Josep Pinyol

     Els vots al PSOE als Països Catalans són la clau de volta del règim actual. Si el PSOE tingués la mateixa presència minoritària que té el PP a Catalunya el bipartidisme en el que es basa la monarquia postfranquista no podria funcionar.

    El bipartidisme, el torn en el poder dels dos partits hegemònics (conservadors i liberals en la primera Restauració borbònica dissenyada per Cànovas del Castillo) (populars i socialistes en la monarquia constitucional vigent) és un dels eixos fonamentals del sistema. Com ressalta Alfons López Tena: ?quan algú guanya el poder a l’Estat, el poder és total? (veure ?Catalunya sota Espanya?, pàg. 80 i següents). El líder que és investit Cap de Govern controla el propi partit gràcies al sistema de llistes tancades i el sistema electoral; controla els poders que en les veritables democràcies delimiten el poder executiu com el poder judicial mitjançant els nomenaments en el Consell General del Poder Judicial; controla directament els mitjans de comunicació públics i indirectament molts dels privats; controla i es retroalimenta amb els poders econòmics mitjançant el Banc d’Espanya i les diferents Comissions de Control teòricament independents, però a la pràctica nomenades per l’executiu. Tot aquest sistema té l’aparença de democràcia gràcies a l’alternança entre els dos partits i a l’oposició ferotge que porta a terme el que està en l’oposició. Tanmateix l’alternança emmascara l’acumulació de poder en una sola persona i l’absència del sistema de garanties, poders independents i contrapesos propi de la democràcia.

     Alterar el bipartidisme de la primera Restauració va ser un dels eixos de l’oposició antimonàrquica durant els seixanta anys que va durar la Constitució de Cànovas del Castillo. Una de les estratègies d’un Pacte per l’Autodeterminació i la República hauria de ser destruir el bipartidisme. Sense els dos partits tornants el règim constitucional entrarà en crisi irreversible.

      Així va passar el 1917 quan la crisi de les Juntes Militars, l’Assemblea de Parlamentaris i la Vaga General d’aquell any va forçar un Govern de Concentració entre conservadors i liberals, en el que també hi va participar la Lliga. Aquests governs es van repetir els anys següents a mida que s’incrementaven els diputats que no eren ni conservadors ni liberals, fins a provocar el cop d’Estat de Primo de Rivera. Després el 14 d’Abril va ser inevitable.

      Els governs del PSOE han espoliat fiscalment Catalunya han desvirtuat la seva autonomia, han retallat les seves competències i han arraconat la nostra llengua gràcies als vots dels diputats socialistes elegits pels nostres conciutadans. També ho han fet els del PP però aquests no han sobrepassat mai els 768.318 vots i els 12 diputats que van aconseguir l’any 2000. El PSC-PSOE ha guanyat totes les eleccions a Corts Espanyoles a Catalunya i els seus vots (concentrats en els barris perifèrics de les grans ciutats) han servit perquè els transports públics catalans siguin més cars i de més mala qualitat que a Madrid, perquè el nivell d’equipaments públics de les classes populars sigui molt més baix que a qualsevol altra zona de l’Estat. Els més perjudicats de l’opressió nacional del poble català són els sectors socials més febles. Només cal comparar els hospitals públics, les escoles públiques, els ambulatoris, les biblioteques i el conjunt de treballadors públics de qualsevol ciutat de la perifèria de Sevilla, Badajoz o Valladolid amb Cornellà, Badalona o Rubí.

     Com explicar que aquests ciutadans repeteixin elecció darrera elecció durant trenta anys el vot a un partit, el PSC-PSOE, que ha demostrat la seva incapacitat per defensar els seus interessos davant l’Estat Espanyol?. Tota la meva vida he viscut a Cornellà, vaig militar al PSC(Congrés) fins que es va integrar en el PSOE i en aquestes dècades he intentat esbrinar una i altra vegada la raó d’aquesta conducta autolesiva.

      La principal raó ha estat l’absència d’una alternativa al socialisme espanyol, un socialisme que de manera cada vegada més difusa evoca l’antifranquisme reformulat com antiPP, que ofereix un vernís de progressisme amb algunes polítiques socials i que és presenta de manera anacional el conflicte entre Catalunya i l’Estat.
Desplaçar la confiança en el PSOE dels ciutadans de les àrees metropolitanes catalanes i que guanyar-la per al republicanisme català esdevé una de les claus de la via democràtica a la sobirania.

     En aquest sentit un Pacte per l’Autodeterminació i la República amb l’objectiu final d’abatre el règim postfranquista i amb ell l’oligarquia econòmica i la ?nomenklatura? política que se’n beneficia és un element essencial per incorporar aquests socials a la lluita per la sobirania.
La conformació d’una visió de la història de les nacions ibèriques alternativa a la concepció borbònica d’Espanya, trasllada políticament a d’un nou Pacte de San Sebastián ajudaria decisivament en la implantació del sobiranisme a les àrees metropolitanes. Sobretot si l’objectiu d’una República conformada a partir del dret a decidir comporta la deconstrucció de l’oligarquia espanyola construïda al voltant de l’Estat Espanyol, la responsable de l’actual model econòmic de llocs de treball precari i d’especulació immobiliària, de destrucció del territori i d’anorreament cultural i lingüistic.