El 13 de juny de 2006 el Comitè de Descolonització de les Nacions Unides, per unanimitat, va recomanar a l’Assemblea General que reafirmés el dret del poble de Puerto Rico a l’autodeterminació i la independència i que demanés als Estats Units l’acceleració del procés perquè els portoriquenys puguin exercir aquest dret. I això que des de l’any 1952 Puerto Rico té una constitució pròpia i s’han celebrat a l’illa tres plebiscits, els anys 1967, 1993 i 1998. En aquest darrer el 46’5 % dels votants van optar per convertir-se en un Estat més dels Estats Units, el 0’1 % volia mantenir la situació actual de Estat Lliure Associat, només el 2’5% volia la independència i el 50’3% no volia cap de les tres situacions anteriors. Els juristes que formen part del moviment sobiranista haurien d’estudiar atentament les resolucions de l’ONU sobre la descolonització dels pobles i països i molt particularment el cas de Puerto Rico. Entre els territoris que la ONU considera pendent de resoldre en el procés de descolonització hi ha Gibraltar, la situació de la qual prové de la Guerra de Successió, la mateixa de la batalla d’Almansa el 1707 i de la caiguda de Barcelona el 1714. Presentar el cas català com un cas de colonització sobta d’entrada, però la sorpresa desapareix quan es té present que el País Valencià, Catalunya i les Illes van ser ocupades, administrades com a regions militars, amb un Capità General com màxima autoritat, incorporades al Regne de Castella, convertit després en Regne d’Espanya, per dret de conquesta després d’una derrota bèl·lica.
La presentació del cas català al Comitè de Descolonització de l’ONU ha de ser una mida complementària del combat principal polític i de mobilització a portar a casa nostra i en el conflicte polític amb l’Estat Espanyol. Ha de ser una lluita col·lateral perquè no és realista esperar una ajuda efectiva de les instàncies internacionals. Però té una gran transcendència en les relacions amb les institucions espanyoles i amb la seva opinió pública: posa de manifest de manera solemne que el cas català no és un problema interior espanyol, un tema de correlació de forces entre partits polítics d’àmbit estatal o ?regional?. El conflicte català adoptaria la dimensió d’un problema nacional i colonial que cal resoldre aplicant la legislació internacional sobre el tema.
Amb aquesta perspectiva les institucions espanyoles ja no poden ser alhora ?jutge i part?. No podran decidir si Catalunya és o no una nació, com va fer en el debat de l’Estatut el Congrés i el Senat i ho farà el Tribunal Constitucional. Hauran de ser les instàncies internacionals com a terceres parts no implicades i neutrals les que estimin si en el cas català es reuneixen les condicions que la legalitat internacional estableix per a convocar un referèndum d’autodeterminació.
En el cas de Puerto Rico no han estat les institucions democràtiques de l’illa les que han presentat el cas al Comitè de Descolonització de l’ONU sinó dos partits portorriquenys independentistes l’any 1972, dos partits, a més molt minoritaris. Però la descolonització no és un procés de voluntat expressada en un plebiscit, sinó una qüestió de drets històrics. Tot i així és evident que la suma de la voluntat popular al dret històric proporciona una força molt superior. En el cas català ja ara els partits independentistes haurien de començar a fer els primers passos i buscar els primers països aliats entre els 24 que formen el Comitè. Caldria explicar tota la nostra història i recordar a Anglaterra el Pacte de Gènova. Aquesta serà una lluita llarga i s’hauria de constituir un moviment semblant al que s’ha fet per assolir el reconeixement internacional de les Seleccions Catalanes. Però un cop el procés avanci hauria de ser el President de la Generalitat el que presentés la demanda personalment a aquesta instància de l’ONU. No em sé imaginar la reacció de l’Estat Espanyol, però la fatxenderia amb que decideixen si els catalans som o no som una nació es rebaixaria en molts graus. Perquè no haurien de convèncer la seva opinió pública, sinó l’opinió pública internacional. Perquè no podrien presentar-nos com una "regió" egoista que només busca privilegis, sinó que haurien de qüestionar totes les llegendes històriques que han construit sobre el seu passat i que mai en posat en discussió. Ni tant sols Viriato, que segons els portuguesos és l’heroi fundador de Portugal.
El que tu planteges, crec que ja es va fer algun pas al final de la segona guerra mundial a Londres.
En tot cas , el que ja vaig dir en un dels meus blocs amb el títol del Partit de la Independència: Quan es pot convocar-lo, no cal guanyar el partit perquè ja l’hem guanyat pel fet de poder sortir al camp a jugar.