L’ANC l’any 2012 va liderar un nou cicle de l’independentisme perquè va adoptar una novetat estratègica, la Declaració Unilateral d’Independència, vers la qual va atreure tots els partits catalans amb les seves accions. Per adonar-nos fins a quin punt els va arrossegar cal recordar que el President Artur Mas havia estat investit el 2010 gràcies a l’abstenció del PSC i havia aprovat els pressupostos de la Generalitat pactant amb el Partit Popular. La gran manifestació de l’Onze de Setembre d’aquell any no hauria portat molt lluny sense l’estratègia unilateral.
Ara ha de dotar-se d’una nova estratègia a mitjà termini perquè el cicle encetat amb l’Onze de Setembre de 2012 va assolir els seus límits amb les protestes extremes de fa un any contra els 100 anys de presó als nou dirigents democràtics catalans imposats pel Tribunal Suprem. El moviment popular va demostrar la seva potència: l’ANC mobilitzant tres columnes amb un total de mig milió de participant que durant una setmana van convergir vers Barcelona; Tsunami democràtic paralitzant l’aeroport i bloquejant la frontera amb la República francesa; els joves projectant la seva indignació als carrers. Però no va arrossegar els partits independentistes que van ser incapaços de pactar una declaració solemne de condemna de la sentència. No n’hi ha prou en denunciar-ho; cal analitzar perquè ha passat, mirar endavant i actualitzar la unilateralitat a la nova situació.
Assolir la majoria al Parlament per proclamar la República Catalana, la tasca de la primera fase del cicle, no era gens fàcil; tanmateix era un afer intern que només depenia dels catalans. En cinc anys les entitats sobiranistes havien tret els partits catalans de la rutina pactista de 2010 i els havien conduït a l’èpica de l’octubre de 2017. A partir de la proclamació de la República va engegar-se una fase nova en la qual cal saber quins passos cal fer per forçar l’Estat espanyol a admetre-la i a les potències internacionals a reconèixer-la.
L’independentisme ha avançat en cicles en els quals s’han retroalimentat l’activisme de les entitats cíviques amb la legitimitat guanyada a les urnes dels partits. Per relativitzar l’actual desconcert val la pena tenir present la seva història i el paper que hi han jugat les estratègies que s’han anat succeïnt. Així la primera proposta de Declaració Unilateral es va formular a la ponència «Redreçar l’estratègia per rellançar l’independentisme» (clicar l’enllaç per baixar-la) presentada a la Conferència Política d’ERC de l’any 2007 per Reagrupament. La majoria de militants d’ERC va votar-hi en contra i després Reagrupament ja com a partit no va entrar al Parlament el 2010; tanmateix l’estratègia que va introduir va anar guanyant adeptes. La meva participació en la seva redacció em va portar a escriure el llibre «Declaració Unilateral d’Independència» (clicar l’enllaç per baixar-lo). En el darrer capítol, ja l’any 2009, advertia que l’Estat espanyol no es comportaria com el canadenc o el britànic, sinó que usaria tots els recursos i les clavegueres de l’Estat contra l’independentisme.
Per entendre la successió de cicles cal subratllar que l’estratègia unilateral recollia els fruits del cicle anterior iniciat amb la creació de la Plataforma per al Dret a Decidir el desembre de 2005, per superar l’autonomisme de l’Estatut aprovat pel Parlament, tot i que encara no havia estat retallat. La campanya anticatalana a Espanya era brutal. Va convocar una manifestació amb el lema «Som una nació. Tenim dret a decidir», el dia 18 de febrer de 2006. El mes de gener Artur Mas, aleshores cap de l’oposició, va pactar la retallada de l’Estatut amb el President espanyol Rodríguez Zapatero, ambdós a l’esquena del President Maragall. Va ser la primera gran manifestació sobiranista amb 300.000 persones, sense el suport de cap partit. L’u de desembre de l’any següent la Plataforma pel Dret a Decidir va convocar una segona manifestació contra el dèficit d’infraestructures que va aplegar 700.000 manifestants. Al mateix temps la PDD va recollir 75.000 signatures a la petició al Parlament de demanar a l’Estat Espanyol el traspàs a Catalunya de la competència de la convocatòria de referèndums. Dins d’aquesta estratègia es va convocar la Consulta Popular sobre la Independència d’Arenys de Munt, punt d’arrencada de les diferents onades de consultes populars. També en aquest cicle es va produir la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya. El cicle pel Dret a Decidir es va portar a terme sense cap mena de complicitat ni d’ERC ni de CiU. Les Consultes Populars van arrossegar a molts militants dels partits, però la seva participació va ser a títol personal. Van ser les entitats sobiranistes i els grups locals els que van arrossegar els partits a la seva estratègia.
El cicle de la Declaració Unilateral va entrar en una segona fase a causa de la repressió espanyola. Tres anys de brutalitat policial i guerra judicial ens han fet constatar amb dolor i amargor la veritable naturalesa del Regne d’Espanya i la cínica «realpolitik» de la Unió Europea, excepte als seus tribunals. La «revolució dels somriures», els alegres i combatius «Onze de Setembre» s’han transmutat en la indignació i la ràbia davant la injustícia i la infàmia de l’abús de la força. Ara sabem que la segona Restauració borbònica mai accedirà a un referèndum d’autodeterminació, de la mateixa manera que la primera Restauració sempre es va negar a reconèixer l’autonomia de Catalunya. També sabem que la independència és més a prop gràcies a l’u d’octubre, al sacrifici dels empresonats, exiliats i encausats.
Però tot aquest sofriment pot haver estat inútil sense una estratègia que ompli de contingut la unilateralitat i la confrontació. Per fer-ho l’ANC hauria d’organitzar un debat a totes les Assemblees locals sobre els punts essencials d’una estratègia que sobrepassa el Full de Ruta anual. Aquesta estratègia ha de tenir present l’experiència de les nacions que han vençut Estats més poderosos que l’espanyol: l’Índia contra l’Imperi Britànic, les Repúbliques bàltiques contra l’URSS; o en un conflicte diferent l’African National Congress contra el règim de l’apartheid. També semblava que aquells pobles lluitaven contra un búnquer indestructible, però van acabar enderrocant-lo.
En una altra entrada exposaré les grans disjuntives estratègiques que caldria debatre. Si l’ANC elabora l’estratègia necessària, acabarà estirant els partits polítics i a la majoria dels ciutadans de Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!