totes les declaracions dels polítics. I els problemes bàsics del país com el 18% de la pobresa o el 30% del fracàs escolar, o la situació urbanística no entra en l’agenda dels partits polítics. Aquesta feblesa argumental és més que previsible en partits com CiU o el PSC-PSOE que han esdevingut simples màquines electorals i llistes d’espera de càrrecs, comandades per poderosos directors de campanya que es fan passar per grans especialistes en màrqueting polític, amb masters fets als Estats Units.

En aquest panorama és greu que Esquerra Republicana es deixi portar pel corrent general dels mitjans de comunicació constitucionalistes i les manifestacions dels seu dirigents pivotin al voltant de la formació del proper govern. És a dir que no sigui capaç de posar de combatre el triomfalisme dels partits del règim i de posar sobre la taula la dura realitat social, educativa, mediambiental, comunicativa i cultural del país. I no cal fer-ho omplint el seu discurs amb una visió tenebrosa i catastrofista del país, que és una manera fàcil i simplista d’enfervoritzar unes minories. Sinó que caldria partir de la visió d’una nació amenaçada de fractura en la cohesió social i en la identitat nacional, narcotitzada per la visió triomfalista imperant; però que, tanmateix encara té en el fons de la personalitat col·lectiva secular les forces ètiques i cíviques per construir un sol poble amb un nivell d’iniciativa econòmica, de cultura i de benestar social comparable als més avançats d’Europa.