La CUP, amb el seu vot contra els pressupostos del Govern de «Junts pel Sí» al costat dels partits contraris al procés, ha trencat el «Pacte d’Estabilitat». Aquest trencament, novament, fa dubtar als observadors externs de la voluntat real d’independència de la majoria del poble català. L’Estat espanyol es frega les mans de satisfacció per l’existència d’una minoria autodestructiva dins del moviment independentista. Les potències internacionals continuen pensant que el conflicte entre Espanya i Catalunya no té la gravetat necessària per modificar les fronteres i que les manifestacions més grans de l’Europa contemporània són més festives que perilloses. El bloqueig dels pressuposts no és una batussa més entre partits polítics, sinó el segon embat de la CUP contra el procés que posa en qüestió la credibilitat internacional del moviment per la independència.
Per recuperar l’empenta perduda, la moció de confiança que el President Puigdemont plantejarà el setembre hauria d’anar acompanyada d’un replantejament que anul·li la percepció de molta gesticulació i poca consistència en el moviment sobiranista català. Caldria deixar de costat els elements accessoris del programa de «Junts pel Sí» i fixar la data en què s’acomplirà el seu nucli central. És a dir fixar la data en què es procedirà a «la proclamació de la independència … l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica i de la llei del procés constituent». Si el President Puigdemont fixa el dia per acomplir aquests tres passos i es preparen per ser executats en una sessió parlamentària única, la dinàmica de la marxa vers la independència canviarà de manera radical. El Parlament de Catalunya plantejaria, de manera clara i concisa, la confrontació entre el dret a l’autodeterminació d’un poble indefens com el català contra la sobirania nacional espanyola imposada per dret de conquesta. Els diputats i diputades CUP s’haurà d’afrontar la seva responsabilitat històrica, sense subterfugis per amagar les seves malalties infantils d’esquerranisme.
Anunciar amb temps la determinació de realitzar aquesta ruptura amb la legalitat espanyola, com es va fer amb la consulta del 9-N de 2014 proporcionaria a l’Estat Espanyol uns mesos per resoldre el dilema: o bé respectar la voluntat del Parlament de Catalunya, o bé intervenir l’autonomia catalana i empresonar els representants democràtics del poble català. El Regne d’Espanya es veuria obligat a executar les seves amenaces en forma de sentència del Tribunal Constitucional sobre la resolució del Parlament del 9-N de 2015. Tota la Unió Europea haurà de meditar si un dels seus Estats pot empresonar els representants electes empresonats per causes polítiques.
En el replantejament del full de ruta cal centrar-se en el nucli del problema, assumir que tindrà conseqüències penals i fer-ho el més ràpid possible. Donada la divisió irracional que patim, el temps juga contra nostre. La desconnexió unilateral és perquè el Parlament i la Generalitat, malgrat la seva càrrega històrica i simbòlica, només tenen les competències d’una Comunitat Autònoma de règim comú. No tenim el grau de sobirania d’un Estat federat com tenien les repúbliques bàltiques o Eslovènia. No tenim al davant un Estat en fallida com la URSS o Iugoslàvia. També és temerari encetar la fase de debat participatiu del procés constituent quan la divisió entre els independentistes fa impossible aprovar uns pressupostos de transició.
Revela feblesa i desconcert debatre sobre un «referèndum unilateral d’independència» que no comptarà amb la participació dels partits unionistes i que només pot tenir un recorregut semblant a la consulta del 9-N de 2014. És una fugida d’estudi dels qui no volen afrontar que Espanya és un Estat de tradició autoritària que exigeix fets traumàtics per exercir el dret a l’autodeterminació, el més lleu dels quals és passar per la presó. Ho testimonien els exemples de desobediència civil de Gandhi, Luther King i Mandela. D’altra banda, des del punt de vista de mandat democràtic, el programa de Junts pel Sí només contempla dues possibilitats de celebrar un referèndum. La primera si l’Estat espanyol ofereix aquesta via abans de la proclamació de la independència; la segona per ratificar la nova constitució de la República Catalana.
No podem dubtar de nosaltres mateixos. El Parlament té tota la legitimitat per a procedir amb el mandat democràtic que va guanyar les eleccions del 27/S. És l’últim recurs que ens queda per exercir un dret inalienable davant d’un Estat espanyol que es va annexionar Catalunya per la força l’any 1714. És l’últim recurs davant una legalitat que, en darrer terme, emana de la rebel·lió militar contra la II República, que va abolir la Generalitat i va afusellar el President Companys. És l’últim recurs perquè el Tribunal Constitucional espanyol va modificar unilateralment l’Estatut aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya vulnerant l’article 151.2 de la seva pròpia Constitució. És l’últim recurs perquè el Govern espanyol el que ha ignorat any rere any les manifestacions de milions de catalans exigint el dret a l’autodeterminació i els resultats de les eleccions de 2012 i 2015. Cal proclamar-ho amb fermesa: el Regne d’Espanya no té legitimitat democràtica per negar el dret d’autodeterminació de Catalunya.
El President Puigdemont només tindrà credibilitat davant de l’Estat espanyol i les potències internacional si en el moment de fixar la data per acomplir el mandat democràtic de «Junts pel Sí» el poble català està mobilitzat al seu costat. Per expressar aquest suport l’Onze de Setembre vinent s’hauria de convocar l’Assemblea de Càrrecs Electes prevista en el Full de Ruta de l’ANC. Els regidors i alcaldes, els diputats i senadors independentistes de tots els parlaments s’haurien de conjurar a portar la via unilateral fins a les seves darreres conseqüències, és a dir a obeir la legalitat catalana encara que aquesta obediència comporti la presó.
Al mateix temps centenars de milers de persones han de comprometre’s a passar de les manifestacions festives dels anys anteriors a l’ocupació pacífica, però permanent, de places i carrers si els nostres representants són empresonats. Hem de tenir frescos els records de les ocupacions de la primavera àrab a Tunísia i Egipte o de la plaça Maidan de Kiev. Aquesta disposició col·lectiva constituirà la pedra de toc de la nostra determinació davant del Regne d’Espanya i davant de la comunitat de nacions democràtiques.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!